Cinema

Helen Mirren, Ós d'Honor a Berlín: “El que a 'Calígula' era porno ara es pot veure a 'Joc de trons'”

Tsai Ming-liang emociona el festival amb 'Days', un poema mut d'amor i solitud

Una de les protagonistes d'aquest dijous al Festival de Berlín ha sigut l'actriu anglesa Helen Mirren, Ós d'Or honorífic d'aquesta edició, a qui perseguirà sempre l'ombra del seu paper d'Elisabet II a La reina (2006). “Jo en realitat vaig créixer en una família republicana i no era partidària de la reialesa abans de la pel·lícula, però estudiant la figura d'Elisabet II vaig arribar a respectar-la profundament pel seu compromís absolut amb la seva feina, la dignitat del càrrec i el que significa ser reina”, ha explicat l'actriu, a qui també han recordat el seu pas per la superproducció eròtica de Tinto Brass Calígula (1979): “El que a Calígula era porno ara es pot veure a Joc de trons. Aleshores només es podia projectar en cinemes X, però ja en aquell moment vaig pronosticar que en 20 anys s'emetria per televisió. I així va ser”.

La relació de Mirren amb la Berlinale va començar el 1984 quan va presentar-hi 2010: Odisea dos. “La veritat és que fer una seqüela del 2001 de Kubrick no va ser una bona idea”, ha recordat amb un somriure resignat. “Quan va acabar la projecció, el públic va començar a emetre un soroll que de seguida vaig identificar com una esbroncada. Però el director de la pel·lícula, Peter Hyams –potser perquè no tenia experiència teatral– es va girar i em va dir: «Mira, Helen, els ha encantat»”.

L'actriu també ha revelat un secret: “Sempre que m'envien un guió el primer que faig és mirar si el meu paper surt en l'última pàgina. Si hi apareix, és un bon senyal i segur que el llegeixo sencer”. Fins i tot ha tingut paraules per a Vin Diesel, amb qui ha coincidit en les últimes entregues de Fast & Furious. “El Vin és un gran actor de cinema. Té una presència molt poderosa en pantalla. La diferència entre nosaltres és que ell és una estrella i jo només una actriu”, ha dit Mirren.

Tsai Ming-liang sense subtítols

“Tot el cinema de Tsai Ming-liang és l'intent de dos cossos per aproximar-se”, deia el 2007 el cineasta madrileny Javier Rebollo. La frase no podria descriure millor Days, la pel·lícula que el director de Taiwan –nascut a Malàisia– ha presentat aquest dijous a la Berlinale, ja que el film observa la intimitat solitària de dos homes i com els seus camins acaben convergint en l'habitació d'un hotel. En un nou pas endavant en el procés de depuració formal del seu cinema, Tsai Ming-liang obre la cinta, una de les millors de la competició, amb un advertiment: “La pel·lícula està intencionadament no subtitulada”.

És una manera de subratllar que els tres o quatre diàlegs que hi ha no són importants, només part del so d'ambient d'una pel·lícula tan parca de paraules com rica en sensacions, gairebé físiques, que dibuixen l'univers dels protagonistes: un home d'uns 40 anys (Lee Kang-sheng, que ha aparegut en tots els films del director) amb un dolor persistent al coll i un home més jove que viu en un apartament petit i atrotinat de Bangkok i se les empesca per cuinar plats elaborats amb una seguretat hipnòtica.

Com és habitual, Tsai Ming-liang filma la història en llargs plans fixos de fràgil bellesa i deixa que els gestos dels personatges i la relació amb el seu entorn vagin explicant qui són. La decisió radical de prescindir dels diàlegs només accentua les virtuts del cinema del taiwanès, que retorna a les imatges la importància i la poètica dels clàssics muts. No és estrany que a la roda de premsa de Days sortís el nom de Charles Chaplin, de qui Tsai Ming-liang es confessa un rendit admirador: “Era d'un altre planeta, un geni que va venir al nostre món per donar-nos una presència”. Si Chaplin era el poeta dels desposseïts i dels sentiments, Tsai Ming-liang és el de la incomunicació i dels alienats de les societats capitalistes modernes. L'única manera d'escapar del soroll i la soledat és el contacte humà, que en el film pren la forma d'un massatge –amb final feliç– que dona un dels homes a l'altre. “Volia que l'espectador experimentés el mateix que Lee quan li fan el massatge, una sensació que comença en el teu cos i acaba tocant la teva ànima”, ha explicat.

Berlín entra en el laberint mental de Bardem i el malson totalitari de 'DAU'

L'espiral creativa de Shirley Jackson

Esquivant tots els paranys del biopic literari, la gran promesa del cinema indie nord-americà, Josephine Decker, firma a Shirley una estimulant variació del gènere adaptant al cinema la novel·la de Susan Scarf Merrell que relata un episodi fictici de la vida de la novel·lista Shirley Jackson. La pel·lícula arrenca poc després de la publicació del famós conte La loteria i confronta la felicitat conjugal d'un matrimoni amb la disfuncional relació de Jackson i el seu marit, que acullen a casa seva un professor acabat de llicenciar i la seva dona. Decker, cineasta volcànica i visceral –cap distribuïdor es va atrevir amb el seu film anterior, la magistral Madeline's Madeline, que sí que es va poder veure al festival Americana de Barcelona–, retrata com l'espiral enverinada del procés creatiu de Jackson (una entregada Elisabeth Moss) atrapa la jove parella, sobretot la dona, que va construint amb l'escriptora una relació plena d'intimitat, confiança i fins i tot desig.