Crítica de cinema

'Historia de un matrimonio': Adam Driver i Scarlett Johansson es divorcien a les ordres de Noah Baumbach

Crítica de la nova pel·lícula per a Netflix del director de 'Frances Ha'

Direcció i guió: Noah Baumbach. 136 minuts. Estats Units (2019). Amb Scarlett Johansson, Adam Driver, Laura Dern, Ray Liotta i Alan Alda.

Noah Baumbach, referent ineludible del cinema indie de les últimes tres dècades –autor de Margot y la boda (2007) i Frances Ha (2012)–, va aconseguir el seu primer èxit internacional l’any 2005 amb Una història de Brooklyn, en què va plasmar amb una barreja d’acidesa i tendresa el record del divorci dels seus pares. Ara, amb 50 anys i després del naixement d’un fill fruit de la relació amb l’actriu i cineasta Greta Gerwig, el director de Greenberg recapitula a Historia de un matrimonio la seva separació de l’actriu Jennifer Jason Leigh. Un relat de ruptura –d’arrel memorística, però ple de llicències creatives, segons ha admès el mateix Baumbach– que zigzagueja entre Nova York i Los Angeles, i que s’estructura al voltant del tortuós divorci que travessen la Nicole, una actriu encarnada per Scarlett Johansson, i el Charlie, un dramaturg interpretat per Adam Driver.

Entre la faula moral i el drama d’abast social, Historia de un matrimonio presenta el cas de dues persones sensibles, respectuoses i responsables –bons pares del petit Henry (Azhy Robertson)– que es veuen empeses al pou de frustració i rancúnia de què s’alimenta la “indústria del divorci” als Estats Units. De fet, són les diferents estratègies dels advocats de la parella –una Laura Dern passiva-agressiva, un ferotge Ray Liotta, i un empàtic i inoperant Alan Alda– les que van marcant el tempo sincopat d’un relat que es va carregant d’hostilitat fins a arribar a l’esclat colèric. Un territori de punyent amargura en què Baumbach aprofita per torpedinar les escenes dramàtiques amb fiblades humorístiques, i viceversa, una de les seves especialitats.

Per moments, la pel·lícula corre el perill de convertir-se en un rutinari melodrama sentimental –una actualització de Kramer contra Kramer (Robert Benton, 1979) amb un deix bohemi–, però Baumbach sap trobar en el detallista retrat del procés de separació l’expressió d’un compromís amb la realitat dels personatges. L’escena en què observem el Charlie mentre firma un xec per al seu advocat, o el moment en què la mediació matrimonial es veu interrompuda per la preocupació dels advocats per encarregar un bon dinar, podrien semblar desviaments superflus, temps morts narratius, però en realitat conformen el necessari rerefons que permet comprendre la impotència i el progressiu esfondrament anímic dels protagonistes. Una tragèdia humana que Johansson i Driver revesteixen amb les justes dosis de contenció i ímpetu: a ella no se la veia tan involucrada en una creació dramàtica des que va posar veu al sistema operatiu de Her ( Spike Jonze, 2013); ell es confirma com el millor actor del moment, amb el permís de Joaquin Phoenix.