FESTIVAL DE CINEMA EUROPEU DE SEVILLA

Idrissa, la víctima anònima del nínxol 516 de Montjuïc

Els directors de ‘Ciutat morta’ segueixen el cas d’Idrissa Diallo, mort en un CIE

Per al seu nou documental, Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol, estrenat ahir en la prestigiosa secció oficial del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, Xavi Artigas i Xapo Ortega van posar en marxa un dispositiu de treball similar al que van fer servir a Ciutat morta, en aquest cas per desmuntar les circumstàncies de la mort el 2012 d’Idrissa Diallo mentre estava intern al CIE de la Zona Franca i sota custòdia de l’Estat. És, un altre cop, un cas amb moltes zones fosques en què la justícia i els cossos de seguretat van fracassar a l’hora de depurar responsabilitats i van arxivar la causa per la via directa.

Però a diferència de Ciutat morta, aquí la investigació d’Artigas i Ortega va topar amb un “mur impenetrable” i no van localitzar els companys de cel·la de l’Idrissa, que podrien haver aclarit les circumstàncies de la mort. Tampoc els vídeos de les càmeres del CIE del dia que va morir, que la policia no va facilitar. Llavors, en un viatge a Guinea per trobar-se amb la família Diallo, van saber que, cinc anys després de la mort del jove guineà, els seus familiars encara no n’havien estat informats. “Sense voler, els vam confirmar nosaltres la mort -explica Ortega-. Més o menys ja ho sabien, però no en tenien la certesa. La mare ens va demanar una foto del lloc on estava enterrat el seu fill. I així la pel·lícula va fer un gir cap a la recerca del cos de l’Idrissa per retornar-lo a casa”.

A Barcelona, els directors van descobrir que Diallo havia estat enterrat en un nínxol del cementiri de Montjuïc, amb una làpida que portava gravat el número 516. No s’havia fet d’amagat, però ningú n’havia estat informat. “El problema és que no van permetre que associacions com SOS Racisme es personessin en la causa com a acusació particular -explica Artigas-. I com que tampoc van avisar la família del mort, no hi havia cap acusació, així que el cas va ser arxivat i el cos posat a disposició de la beneficència sense comunicar-ho a ningú”. Ortega creu que aquestes pràctiques són “un patró que es repeteix, un modus operandi habitual per tancar amb celeritat aquests casos: el de l’Idrissa n’és un més”.

Idrissa mostra com els directors es van implicar a fons per aconseguir la repatriació del cos del jove desplaçant-se a Guinea i ajudant la família en els tràmits. Ortega i Artigas no es limiten a observar la realitat i aixecar acta de les vulneracions dels drets humans. “No fem cinema de denúncia, sinó de reparació, un cinema que es vol fer responsable davant les injustícies -subratlla Artigas-. Prenem partit i, en el cas de l’Idrissa, de forma radical”. Però novament van topar amb un mur, el de la burocràcia espanyola, que denegava una vegada i una altra tots els recursos de la família. La ironia és, com es diu al documental, que mentre Diallo era viu l’Estat va fer tot el possible perquè no entrés a Espanya, i, un cop mort, tot el possible perquè no en sortís. “Espero que, en el futur, com els fills i nets dels nazis, mirarem enrere i passarem vergonya de pensar que teníem una llei que atorgava drets de ciutadania a unes persones i en negava a unes altres”, diu Artigas.

Una experiència “colpidora”

Però la insistència va tenir premi i l’ambaixada espanyola va acabar autoritzant la repatriació de les despulles de l’Idrissa perquè anessin al seu poble, a prop de la família. En la seva cultura, quan algú es mor els seus éssers estimats fan una cerimònia en què es demana perdó pel mal que hagi pogut fer. És una pregària important i el cos ha d’estar-hi present. El documental recull aquest moment íntegre, en un pla fix de 10 minuts que traspua una intensa emoció. “No teníem pensat gravar la cerimònia, la cultura islàmica ho prohibeix, però ens vam implicar tant que ells mateixos ens van demanar que ho féssim per a la posteritat -comenta Ortega-. Per al Xavi i per a mi va ser una de les experiències més colpidores que hem viscut. Ens va impactar tant que la volíem transmetre tal qual”.

“Volíem fer-li sentir a l’espectador alguna cosa remotament similar al que vam sentir nosaltres”, afegeix Artigas, que reconeix que el documental està construït “completament al voltant” d’aquesta imatge, que a ells els va deixar “destrossats”. L’escena, diu, no està subtitulada per dos motius: “Perquè segons l’islam els versos de l’Alcorà no es poden traduir a llengües que no siguin l’àrab i perquè nosaltres, com a espectadors, tampoc vam entendre res, però igualment ens vam sentir travessats per la força del moment”.

A diferència de Ciutat morta, Idrissa no tindrà problemes per veure’s a TV3, que en va comprar els drets d’emissió a partir del projecte. La situació, diuen, s’ha normalitzat. I no era per a menys després de les audiències de Ciutat morta i el penúltim film dels directors, Tarajal, rècords històrics del 33. L’èxit és una arma que ara fan servir per ser a festivals com el de Sevilla, epicentre del millor cinema d’autor, tot i que també els ha fet objecte d’atacs d’organitzacions feixistes com la Falange. Però la situació més surrealista que han viscut és, potser, quan Pilar Rahola, una de les grans instigadores del cas 4-F, els va demanar perdó després d’una tertúlia a la ràdio, penedida del que havia fet. “Però públicament no ho ha reconegut mai”, apunten.

Deneguen el visat al germà d’Idrissa Diallo

Yakouba Diallo, germà de l’Idrissa, no va poder presentar al Festival de Sevilla la pel·lícula sobre el seu germà, on ell és un dels protagonistes, perquè les autoritats espanyoles van denegar-li el visat d’entrada a Espanya. Segons els productors d’ Idrissa i diverses entitats, l’ambaixada espanyola al·lega que Diallo no havia justificat el propòsit del viatge ni havia demostrat que disposa dels mitjans de subsistència per mantenir-se durant l’estada. La decisió impedirà les xerrades i col·loquis que el guineà tenia previst realitzar a dues universitats i les presentacions al Festival de Cinema Europeu de Sevilla i a L’Alternativa.

Més continguts de