ÒPERA

Immersos en el cor de la maldat amb Héctor Parra i Calixto Bieito

‘Les benignes’, òpera basada en la novel·la de Jonathan Littell, repeteix a Gant l’èxit de públic

L es Bienveillantes ( Les benignes ), del compositor Hèctor Parra, ha arribat a Gant amb el mateix èxit impressionant que va obtenir en la seva estrena a l’Òpera de Flandes d’Anvers fa tres setmanes. Les crítiques l’han qualificat d’impactant, emocional, intel·ligent i sublim, i el públic va aplaudir amb tota la sala dempeus durant 15 minuts.

Amb llibret de Händl Klaus i posada en escena de Calixto Bieito, Les Bienveillantes és l’adaptació operística del multipremiat llibre homònim escrit en francès pel nord-americà Jonathan Littell, un viatge a l’horror de la capacitat humana, l’autobiografia fictícia d’un nazi de les SS orgullós de ser-ho i de participar en l’anomenada solució final, en què relata en primera persona i sense cap pudor l’assassinat sistemàtic de jueus, el trauma de la batalla de Stalingrad, la vivència amagada de l’homosexualitat i escenes pornogràfiques de violacions i masturbacions, entre altres joies que passen per l’incest, l’assassinat de la mare i el padrastre (interpretat pel tenor David Alegret), la germana i l’amic, per acabar sobreposant-se a tot i a tothom com si no hagués passat res.

De Birkenau a Bach

Hèctor Parra és a Gant, on ha enregistrat l’òpera en CD i en vídeo. “Estic molt content, sembla que ha agradat molt”. I amb raó: la feina de Parra ha sigut titànica i ha escrit aquestes 3 hores i 5 minuts de música en només un any. A la cuina del teatre, on els músics estan sopant abans de la funció i cantants i cor escalfen la veu entre passadissos, explica: “El Calixto, amb qui ja havíem treballat a Wilde, em va preguntar si volia fer la música. Només tenia un any, o sigui que he fet una immersió absoluta en el tema de la Shoah”. En un any ha llegit més de 70 llibres sobre exterminis dels últims cent anys, des dels jueus fins als rohingyes, la Guerra dels Balcans, Cambodja... Després, es va instal·lar quatre dies al camp d’Auschwitz-Birkenau, on va compondre l’ària de Les Bienveillantes, l’escena de la masturbació.

“Teníem clar que Auschwitz no es pot portar a escena, seria massa obscè. I tampoc no volíem parlar de l’Holocaust com si fos una peça de museu perquè el que va passar ha tornat a passar i pot tornar a passar. El llibret de Händl Klaus és extraordinari, parla de la maldat, de com persones corrents poden participar en fets tan horrorosos o com, amb l’excusa que algú altre els va ficar en un tren, algú altre els va portar a les cambres de gas, algú altre els va arrencar les dents, tothom s’exculpa”.

Per distanciar-se’n emocionalment, Parra va agafar com a antídot la Passió segons sant Joan de Bach. “Jesús va morir per tots i a la Shoah tots han de morir per un, Hitler”, assegura Parra. “És un paral·lelisme que he utilitzat com a substrat profund a l’òpera”. A Les Bienveillantes hi ha àries, recitatius, cors i molta música que ens mena per un camí emocional que ens deixa expectants fins al final. I, de tant en tant, sentim un murmuri d’alguna cosa que ens sona, referències creuades a Lulu, d’Alban Berg, a l’ària del doctor de Wozzeck, a la Setena de Bruckner -quan parlen de la derrota de Stalingrad-, i evidentment a la Tretzena simfonia de Xostakóvitx, i també a cançons populars alemanyes i franceses; però sempre amb Bach present, com evidencia un piano tocat en directe flotant en l’aire, símbol de l’odi que el Max professa a la seva mare per no haver-li permès estudiar música.

Calixto Bieito, que en aquests moments és a Bergen, Noruega, acabant de muntar l’estrena de Waiting -una instal·lació simfònica amb música d’Edvard Grieg-, es mostra molt satisfet de com ha anat la feina i del resultat final. “El llibre em va deixar impactat, volia fer l’òpera en format gran i amb l’Hèctor perquè crec que és un artista de primera categoria, molt emocional, i ha escrit fragments d’una bellesa extraordinària. Així que amb l’Hèctor i el Händl ens vam reunir amb el Jonathan Littell. No volia que es fes cap pel·lícula, però de l’òpera va dir que sí. Que vingués a l’estrena i se sentís identificat era molt important. I li va agradar molt”. Bieito ha respectat l’estructura del llibre, dividit en set capítols, cadascun dels quals porta un títol musical: Toccata, Allemandes I & II, Courante, Sarabande, Menuet, Air i Gigue.

Meravella sensorial

L’òpera succeeix en un mateix espai d’estètica kafkiana, segons Bieito, que en l’imaginari de l’espectador acaba sent camp de batalla, hospital, búnquer de Hitler, cabaret de la República de Weimar o palau on se succeeixen les violacions com a Saló de Pasolini, amb una noia nua penjada del braç que homes i dones magregen en una escena sense fi. Bieito aconsegueix aquesta meravella sensorial i colpidora embrutant l’escenari amb fang -que representa els excrements i la sang dels assassinats- i amb un treball del cor de primer nivell, tant musicalment com interpretativament. “L’escenari és el cervell del Max i s’adapta als seus canvis. I també el cor, que -com partícules del seu cervell- fan tot el que ell fa”.

En cap moment veiem uniformes, esvàstiques ni braços alçats. “Ara hi ha una fascinació estètica pels uniformes nazis, un revival que no m’agrada. A més, volíem parlar del mal en general, de com existeix en les persones. No crec que el Max sigui un malalt, és conscient del mal que fa i no sent cap empatia. I això és la maldat. Cada cop pensem que coneixem millor el gènere humà i la maldat va a més”, assegura Bieito.

El tenor Peter Tantisits fa el paper de la seva vida. A part d’una tècnica precisa i clara en la vocalitat, el seu vessant actoral deixa el públic corprès i abocat a l’abisme. Ell és el Max, narrador i protagonista, voyeur i predador, víctima, homosexual del Tiergarten de Berín, lloc de trobada dels homosexuals anys enrere... Una perla que permet treure el millor d’un actor formidable, sorprenent i creïble en les seves neurosis i en l’amor foll que sent per la seva germana bessona, Una, amb qui manté una relació incestuosa; i absolutament extraordinari també en l’escena còmica de cabaret berlinès en què, en ple deliri, canta com li ha mossegat el nas a Hitler al rebre la medalla honorífica. La soprano Rachel Harnisch, que interpreta el paper d’Una, la germana del Max, fa gala d’una veu virtuosa a les àries i amb la seva carismàtica interpretació. “Ells dos són part fonamental de l’òpera”.

Més continguts de