ART

Internet, la musa de l’art del segle XXI

Els artistes expliquen per què acudeixen a internet quan necessiten inspiració, noves eines o arxius

El soroll infernal del mòdem. L’estridència en carregar els jocs al protoordinador Spectrum 48k. La màgia d’enviar un correu electrònic amb servidors ja oblidats com Catalunyamail.com. Tots recorden aquella tecnologia que anava amb maneta i que va desembocar en un hiperespai sense el qual avui dia no concebem la vida. El que no podien sospitar és que seria una eina per a ells, com a artistes. “El meu art segur que seria molt diferent si no existissin les noves tecnologies”, admet la gironina Azahara Cerezo. “Seria d’un altre temps”, diu la performer Ariadna Guiteras. “Tecnologia i creativitat fan un maridatge majestuós”, sentencia l’artista Albert Gusi. Saben del que parlen perquè tots han fet servir internet en els seus projectes més recents.

Cerezo i Gusi participen en l’exposició col·lectiva Un món paral·lel, comissariada per Joan Fontcuberta i centrada en la creació artística a partir de Google Street View. Cerezo recorre virtualment indrets rellevants durant la Guerra Civil Espanyola i captura els grafitis que hi ha; Gusi reivindica l’error de la màquina recopilant rostres d’anuncis que el robot ha desfigurat pensant-se que eren persones de carn i ossos. Guiteras, en canvi, a partir d’aplicacions de ioga va crear una sèrie de performances que van culminar en una presentació al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) el 2014. S’anomenaven Zen fascist i suposaven “una recerca sobre ioga, control i performance en el context del capitalisme contemporani”, detalla. La base era una coreografia tramada a partir de gestos extrets d’aplicacions com ara Yoga on the Go o Airport Yoga.

En una línea similar, Eva Fàbregas ha fet una instal·lació immersiva a la Fundació Miró i en bona part la gènesi són vídeos de YouTube. En concret, d’ASMR, una tècnica relaxant (el formigueig que se sent al cuir cabellut o altres parts del cos arran d’un estímul sensorial) que s’ha posat de moda i que molts youtubers fan des de la seva habitació d’adolescents amb el que tenen. Però partir d’un material de la xarxa amateur, o de baixa qualitat -com és el cas de les fotos de Google Street View-, no implica que l’art resultant sigui pobre, comenta el lleidatà Jordi Antas, comissari de la instal·lació de Fàbregas. “Ens hem d’adaptar al món que ens toca viure. No només el nostre entorn i les nostres relacions han canviat amb l’entrada d’internet, sinó que també hem superat una crisi econòmica que ha afectat tothom, en especial la cultura”, afirma.

Autoservei gratuït de recursos

Molts d’aquests artistes postinternet s’apropien d’imatges, idees o eines que són a la xarxa però que tenen una autoria. Són fills del ready made, de l’urinari que va deixar de ser utilitari quan Marcel Duchamp el va posar en una peanya i va dir que allò era art. I aquesta resignificació provoca una dissociació entre l’autor del material i l’artista que dona sentit al projecte.

A la roda de premsa d’ Un món paral·lel que es va fer a la Fàbrica de les Arts Roca Umbert de Granollers (productors d’aquesta mostra) el comissari, Joan Fontcuberta, va deixar clar que la llei de propietat intel·lectual vigent a l’Estat data del 1987, un moment en què “no podien preveure tot el que vindria”, de manera que els artistes es mouen en un cert buit legal. És el gastat però no per això menys cert “no es poden posar portes al camp”, on portes vol dir lleis, i camp, hiperespai.

I continuen sent, malgrat tot, 100% artistes: no hi ha ni una escletxa ni un moment de dubte. Fer art a partir d’un material que ha creat un altre no els resta artisticitat : “Això ja fa temps que ho tenim superat, des dels ready mades fins als samplejats. No considero que la creativitat s’hagi de mesurar per aquests paràmetres”, diu Antas. Gusi afegeix: “L’apropiacionisme no és pas nou en l’art. Tot i que potser ara, justament amb l’ús d’internet, ha pres una nova dimensió en gairebé totes les disciplines artístiques”.

Tecnologia lliure

“La tecnologia és poderosa, és poder, és per això que hauria de ser lliure. Qui té el control de la tecnologia és una pregunta que no ens hauríem de deixar de fer. Com la podem fer servir, també”, clama Guiteras. En la línia de Joan Fontcuberta, que diu que les fotografies ja estan fetes, el que cal és trobar-les, Cerezo destaca dues frases del manifest del programa del CCCB Soy Cámara perquè “també sintetitzen molt encertadament aquesta idea”: El mundo entero está mirado / todo está por montar. “Entenc que el paper de l’artista està en relació amb aquesta noció de muntatge, fins i tot de reenquadrament, que sigui capaç d’apuntar o fer eclosionar significats desapercebuts o poc visibles”, explica l’artista gironina.

Què hauria passat si artistes com Picasso, Dora Maar i Dominique Ingres haguessin sigut coetanis de les xarxes socials? Com les haurien fet servir? És la suposició en què es basa el nou projecte d’Ana Riaño, RRSS, i que es pot veure a la galeria Víctor Lope de Barcelona fins al 13 de maig. “Si vols viure del que fas has de publicitar-ho. Al cap i a la fi venem les nostres obres, i en el procés de venda hi ha una part de producció i una altra de comunicació”, diu la pintora, que s’imagina tots aquells artistes com els d’ara, a l’estudi amb una mà penjant la foto i amb l’altra pintant. I fa molt riure.

Lluny del 3.0, el seu suport és el paper i la pintura, i el resultat és una barreja d’ironia, crítica i constatació d’una realitat “perquè l’artista a les xarxes s’està creant la seva pròpia biografia ficcionada virtual barrejant moments de la seva vida privada amb el seu currículum i el seu treball”. “En última instància, les xarxes són com una plaça en dia de mercat, en què cadascú crida per atreure l’atenció a la seva parada d’art”, diu Riaño.

“Des de sempre, totes les tecnologies han sigut eines transformadores per als creadors”, rememora Albert Gusi, que pronostica: “Ara ens toca conviure amb aquestes plataformes, però ja se’n van percebent de noves que, de ben segur, seran també una font de nous projectes i de nous processos”.

Més continguts de