Isaki Lacuesta a la recerca del temps
Sant Sebastià aclama ‘Entre dos aguas’, que recupera els personatges de ‘La leyenda del tiempo’
Enviat Especial A Sant Sebastià“Aquí només hi ha droga, mort i presó”, diu l’Isra en un moment d’Entre dos aguas, que Isaki Lacuesta va presentar ahir a Sant Sebastià. L’angoixa d’un present incert i un futur sense vies de fugida plana sobre el retorn del cineasta gironí a San Fernando (Cadis) i a l’univers i personatges de La leyenda del tiempo. Com Truffaut i Linklater, Lacuesta explora la petjada del temps sobre el cinema, però deixant-se endur pel corrent vital dels personatges, ja sigui cap a la llum o cap a la foscor.
En els dotze anys que han passat des que el cineasta va retratar per primera vegada l’Isra i el Cheito, els dos germans han viscut moltes coses: el Cheito és ara un soldat que viatja pel món en fragates militars i l’Isra ha estat pres per traficar amb drogues. O, si més no, així comença la pel·lícula, tot i que a Entre dos aguas la relació entre ficció i realitat és tan esquiva i fluida com a La leyenda del tiempo. “Jo ho veig com una ficció hiperrealista, no com un documental -explica el director-. Hi ha coses que estan ficcionades i coses que hem extret de la seva vida i de la gent del seu voltant. L’Isra, per exemple, no va anar a la presó, això és ficció, però hi ha gent que surt a la pel·lícula que ara està presa”.
La realitat mana
Si de petit ja tenia carisma, de gran Israel Gómez es menja la càmera i es revela com un actor visceral i convincent. La vida els ha canviat: en el Cheito sorprèn la maduresa que té ara aquell adolescent que de gran no volia sortir de San Fernando; en el seu germà, en canvi, és com si el temps hagués fet més gran el dolor per la mort del pare. “El Cheito ha anat agafant un pes en la vida però l’Isra continua sent una ferida oberta”, diu el director. Ho il·lustra, per exemple, el tatuatge que es fa l’Isra recreant la mort del pare. “Ell se’l volia fer abans de la pel·lícula i jo li vaig dir que s’esperés i que l’hi pagaria jo -diu Lacuesta-. Al guió hi vam posar que al final s’acabaria fent un tatuatge més vital, per tancar la història amb esperança, però ell no va voler. L’Isra és així i ho hem d’assumir”. Al cinema de Lacuesta, el director no s’imposa a la realitat. Un detall: el guió el firmen ell, Isa Campo i Fran Araujo, però els germans són coautors dels diàlegs. “Ells parlen a la seva manera; no tenia sentit que jo escrivís els diàlegs amb el meu vocabulari de Girona”, diu.
Entre dos aguas amplia el camp de batalla de La leyenda del tiempo per capturar també el paisatge social que envolta els protagonistes, la precarietat d’un San Fernando on la temptació de traficar i la falta d’alternatives no permeten mirar endavant, només viure al dia. “Quan són petits es veu tot més jovial perquè les coses poden anar a millor -apunta Lacuesta-. Però quan són grans és més difícil, ja són carn de canó amb vides enfangades”. Una imatge ho defineix molt bé: l’Isra en una festa en un àtic de luxe mirant per primera vegada el seu barri des de les altures, observant la gent moure’s com insectes, lluitant per sobreviure recollint la ferralla de cases en runes o marisquejant sobre roques punxegudes. De fons sona la música de Refree; ell i Kiko Veneno firmen una banda sonora íntimament lligada amb la història.
La Concha d’Or, a tocar
En aquest retrat honest d’un món i la gent que l’habita, Lacuesta ha sabut trobar-hi veritat, poesia i molta emoció. El públic de Sant Sebastià va ovacionar de valent Entre dos aguas, que se situa entre les favorites a una Concha d’Or que seria la segona de Lacuesta després de Los pasos dobles. Cal veure abans com afectarà que, a diferència de la premsa, la majoria del jurat no hagi vist (presumptament) La leyenda del tiempo ; també la competència de títols potents com In fabric, Quién te cantará i, sobretot, High life. Passi el que passi, Lacuesta ha demostrat que, de la seva generació, és un dels directors que està construint una filmografia més reflexiva, rica i atrevida. No és estrany que el Pompidou li dediqui aquesta tardor una retrospectiva de la seva obra fílmica i artística per a la qual està preparant una nova peça. Més endavant, qui ho sap? Li agradaria que retratar les vides de l’Isra i el Cheito fos un projecte que travessés la seva carrera, però admet que les dificultats per finançar Entre dos aguas l’han deixat tocat: “Podria fer una pel·lícula com La propera pell cada any, però aquesta no. Quan l’Isra diu, ara, «¿Fem la tercera?», jo sempre li dic d’acord, però la dirigeixes tu”.
