LITERATURA

James Ellroy: “Feixistes i comunistes compartien la mateixa filosofia”

L'escriptor publica la novel·la ‘Esta tormenta’

Quan James Ellroy es defineix com a “ white knight of the far-right” [cavaller blanc de l’extrema dreta] ho fa amb més ganes de provocar que no pas de subscriure posicions ideològiques pròximes al feixisme. Qui llegeixi Esta tormenta (LRH, 2019), segon volum del nou quartet de Los Angeles -si tot va bé, l’acabarà als 80 anys-, veurà que el joc que planteja el novel·lista s’acosta a l’ambivalència grotesca i paròdica de Tarantino. Ambientada a la ciutat californiana i a Mèxic al 1942, és plena de feixistes, nazis, comunistes, integristes religiosos, clans enfrontats, policies corruptes i alguna heroïna. Des que va publicar La dàlia negra el 1987, a Ellroy (Los Angeles, 1948) no li ha calgut reinventar-se: s’ha dedicat a aprofundir i expandir el seu còctel Molotov literari. Els crims, la corrupció i els excessos avancen a ritme vertiginós. Per a Ellroy les frases subordinades no existeixen, l’amor sovint cal pagar-lo i la redempció és un dels objectius vitals més nobles.

Esta tormenta és una novel·la de gairebé 700 pàgines que t’electritza des del principi. Com va començar a treballar-hi?

És una novel·la molt lligada a Perfidia. Per parlar-ne m’he de remuntar a una visió que vaig tenir el 2008, en què veia un grup de japonesos compungits en un camió de l’exèrcit mentre els portaven cap al camp de concentració de Manzanar, a Califòrnia, l’hivern del 1942.

¿Els llibres eren una manera de recuperar el que va passar als camps?

Els camps nord-americans van ser una gran injustícia però no van tenir res a veure amb el que va passar en llocs com Auschwitz, Buchenwald o el gulag soviètic. Eren camps de concentració, no d’extermini. Aquest nou quartet de novel·les té a veure amb el fet de tornar a les complexitats del món de Los Angeles entre l’atac japonès a la base de Pearl Harbour del 7 de desembre del 1941 i el final de la Segona Guerra Mundial. El primer quartet de novel·les de Los Angeles transcorria entre el 1947 i el 1958. I la trilogia Underworld arrenca el 1958 i arriba fins al 1972. M’he marcat encapsular aquestes tres dècades de la nostra història...

Ha dit sovint que el que passa després no li interessa.

És així. Ara ja fa uns quants anys que visc a la ciutat de Los Angeles del 1942 des del meu pis de Denver.

Esta tormenta comença la nit de Cap d’Any. La pluja mou la terra d’un camp de golf i hi apareix un mort. En paral·lel localitzen el cadàver d’un mafiós xinès. I a Mèxic troben un grup de japonesos assassinats en un penya-segat.

Són tres bons punts de partida per a un autor de novel·la negra. No trobes?

El llibre té gairebé cent personatges i una pila de trames secundàries, com ara la del gran incendi del 1933 i la del robatori de l’or.

Són dues subtrames que permetien que els meus policies fugissin de les seves obligacions professionals.

Igual que passava a L.A. Confidential , hi abunden els policies.

Però no tots són igual de corruptes, com diuen alguns... [riu] Elmer Jackson, un dels protagonistes, és més bon paio que Dudley Smith, que a Esta tormenta treballa al servei d’intel·ligència de l’exèrcit i té una atracció fetitxista pel feixisme.

Smith ha aparegut en cinc novel·les seves. Fa més de tres dècades que l’acompanya en la ficció. El deu trobar molt interessant.

Ho és. No el jutjo i intento mostrar-lo en tota la seva complexitat. A Esta tormenta, Smith és dur però alhora és generós, i té una estranya fascinació per Hideo Ashida, químic forense de gran talent. Smith és un home feixista del 1942, i l’única persona a qui considera amic i a qui admira és un japonès homosexual. Això passa en plena Segona Guerra Mundial! Aquesta és la meva idea de tolerància.

En temps de gran intolerància.

En temps difícils. Els camps de concentració van ser un pacte duríssim amb els ciutadans japonesos nord-americans: ells no tenien cap culpa dels atacs, però així es van evitar revoltes massives en ciutats com San Francisco i Los Angeles, on la comunitat japonesa era molt nombrosa. Després dels atacs a Pearl Harbor només he sabut trobar un assassinat: un filipí va cosir a trets un home en una cabina de telèfon. Es pensava que era japonès i era xinès. Una anècdota com aquesta demostra que l’odi racial és simplement ridícul.

És una novel·la on la guerra es combina amb l’esperit festiu.

Els primers dies de la Segona Guerra Mundial, per estrany que pugui semblar, a Los Angeles hi havia un ambient festiu. Després de l’atac a Pearl Harbour, Los Angeles es va quedar sense llum unes hores. La gent es va haver de quedar tancada a casa. Nou mesos després hi va haver una allau de naixements. Els períodes històrics complexos com aquests estan plens de contrastos.

Feixisme i comunisme.

Feixistes i comunistes compartien la mateixa filosofia! Perdies tots els drets... fins i tot la llibertat d’expressió. Si els hi anaves a la contra, et tancaven en un camp o et pelaven.

Hi ha grupuscles obscurs com els sinarquistes mexicans, que barrejaven feixisme i catolicisme.

Va ser una reacció al comunisme mexicà de les dècades dels 20 i 30. El seu objectiu era restablir l’estat catòlic. Les bandes de sinarquistes estaven formades per joves que adulaven Mussolini i Franco. No en tenien ni idea. Eren nanos antiamericans i antiprotestants. Atacaven els meus dos pilars! [riu]

I la lliga nazi integrada per negres és digna de Tarantino.

Era una idea tan ridícula que sembla inventada. Doncs no! Pel que fa a Tarantino... Jo m’aproximo a la realitat des del realisme social. Ell confon la realitat amb les seves fantasies. Així i tot, he de dir que la seva última pel·lícula, Érase una vez en Hollywood, m’ha semblat meravellosa. La mitologia cinematogràfica que recupera és emocionant. I hi surt una gossa muy, muy linda!

Quatre etapes en la trajectòria de James Ellroy

El quartet de L.A.

Ellroy va necessitar sis novel·les -que van arrencar amb Réquiem por Brown (1981)- abans de trobar l’estranya combinació d’èpica i minimalisme que integren el quartet de Los Angeles, publicat entre 1987 i 1992 i que va arribar al seu cim amb L.A. Confidential (1990), una història d’espies, corrupció policial i amors poc ventilats ambientada a la Califòrnia dels anys 50.

La trilogia ‘Underworld’

L’escriptor va necessitar gairebé dues dècades per completar una trilogia que sumava prop de 2.000 pàgines. El seu objectiu era treure a la llum alguns dels draps bruts de la política nord-americana de la dècada dels 60: entre ells hi ha els assassinats de John Fitzgerald Kennedy i de Martin Luther King. També el negoci de l’heroïna amb el Vietnam i els tripijocs de Castro per mantenir-se al poder.

El díptic autobiogràfic

L’assassinat de la mare de James Ellroy quan tenia deu anys el va sacsejar de tal manera que hi ha tornat des de la ficció, en títols com La dàlia negra (1987), però també en dos llibres de memòries, A la caça de la dona (2010) i Els meus racons foscos (1996), on a més de reconstruir el crim no resolt de Jean Hilliker explica els seus problemes amb la justícia i les drogues.

Un segon quartet en curs

L’obsessió de James Ellroy per Beethoven l’ha portat a comparar les seves novel·les amb simfonies. Sigui encertat o no el símil, els llibres del novel·lista tenen una riquesa poc habitual de subtrames, que s’entrellacen fins a arribar a l’apoteosi final, en què abunda la violència. Perfidia (2014) i Esta tormenta (2019) són les dues primeres peces d’una tetralogia en curs.