Música
Cultura 28/05/2020

Joan Pons (El Petit de Cal Eril): "Els músics estem acostumats a buscar-nos la vida"

El grup ofereix aquest divendres 'El retrobament', un concert enregistrat a Guissona

Xavier Cervantes
6 min
El Petit de Cal Eril: Jordi Matas, Artur Tort, Joan Pons, Dani Comas i Ildefons Alonso.

BarcelonaJoan Pons, comandant d'El Petit de Cal Eril, és un músic amb cintura que s'adapta tant al confinament com a la desescalada sense perdre les ganes de fer màgia, que al cap i a la fi això és la seva música: màgia. En els mesos de reclusió que ha passat a Igualada ha fet coses com recuperar una magnífica versió de la cançó Close to me de The Cure, implicar el grup en un concert confinat dins del Cuarentena Fest i ara muntar El retrobament, un concert per celebrar que els cinc músics d'El Petit de Cal Eril podien tornar a tocar plegats. Va ser un concert, sense públic presencial, a l'estudi de Joan Pons al Teatre de Guissona. La productora Escafior Films (la mateixa que ha fet el vídeo de l'obra Confiants amb els músics de l'OBC) va filmar el concert i aquest divendres 29 de maig s'estrenarà en línia a les 22 h.

Per veure El retrobament cal adquirir en aquest enllaç una entrada de 10 euros a canvi de la qual es tindrà: accés a la visualització del concert divendres a les 22 h (i les 24 hores posteriors), descàrrega exclusiva del disc en directe en edició digital limitada (mesclat i masteritzat), i connexió amb els membres de la banda per comentar l'esdeveniment des de diferents perspectives: lletres, producció, audiovisuals, interpretació, organització... (el diumenge 31 de maig de 20 a 23 h). El següent concert de Joan Pons, Artur Tort, Dani Comas, Ildefons Alonso i Jordi Matas ja serà amb públic presencial: el 19 de juny, a Corçà, compartint cartell amb Ferran Palau dins de "l'edició limitada" del Festival Ítaca.

Com has passat el confinament?

El dia que es va declarar el confinament estricte a Igualada jo tenia concert i no estava a casa. Vam estar les dues primeres setmanes fora i després ja vaig tornar cap a Igualada.

¿Més tranquil llavors?

Sí, és que al final a tot arreu ha sigut igual. El confinament si fas el que has de fer, és quedar-te a casa, no hi ha més escapatòria.

Parlant amb músics sobre el confinament, n'hi ha que expliquen que les primeres setmanes no podien treballar a casa, i que després no han estat escoltant tanta música com abans.

Sí, de fet, jo no he escoltat gaire música. Tampoc no he escrit res. Bé, tampoc és tan estrany. Els humans ens adaptem bastant ràpid a les situacions extremes, però els primers dies era tot tan bèstia... Per a mi la música, l'art, em serveix per evadir-me, però quan la situació ja et fa evadir-te tant de la teva realitat no necessites anar més enllà, ja n'hi ha prou amb el que estàs vivint. Jo mateix ja estava prou al·lucinat amb el que passava. A més, hi ha la qüestió logística, perquè al canviar tant el teu dia a dia de vegades costa trobar la manera de connectar-te amb la música. En el meu cas, tinc tres fills i sense escola és impossible, no tinc temps, així que tot just em dedico a coses molt pràctiques del grup, però no puc fer material nou perquè no tinc l'espai mental per fer-ho. Però no passa res, ja ho faré, la vida és així. Però al principi entenc perfectament, almenys en el meu cas, que ja estava prou al·lucinat amb el que passava.

Tot i així has fet coses com recuperar la versió del Close to me

Vaig estar rebuscant en els discos durs, perquè aquesta cançó la teníem gravada però no l'havíem acabat mai. L'havíem gravat per al programa del Lluís Gavaldà, El celobert; la vam estrenar allà però no la vam acabar mai de mesclar. I buscant en els discos durs vam coincidir tots que molava molt. I com diu la cançó, estar a prop els uns dels altres en aquell moment, malgrat que la distància era tan heavy, ens va anar bé, ens va distreure. És una cançó molt fresca i va ser guai fer el videoclip des de casa.

Què és exactament 'El retrobament'?

El títol ja ho diu tot, fins i tot ens feia por ficar-hi un títol tan obvi. No hem tret mai cap disc en directe, i és una cosa que algú ens ho ha demanat sobretot per enregistrar les versions de les cançons antigues. I l'altre dia pensàvem: què farem el primer cop que quedem després de noranta dies sense haver-nos vist ni haver tocat? Un assaig? Un sopar? I se'ns va acudir tocar i gravar-ho. Ja està fet i enregistrat. No serà en streaming però és en directe; no hi ha trampa: són les primeres preses de cada cançó i ja està. Ho vam fer amb els d'Escafior Films, que són ja de la família. L'Artur Tort, que és el teclista d'El Petit de Cal Eril i de la Núria Graham, forma part d'Escafior.

I com ha anat l'enregistrament?

Volíem tocar i que no haguéssim de patir per les càmeres, que això és una cosa molt difícil. Depèn de quin equip de producció et ve, et destarota molt. I amb ells no. Ens hem adonat que no vam adonar-nos que ens estaven gravant, i això és guai perquè no tenim imatges així. A nosaltres ens agraden molt els directes dels anys setanta, dels Rolling Stones, de concerts de jazz, que estan tocant i en les imatges hi ha molta música: veus els instruments, veus el que estan fent, però no tens la sensació que estiguin cohibits per la càmera. No se'n fan gaires, de directes així ara, i crec que ho hem aconseguit per això, perquè hi ha tanta confiança que no estàvem pendents de la càmera. Estàvem pendents de tocar i de mirar-nos i de disfrutar el retrobament. Justament les cançons no sonen gaire bé, perquè després de tant temps sense tocar ja passa, però fins i tot així té alguna cosa de màgica, té un sentit més històric, aquest concert per a mi. Fer un concert en directe que quedi molt bé és guai, però de vegades és més important que estigui representant una època, un moment, i per a mi això té un sentit; d'aquí vint anys ho veuré i em posaré en aquest lloc: veuré què va significar, que va ser el punt d'inici d'alguna cosa.

Quin plans tens ara?

Al juny ja tenim un concert al Festival Ítaca, i al juliol n'hi ha diversos. Jo estic bastant expectant, no m'ho acabo de creure. Fa unes setmanes, abans que expliquessin tot el que es podria fer, jo ja pensava que no tocaria en un escenari fins al 2021. N'estava convençut, i no era l'únic: parlava amb altres amics músics i deien el mateix. I ara no m'ho acabo de creure perquè no em vull fer il·lusions. Ha sigut tot tan heavy que prefereixo no fer-me cap mena d'il·lusió. Si es poden fer concerts, m'encantarà, i si no es poden fer ens buscarem la vida per una altra banda com amb això d'El retrobament, que és un sistema nou que hem pensat per intentar subsistir.

Com t'imagines els primers concerts amb públic?

És que no puc imaginar-m'ho, no en tinc ni idea. I prefereixo no imaginar-m'ho perquè si em faig gaires pel·lícules i després... En fi, que m'estimo més viure'ls. Clar, hi haurà coses que seran molt diferents, tota la gent asseguda, no ho sé... Tampoc no em treu la son. Si jo puc tocar i hi ha gent allà tocant, doncs guai. I si no es pot fer, doncs no ho fem i pensem una altra cosa.

¿A nivell econòmic et preocupa que ara us rebaixin la remuneració als músics?

Més? Seran capaços de reduir-nos més? Econòmicament, és un tema molt llarg i molt complex, perquè en aquesta pregunta hi ha implícites moltes coses. A la música hem llepat molt. Depèn de quins grups molt, d'altres menys, depèn de moltes coses, però és evident que el que ha demostrat això és la fragilitat del nostre sistema. La indústria musical, com la vivim nosaltres, és molt, molt, molt fràgil. Altres, com les grans plataformes de streaming o les grans discogràfiques de música molt comercial funcionen amb uns altres barems, però la música que fem nosaltres és molt fràgil: suspenen els concerts i aquí no cobra ningú. Però el tio que et suspèn el concert, el que està treballant de programador en un auditori, sí que continua cobrant. Hi ha unes injustícies molt grans i amb grans abismes entremig. Passen coses tan heavys que... Ara, també cal dir que els músics estem acostumats a buscar-nos la vida i no tinc por pel que pugui passar perquè ja tinc coses al cap sobre com ens ho farem per tirar endavant. Però sí que ho veig injust. Sí que és una cosa que penses, "hòstia, quina merda". Però no m'espanta haver-me de buscar la vida perquè ho hem fet sempre, i sempre ens n'hem anat sortint. Portem gairebé deu anys intentant viure o sobreviure de la música i, per tant, no m'espanta això.

La pandèmia també t'ha estroncat projectes de producció de discos?

Tenia algunes gravacions, i les ha frenat. Això és el primer que podrem recuperar, en teoria. Però tampoc estava gaire actiu en aquest sentit, perquè estava molt ocupat amb l'Eril i els concerts i feia poques produccions. Una gravació va caure just en la pandèmia i l'hem posposat, amb l'Eril també havíem de començar a compondre un disc i també l'hem posposat, però ja ho anirem trobant.

Sobre la versió de Pols, d'El Petit de Cal Eril, que ha fet Carles Viarnés

"És molt guai –diu Joan Pons–. És que som molt amics. Sempre que l'Artur o el Jordi Matas no poden tocar per alguna raó, el Carles en fa les substitucions. Ha tocat molt amb nosaltres. Sempre penso que si mai fóssim sis, ell seria el sisè element. És una persona que sento molt pròxima a la meva música. Tot i que tampoc ens coneixem tant, ¿saps allò que de seguida tens connexió amb algú? És una persona molt ben parida que encaixa molt bé amb nosaltres. Tocant és increïble, sempre et fa anar a racons nous, i és tot un honor que hagi fet aquesta versió".

stats