'El crack cero': José Luis Garci recupera la seva millor versió amb un homenatge al cinema negre clàssic
Crítica de la pel·lícula que funciona com a preqüela dels films sobre el detectiu Germán Arteta
Direcció: José Luis Garci. Guió: José Luis Garci i Javier Muñoz. 120 min. Espanya (2019). Amb Carlos Santos, Miguel Ángel Muñoz i Macarena Gómez.
El que podria ser el testament cinematogràfic de José Luis Garci comença i acaba amb dues de les obsessions del director madrileny: una partida de mus i una cançó de Cole Porter. D’una radicalitat d’autor insubornable però alhora d’una posada en escena clàssica que homenatja el cinema en blanc i negre del Hollywood dels anys 40 -el film està dedicat a James M. Cain, escriptor de novel·la negra i guionista nord-americà-, El crack cero recupera la millor versió de Garci, la d’un cineasta a contracorrent, fora del temps i nostàlgic que amb aquesta preqüela de les seves dues pel·lícules més celebrades, El crack (1981) i El crack dos (1983), radiografia amb lucidesa les ombres de l’Espanya de 1975: la de la mort de Franco.
El llegendari detectiu de ficció Germán Areta, el Philip Marlowe castís immortalitzat als 80 per Alfredo Landa i interpretat ara de manera brillant per Carlos Santos, és descrit com un personatge ambivalent, un reflex de l’època en què li ha tocat viure: en una escena afirma que la mort del Caudillo portarà el país a una època esperançadora i poc després es queixa que els jutges afins al règim s’encarregaran que tot continuï igual. El crack cero també és una història de venjança seca i fatalista que, com feia el Chinatown de Polanski –una altra revisió del film noir clàssic-, s’atreveix a mostrar els instints més baixos de la burgesia adinerada.
