Música

Kiko Veneno, un superheroi de la cançó popular en la nit pandèmica

Gran concert en format duo dins de les Nits del Fòrum del Primavera Sound

Kiko Veneno

Nits del Fòrum. Parc del Fòrum. 22 d'agost

Kiko Veneno sempre ha sabut crear un clima que doni sentit a un concert. Hi té la mà trencada. Per això el format pandèmic de rebaixa pressupostària no l’ha enxampat amb el pixats al ventre. Com va demostrar dissabte a les Nits del Fòrum, pot omplir dues hores interpretant amb la roba justa  un repertori ple de clàssics populars de collita pròpia: dues guitarres i dues veus, les seves i les de Diego Pozo, l’ex-Delinqüentes. Perquè, més que despullar les cançons, el que van fer va ser vestir-les amb els detalls imprescindibles, filatures de blues i flamenc que creen un clima de complicitat i proximitat. L’únic problema, menor però no irrellevant, és que a l’amfiteatre del Fòrum (com en la majoria d’espais pandèmics) hi ha espectadors tan lluny de l’escenari que el caliu de la proximitat s’imagina més que es gaudeix. [Algun dia potser caldrà parlar de com el coronavirus ha eixamplat també la distància moral entre els artistes, que poden actuar sense màscara, i el públic, que ha d'anar rigorosament emmascarat].

Kiko Veneno: "Produïm molt més del que podem cagar"

"Anem per feina", va dir Kiko Veneno per engegar l’actuació amb aquell blues de Memphis manllevat a Bob Dylan. Només començar ja era ben palesa la fortuna del format, amb Pozo assumint la guitarra solista i amb camp per córrer en el solo de Los delincuentes i en el dibuix blues de Superhéroes de barrio. Com passa sovint aquest estiu, algunes cançons podien ser reinterpretades des del present víric, com ara el crit desesperat del final de la tornada d’ Esperanza (" yo quiero vivir"), i d’altres són filles del confinament, com Hay gente, la peça que va compondre fa uns mesos per agrair la feina del personal sanitari. Hay gente formarà part d’un disc nou que probablement es titularà Hambre, i en el qual també hi haurà Días extraños, una altra cançó fruit del confinament que dissabte van interpretar amb la col·laboració de la jove artista barcelonina Kora. "Triomfar és molt fàcil, només has d’ajuntar-te amb la gent adequada", va dir-li Kiko Veneno després d’incitar el públic a animar-la cridant "Kora, Kora!". El bon humor i el diàleg amb el públic és una de les cartes guanyadores que l’autor d’ Échate un cantecito sempre posa sobre la taula, i ho fa amb tanta naturalitat que, com va passar dissabte, quan oblida la lletra de La casa cuartel pot renyar els espectadors per demanar-li "una cançó que no està en el repertori".

Kora es va quedar a l’escenari per acompanyar el duo en una versió més aviat austera de La leyenda del tiempo que va ser cantada pel públic, i també en el bis, "un final com Déu mana", tal com va dir Kiko Veneno: "Per acomiadar-nos cantarem una cosa festiva. Que tot vagi bé i que no ens passi res". I va sonar Volando voy mentre una part del mig miler d’espectadors ballava dret. Abans d’arribar a aquest final, el repertori va caminar, entre d’altres, pels gestos de desig i enyor de Me siento en la cama, per la rumba Echo de menos, per la imbatible Joselito, pel blues per bulería de la prodigiosa Veneno, pel recolliment de La vida es dulce i per l’exhibició de Sombrero roto, un torrent dylanià que prova la bona forma del Kiko Veneno dels últims anys. Una gran nit amb un superheroi de la cançó popular.