Kiko Veneno: "Produïm molt més del que podem cagar"

BarcelonaKiko Veneno (Figueres, 1952), nom fonamental de la música popular espanyola des del 1977, és un motor a ple rendiment. L'any passat va publicar el notable Sombrero roto, un disc exultant i crític alhora, penúltima baula d'una cadena que va engegar amb el llegendari grup Veneno i que ha tingut fites tan remarcables com Échate un cantecito (1992), a més de l'autoria del tema Volando voy, que va immortalitzar Camarón a La leyenda del tiempo. Lluny de viure en el passat, Kiko Veneno segueix amb ganes de cantar i revoltar-se. Dissabte actua en format acústic a Barcelona, dins del cicle Nits del Fòrum, programat pel Primavera Sound. Uns dies abans despenja el telèfon a Galícia, lluny de l'Andalusia on viu. "Diumenge vam tocar a Vilagarcía de Arousa i ara som a Cambados, a la zona de les Rías Baixas. És preciós, un lloc meravellós, i plou molt, la qual cosa m'encanta", diu.

Com estan sent aquests concerts? ¿Són com els imaginaves?

— Actuem en llocs on hi ha una distància de seguretat bastant bona, i això no impedeix que la gent gaudeixi. Tots els concerts que he fet aquests dies han sigut a l'aire lliure, tret d'alguns que hem fet en sales, com el que vam haver de fer en un auditori interior perquè plovia. Més enllà de veure la gent amb mascareta, no tinc una sensació tan diferent respecte a les actuacions d’abans. Sí que noto que els fans de la música esperaven els concerts perquè la música és molt addictiva; són gent que necessiten veure desenvolupar en directe la seva música favorita. Això és molt valorat. Encara que sigui molt minoritari actualment –perquè jo això dels festivals musicals no ho englobaria dins de la tendència d'anar a veure els músics, perquè crec que és un altre fenomen social–, és molt important, almenys per a mi, que em permet guanyar-me la vida.

Sí que has hagut d'adaptar el repertori i la manera de tocar-lo, oi?

— Sí, ara som dos: el guitarrista Diego Pozo Ratón i jo. Som un duo de guitarres i veus perquè ell també canta. Ho he reduït a la mínima expressió. L'any passat anàvem amb un grup que érem nou persones, però ara ha canviat tot per qüestions dels escenaris, dels catxets, de la programació, de la disponibilitat...

Als músics que no estan podent tocar aquests mesos caldrà rescabalar-los d'alguna manera...

— No m'agrada parlar en els termes de nova normalitat o quan es pugui, perquè és molt trampós. Aprofitem aquest lapsus que tenim ara per adonar-nos de veritat de les coses que podem fer. És evident que per als músics ha sigut una catàstrofe, com per a altres sectors laborals. El que passa és que jo defenso la feina dels músics més que la dels hostalers. Per què? ¿Perquè són millors persones? No. Un país pot viure sense haver de ser hostalers de tot el món, sinó sent hostalers de nosaltres mateixos. Imagina't que a Espanya no hi hagués turisme. Bé, doncs nosaltres seríem el nostre propi turisme. Afortunadament, tenim llocs per avorrir de bonics que són. Però si no tinguéssim cultura i art, què faríem? Doncs no podríem viure. Aquest és el plantejament que faig.

Per això mateix, deia, caldrà fer un homenatge als músics de directe...

— Tal com estan les coses, serà un homenatge funerari perquè la dinyaran. Hi ha 200.000 o 300.000 persones a Espanya que de sobte es mantenen per l'amor dels seus cònjuges o parelles, aquesta aliança tan bonica que hi ha entre el sector musical guerriller i les parelles amb sou. Això és molt bonic, i són les relacions que construeixen el teixit social. Una de les coses bones de la pandèmia és que hem vist que amb la meitat del que teníem en tenim prou. Sí, ens hem quedat sense feina, però és que tampoc hem gastat un duro. Això no ho diuen els de la CEOE, els empresaris. No ens hem gastat ni un duro, els comptes incòlumes. Si jo gastava 1.000 euros en un mes, en el confinament n'he gastat 200. No he sortit, no he anat a fer fotos a cap monument a Londres o a qualsevol lloc on hauria pogut anar aprofitant un vol barat... Una altra cosa que m'ha encantat de la pandèmia és que a casa tinc bolígrafs i retoladors per escriure com a mínim disset o divuit Quixots; de raspalls de dents, n’he calculat que en tinc fins a l'any 2045, i roba per a dues o tres generacions de nets, i ara no en tinc cap, de net. També m'he adonat que sí, la música és meravellosa, i tothom vinga a fer cançons i a cantar i a compondre... Però resulta que estem produint tal quantitat de cançons, milions de cançons, que estan condemnades a l'extinció abans de néixer, perquè som ja més cançons que persones.

Tu mateix n’has compost unes quantes...

— Tres-centes o quatre-centes. És que produïm molt més del que podem cagar, del que podem assumir. I així amb tot: passa el mateix amb l'alimentació, amb l'agricultura industrial, amb els cotxes, amb l'energia, amb tot. Produïm molt més del que podem fer servir, del que necessitem, del que podem reciclar i del que podem retornar a la natura per reparar la destrossa que li estem fent per mantenir el que s'anomena la sostenibilitat, que ara resulta que la sostenibilitat la patrocina Ibertrola. Ibertrola és la campiona de la sostenibilitat. No fotem... Ara totes les companyies del petroli són les patrocinadores de la vida sana, quan són el pitjor.

Has enllestit un disc nou que es titularà Hambre

— Sí. Tenia algunes cançons que van quedar fora del disc Sombrero roto, quatre o cinc que no vaig gravar, però que volia enregistrar abans de perdre el punt. Així que vaig començar a gravar-les i al cap d'una setmana va venir la pandèmia. Vaig fer una aturada, perquè el tècnic no podia venir a casa meva, però tan aviat com va poder venir i va poder regularitzar la seva contractació, vaig gravar aquestes quatre cançons i cinc més, amb la qual cosa ja en tenia nou per fer un disc. I ja està fet. Sí, segurament es dirà Hambre.

¿La pandèmia ha influït en alguna cançó?

— N’hi ha un parell que sí. Días extraños, per exemple, parla d'això. I Hay gente també, perquè és la cançó que vaig fer per als sanitaris i per a tots els serveis socials. N'hi ha una altra que parla sobre quan s'acaba la pandèmia i sobre l'oportunitat d'aprendre alguna cosa. Sí, hi ha tres o quatre cançons que tenen molt a veure amb la pandèmia. I les altres són cançons que tenia bastant avançades, molt en l'ona de les del disc Sombrero roto.

Després de l'esforç del personal sanitari, ¿creus que la societat serà més exigent amb els governs per dotar la sanitat pública dels recursos que necessita?

— No. En els mitjans de comunicació només se sent els empresaris; amb tot el meu respecte pels empresaris, que també n'hi ha que treballen no solament a favor del seu propi melic i butxaca. Crec que no hi haurà més consciència sobre la importància de la sanitat pública. Estan demostrant que no. El que volen és reprendre l'activitat, que es reprenguin els vols, que hi hagi futbol i que tornin a circular els diners. A veure, és normal, perquè el que volen és tornar al sistema productiu antic que teníem, que és un sistema que anava en contra de la sanitat pública perquè anava a favor de privatitzar la sanitat pública. Tota la inversió que l'estat espanyol havia fet en sanitat pública al llarg de dècades, dirigir-la cap a l'empresa privada. Els diners volen això. Els diners no volen socialitzar. Els diners volen benefici, monopoli, acords amb els governs, intermediaris, comissions...

Tornant a la música. ¿Els músics joves que estan barrejant trap o hip-hop amb flamenc representen per al present alguna cosa similar a allò que músics com tu vau fer als 70 i els 80 amb el blues, el rock i el flamenc? Hi veus, aquest paral·lelisme?

— Sí, sens dubte. No sé si tindrà la importància que va tenir la generació de Smash i La leyenda del tiempo. Això ho dirà el temps, però és evident que de tant en tant sorgeixen corrents renovadors, perquè la inquietud humana és imparable i cada generació necessita replantejar, reformular, fer els seus propis sons, viure a la seva manera tot aquest llegat i projectar-lo cap a una realitat diferent. Així que sí, socialment té la mateixa importància, però en un context en què la música té molta menys importància que abans. La leyenda del tiempo de Camarón no, perquè en el seu moment només va ser un esdeveniment per als aficionats a la música, però Lole y Manuel o Triana van ser un esdeveniment per a tothom, a tot Espanya es cantaven les seves cançons. Avui no existeix això. Aquest nou flamenc, diguem-ne, no té aquesta capacitat, però perquè està tot molt fragmentat i s'ha perdut una mica la cultura general de la plaça de la vila en què Serrat agradava a tothom. Avui no hi ha aquest tipus de música que aplegui la família. La plaça de la vila avui és un súper on vas només a allò que t'interessa a tu. És una altra manera de socialitzar, més a partir del consum que a través del que era la plaça de la vila, el fòrum, l'intercanvi d'opinions, l'intercanvi de veïnatge, que és el que s'ha produït en els balcons durant el confinament, per exemple.

El teu disc Échate un cantecito participava clarament d'aquesta tradició popular. Tenia aquest esperit.

— Sí, jo sempre l’he tingut, aquest esperit. I a Échate un cantecito el vaig depurar més perquè tenia la voluntat explícita de fer cançons populars, que es poguessin cantar i ballar. Però no et parlo de mi, sinó d'un públic que sigui àvid, que estigui preparat per continuar la cadena del cançoner popular, això que tan bé explica Santiago Auserón.