73è FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

Kusturica enamora Bellucci a Venècia

Sense clars favorits al Lleó d’Or, la competició es tanca amb el nou film del filipí Lav Diaz

Trenta-cinc anys després de la seva primera visita al Festival de Venècia, amb la seva opera prima, Te’n recordes de Dolly Bell?, el director serbi Emir Kusturica ha presentat aquest divendres a la Mostra el seu nou film, On the Milky Road, una tragicomèdia en la qual el mateix Kusturica i Monica Bellucci posen en escena una romàntica història d’amor colpejada per l’horror de la Guerra dels Balcans. A la roda de premsa del film, el director d’ El somni d’Arizona va explicar que On the Milky Road va sorgir com una extensió del seu curtmetratge per al film col·lectiu Words with God, presentat a Venècia el 2014.

“Tenia la figura d’un home que vivia aïllat a la muntanya com un monjo, i el repte era imaginar una història que el portés fins a aquell estat de soledat i melancolia”, diu. Tocat per la grandiloqüència, Kusturica va descriure la seva nova pel·lícula com “una evocació de les idees de l’Antic Testament portades a l’actualitat a través d’un retrat genuí de l’amor”. Per la seva banda, Bellucci va reflexionar sobre el valor de la bellesa en el film i en la vida real: “Per al meu personatge, la bellesa és una arma de doble tall que li ha portat grans problemes en la vida. En la vida real, la bellesa és més un regal que un problema. Això sí, només cal esperar el temps suficient perquè t’abandoni definitivament”.

Feia nou anys que Kusturica no estrenava un llarg de ficció, però el temps no sembla que hagi passat per a l’autor de Gat negre, gat blanc. La seva predilecció per un cinema exaltat, pel surrealisme i el folklorisme segueixen intactes. Així, On the Milky Road es presenta com una obra voluntàriament esperpèntica que aclapara l’espectador amb un bombardeig audiovisual i dramàtic (música altisonant, metàfores cridaneres, profusió de tòpics) que anul·la qualsevol possibilitat d’emoció. Kusturica intenta ser sublim costi el que costi, però acaba atrapat en un cinema afectat, ridícul.

Més interessants van resultar les gairebé quatre hores de The woman who left, la nova proposta del cineasta filipí Lav Diaz, reputat explorador de la història del seu país. Inspirat en un relat de Lev Tolstoi, el film s’erigeix en una tràgica faula moral -en elegant pla fix, i en expressiu blanc i negre- sobre el valor de la voluntat i la compassió humanes en un escenari de crisi social, les Filipines del 1997.

Amb els films de Kusturica i Diaz, la Mostra ha posat el punt final a una competició de nivell mitjà, poblada majoritàriament per pel·lícules irregulars. Sense clares favorites per endur-se el Lleó d’Or, i amb el record encara fresc de la sorprenent victòria l’any passat de Desde allá, del veneçolà Lorenzo Vigas, les apostes estan repartides entre un nombrós grup de títols. Si prenem com a referència el panell de puntuacions de la crítica internacional que publica la revista italiana Ciak, hi ha cinc títols que sobresurten de la mitjana. En aquest grup davanter hi figuren Jackie, del xilè Pablo Larraín, amb Natalie Portman com a gran candidata al premi a la millor actriu; Frantz, del francès François Ozon; La la land, del nord-americà Damien Chazelle; Arrival, del canadenc Denis Villeneuve, i El ciudadano ilustre, dels argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn.

Més continguts de