CINEMA

Laia Costa: “La intimitat i les relacions de parella que construïm avui dia són capitalistes”

'Nieve negra', el thriller argentí que avui arriba als cinemes després de triomfar a la taquilla del seu país, és la primera gran estrena de Laia Costa després de saltar a la fama amb 'Victoria'

Nieve negra, el thriller argentí que avui arriba als cinemes després de triomfar a la taquilla del seu país, és la primera gran estrena de Laia Costa (Barcelona, 1985) després de saltar a la fama amb Victoria. En els dos anys que han passat des que els espectadors la van veure submergir-se en els inferns de la nit berlinesa, Costa ja ha participat en cinc projectes internacionals i ha convertit Miami en la seva base d’operacions, tot i que no hi ha viscut més de tres mesos. “Per a un actor, tant és on visquis -diu-. Et graves els càstings a casa, els envies per e-mail i, si els agrades, agafes l’avió i vas allà on sigui, a Los Angeles o a l’Índia”.

Nieve negra és una història molt tenebrosa sobre els secrets que amaguen dos germans que fa dècades que no es parlen. Tu interpretes la Laura, la dona embarassada del germà que torna a l’Argentina per enterrar el pare. Ets la figura més lluminosa d’un relat ben tèrbol.

Jo soc els ulls de l’espectador. Com a Victoria, el meu personatge no sap ben bé què passa, perquè no té tota la informació i certes coses no es poden preguntar. M’interessa el tema de les famílies que no es trien. Quan et cases amb algú, la dinàmica de la teva nova família et transforma. Però també és possible que tu transformis la dinàmica de la teva família. És el que em pregunto sobre la Laura, però és impossible saber qui guanya aquesta guerra d’energies, si ella o els germans.

Treballes amb dos titans del cinema argentí, Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia, amb molts anys d’experiència. Com ha sigut la teva relació amb ells?

Com assistir a un espectacle. Rodar amb ells és com presenciar una classe magistral d’actuació i que et paguin. I m’he adonat que cadascú ho fa a la seva manera. Quan em pregunten pel meu mètode, no ho sé explicar mai. Jo només confio que l’equip, el procés i el director em portaran al lloc adequat. Però ser allà i veure’ls treballar és un regal. Vam passar moltes hores mirant el guió, xerrant de les motivacions, compartint records emocionals... I jo no parava d’aprendre.

Tot i que Nieve negra està ambientada a l’Argentina rural, vau rodar a Andorra, en ple hivern.

Feia molt de fred. Rodàvem tretze hores al dia, trepitjant neu tota l’estona, i acabàvem molt cansats. I, tota l’estona, vinga parlar d’aquesta història tan depriment. Acabàvem ensorrats. Això és bo per entrar en el personatge, però, alhora, cada dia ens en anàvem a sopar i allargàvem les nits fent el pallasso per treure’ns el mal rotllo de sobre.

Ets força més jove que Sbaraglia. Com afecta aquest aspecte la relació que construïu en la ficció?

Explica algunes coses de la relació que a mi em costava d’entendre. Per exemple, per què la Laura no agafa el seu marit i li pregunta clarament què està passant. Si jo fos ella, li hauria preguntat des del primer minut. És el que faria qualsevol persona pràctica. Però com passa en algunes relacions entre dones joves i homes grans, hi pot haver un punt d’admiració i fins i tot idolatria que de vegades fa que no es facin certes preguntes que no són benvingudes. La Laura i el seu home tenen una relació de fa pocs anys, estan esperant un fill, tot ha anat bé fins ara. I ella sap que la família és un tema que no es toca.

Però el desequilibri en la relació es va corregint.

Sí, i per això no hi ha cap gest d’afecte entre ells dos fins al final de la pel·lícula. El Leo sempre feia bromes: “ Pero al menos un besito, no? ” [riu]. Però no pot ser, perquè estan capficats en un joc: ella busca la veritat i ell l’està intentant amagar.

Victoria era un projecte arriscat, ningú et coneixia, no tenies res a perdre. Nieve negra , en canvi, és una pel·lícula amb dos actors populars, molt esperada a l’Argentina. ¿Comences a sentir el vertigen?

No. A més, per a la pel·lícula era perfecte que no fos argentina i que no tingués l’ofici del Ricardo i el Leo. Però, vaja, ara estic rodant amb Oscar Isaac, Samuel L. Jackson i Olivia Wilde i tampoc el sento, aquest vertigen. Crec que és perquè he començat molt tard en la professió. De petita no volia ser actriu, no era el meu somni. Si treballes en una professió com aquesta durant una etapa de creixement com l’adolescència, això et pot generar dilemes i pors. Però jo vaig començar d’adulta i em plantejo la carrera d’una altra manera. I de vegades tinc nervis i perdo els papers, però sempre em dic que si soc aquí, deu ser per alguna cosa.

A principis d’any vas presentar a Sundance Newness , un drama indie encara inèdit a casa nostra. La sinopsi pot recordar la sèrie Cites .

És molt més fosca. Els protagonistes són un noi i una noia de Los Angeles que estan en la cultura de Tinder i el sexe fàcil. En el fons, el que volen és connectar amb algú. El problema és que en la nostra cultura importa més que una cosa sigui nova que perdurable, no només en la roba que compres sinó en les relacions que tenim. La nostra cultura ens transforma en productes. La intimitat i les relacions de parella que construïm avui dia són capitalistes. I és difícil fugir d’aquesta lògica.

No has parat de treballar. Quins altres films tens pendents d’estrena?

Life itself, que encara s’està rodant, és la història de dues famílies unides per una tragèdia. Una família, la meva, és de Sevilla, i la d’Oscar Isaac és americana. Abans vaig rodar Piercing, que no és ben bé de terror però sí un thriller molt fosc basat en un còmic japonès boníssim. També he fet Maine, on soc una excursionista que recorre el camí dels Apalatxes per fer una espècie de penitència. I de l’última pel·lícula no en puc dir el títol, però sí que es va rodar en 24 hores reals. I que teníem previst fer més d’un intent, però al final va sortir bé a la primera.

Més continguts de