MÚSICA

“L’amor és l’únic que mou els fils de la vida”

Eduard Escoffet i Bradien publiquen el disc ‘Escala’, on combinen hàbilment electrònica i poesia

Fa temps que Eduard Escoffet ha deixat enrere el desinterès per publicar llibres. El mateix any que debutava amb Gaire (Pagès, 2012) també donava a conèixer Pols (Spa.RK, 2012), un excel·lent disc en què els seus versos eren acompanyats del minimalisme sonor dels Bradien. Quatre anys després presentaran Escala al Teatre Romea: serà l’11 d’abril. “Aquesta vegada tots els temes partien de zero al local d’assaig -diu Escoffet-. Tant la part sonora com la textual han avançat de bracet. El material sona més orgànic i compacte. La idea de banda és palpable des de l’inici”.

A l’escenari, Balbini, Pope i Matías Rossi s’intercanvien instruments com el baix, la trompeta, la melòdica, el xilòfon o la guitarra, acompanyats de capes subtils d’electrònica i la veu d’Escoffet. “Les lletres de Pols eren un gran al·legat a favor del decreixement -recorda-. A Escala hi ha pistes del llibre que preparo. Hi ha una presència molt forta de la mort, però també de l’amor, l’únic que mou els fils de la vida. L’amor justifica la idea de dolor”. A I mar recita, per exemple: “Trobaràs que la seva veu es deixata en el tros de mar que s’estén davant teu”. Cendres s’endinsa en l’atracció per la fosca, en el sentit real però també en el metafòric: “Deies de dia que el sol t’encenia / i ara escombres hores de son / i balles el so de la fusta que crema”. Costura apel·la a la resistència: “Disposes d’un sol cos, / d’una única oportunitat, / sigues fort”.

Esquematisme i jocs

“Hem fet un disc més introspectiu però també més obert que Pols -reconeix-. Els temes no acaben d’estar construïts, o això sembla, i aquesta opció deixa més espai a l’oient”. L’esquematisme dels textos, que poden arribar a ser molt breus, és combinat amb jocs que hipnotitzen l’oient. Persones compagina un paisatge sonor mecànic i repetitiu amb el recitat de les xifres d’algunes poblacions catalanes de més de 20.000 habitants, endreçades en ordre decreixent. “Hi ha dues coses, a Persones -explica-. Una referència òbvia a la sobrepoblació, però també l’intent de passar d’un text trobat i fred, creat per atzar (el recitat de les xifres), a una qüestió màntrica, element que m’interessa molt de la poesia”. La relació d’Escoffet amb la poesia concreta es fa evident en l’homenatge a Eugen Gomringer -un dels seus impulsors- a Stundenbuch. Igual que Pols, Escala aposta pel multilingüisme, i inclou també la col·laboració d’Arnaldo Antunes a Mantel, amb qui comparteix “una afinitat estètica molt important, per la relació entre intel·lectualitat i pop sense arribar a ser mainstream ”. També sona la veu densa i poderosa de Lydia Lunch a Forget to breathe i Pleasure is the ultimate rebellion. “Tenim dos estils molt diferents -diu Escoffet-, però tots dos creiem que el sexe i el plaer són un reducte irrenunciable. Durant la crisi hem patit una guerra psicològica en què hem estat a punt de renunciar-hi. Cal aferrar-s’hi”.

El minimalisme d’‘El terra i el cel’

El terra i el cel (LaBreu, 2013) és un llibre més unitari que Gaire i incloïa poemes fets entre el 2009 i el 2011, “si bé un 60% van ser escrits en menys de dos mesos, durant una estada a Eivissa”, recorda Escoffet. I afegeix, fent referència a la proposta, sòbria i minimalista: “No hi ha cap referència al subjecte. No m’interessen l’autobiografia, els sentiments ni el lirisme. Aquí no hi ha metàfores ni segones lectures: no hi ha més cera que la que crema”. Actualment, Escoffet escriu sobretot en hotels i aeroports, i prepara nou llibre.

Més continguts de