L'art català dels segles XIX i XX segons la Sala Parés

La galeria repassa la seva història amb una mostra amb obres d'artistes com Rusiñol, Casas, Mir i Togores

Hi ha dues dones vestides de gala a punt de pujar a un cotxe de cavalls i una colla que ballen frenèticament en un cafè parisenc, presumiblement envoltats d'una atmosfera molt carregada. També hi ha un grup d'homes en un bar que escolten amb molta atenció les notícies del dia de boca d'un altre parroquià i més endavant un home que sembla no tenir ni pell ni carn damunt els ossos i, així i tot, estar viu. És inevitable quedar-se enganxat a alguna de les seixanta obres de Memòria 140, l'exposició amb què la Sala Parés repassa la seva història. “Tot i que ara el 90% de la nostra activitat se centra en l'art contemporani, volem donar el missatge que podem mirar enrere i repassar els artistes que han passat per la galeria”, diu el director de la galeria, Joan Anton Maragall. També reivindica el valor econòmic i patrimonial de les obres exposades. “Volem contribuir a posar en valor dues èpoques molt maltractades per la crisi. Molts d'aquests artistes, si fossin francesos, haurien tingut més atenció al mercat i al museus”, subratlla. Amb una trajectòria tan llarga i plena de grans noms de l'art català, la selecció de les obres no ha sigut fàcil: “Hem hagut d'escollir molt, les obres havien de ser representatives i també ho havien de ser de la relació dels artistes amb la galeria”, diu el comissari de la mostra, l'historiador i col·laborador de la galeria, Sergio Fuentes Milà. Així i tot, la recerca d’obres ha sigut un èxit i gairebé totes les obres s'havien exposat abans a la galeria, un 90% de les quals estan a la venda, amb uns preus d'entre 2.000 i 250.000 euros.


La mostra va obrir les portes a finals de l'any passat per celebrar el 140è aniversari de la galeria i romandrà oberta fins al 13 de febrer. El recorregut és viu, ja que fa pocs dies va incorporar una nova pintura de Ramon Casas, 'Grasse matinée', una de les característiques des dins un llit de l’artista. I està sent un èxit de públic. “Després de molts mesos de feina hem aconseguit peces molt bones de cada artista”, diu Maragall. Entre els plats forts hi ha el primer oli que hi va exposar Ramon Casas quan només tenia 16 anys, un paisatge encara deutor de la influència del realisme francès, dos retrats magnífics de Júlia Peraire i, de Rusiñol, 'Pelando la pava', una escena de flirteig d'una parella separada per una finestra enreixada i un dels seus característics patis sitgetants. “Trobar-lo va ser un cop de sort”, diu Maragall. La pintura també té la particularitat que va ser presentada durant la primera festa modernista. Una altra de les peces destacades és 'Abeurador', un oli poc habitual de Josep Cusachs. En lloc de les característiques escenes de formacions militars, el protagonista d'aquesta escena més costumista és un cavall magnífic. “Cusachs va ser el primer artista a qui la Parés va dedicar una exposició individual, l'any 1889. Aleshores els quadres es penjaven a tres i quatre altures i les exposicions es modificaven cada setmana”, explica Maragall.
Tot i que la Sala Parés té 140 anys, el recorregut de la mostra finalitza l'any 1988, quan es va fer l'última reforma de l'espai, dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, i Joan Anton Maragall va assumir-ne la direcció. L'any passat es va produir un altre canvi, més profund: la Parés i la filla, la galeria Trama, nascuda el 1991; es van fusionar: “Les línies de la Sala Parés han evolucionat fins anar pràcticament juntes amb les de la Trama, abans encara hi havia artistes de l'etapa anterior que no acabaven d'encaixar amb artistes clarament contemporanis”, explica Maragall.


Pel que fa al recorregut de Memòria 140, està dividit en tres moments, des del naixement de la galeria fins al relleu generacional que representa Joan Anton Maragall. “En l’etapa fundacional, entre els anys 1887 i 1889, hi ha representat l'art més costumista, aquell que li agradava comprar a la burgesia. La galeria s'endega perquè el senyor Parés creu que hi ha un públic burgès que està emergint i que vol tenir una pàtina culta com l’aristocràcia”, diu el director. A més de les parelles de burgesos de Sortint del ball, de Romà Ribera, en aquest àmbit es poden veure obres d’Urgell, Martí Alsina i la de Cusachs. Com es pot veure a continuació, Casas, Rusiñol i l’escultor Enric Clarasó van marcar amb les seves exposicions conjuntes els anys d’esplendor de la sala, entre els anys 1890 i fins al 1925, quan s’imposa la necessitat de canviar de model. “Casas, Rusiñol i Clarasó són el trio que va fer famosa la galeria”, subratlla Maragall. En el cas de Rusiñol, a més de 'Pelando la pava', hi ha un jardí de Granada que reflecteix l’evolució de la seva trajectòria. En aquest àmbit també hi ha un dels moments més sucosos: un conjunt de dibuixos i olis penjats a diverses altures per evocar el passat de la sala, d’artistes com Ricard Canals, Isidre Nonell, Joaquim Torres-García, Joaquim Mir, Pere Torné-Esquius, Ismael Smith i Francesc Gimeno. Però el reconeixement del Modernisme va ser efímer, i els gustos van canviar aviat. “La Parés va ser la galeria del Modernisme i a partir de l'any 1910 es va implantar el Noucentisme, i més endavant apareixen nous espais, com la Sala Dalmau, que aposten per les avantguardes”, diu Maragall.

L'última etapa de la Sala Parés arrenca amb el traspàs de la sala. Joan Joan Anton i Raimon Maragall i Noble es queden l'espai l'any 1925 però no li canvien el nom en honor al fundador. “És interessant perquè importen de París i Londres els contractes d'exclusivitat amb els artistes”, diu Sergio Fuentes Milà. Aquesta estratègia va fer que la galeria recuperés clientela per fidelitzar-la. Entre els artistes d'aquest últim àmbit, on es poden veure peces d'artistes com Manolo Hugué, Josep de Togores, Mompou, Mallol Suazo, Roca Sastre i Todó, crida l'atenció un rostre escorxat de Pere Gastó. “Va estar actiu entre els anys 40 i els 80 i va ser radicalment modern per a la seva època. Caldria reivindicar-lo”, conclou Maragall. 

Etiquetes

Més continguts de