MÚSICA

L’herència del PopArb: entendre la cultura de proximitat

El festival d’Arbúcies s’acomiada aquest cap de setmana després d’11 edicions

Què es perd amb la fi del PopArb? Cadascú té la seva memòria sobre el que ha significat el festival que aquest cap de setmana tanca la paradeta després d’onze edicions. N’hi haurà que lamentaran no tornar a viure tardes com aquella en què Senior i el Cor Brutal van compartir la indignació davant els estralls de la crisi durant una actuació al final de la qual et venien ganes de cremar l’FMI. D’altres trobaran a faltar la sensació de viure concerts irrepetibles com el dels Za! o el de Joan Colomo reinventant la radiofórmula. Alguns enyoraran la nit que Antònia Font van tocar a mil per hora, enrabiats, o aquella altra que els Surfing Sirles van muntar un aquelarre punk al Montseny. Gairebé dues mil persones podran explicar que els Love of Lesbian els van fer ajupir i que van veure Dani Vega de Mishima trencant una guitarra mentre els Manel tocaven Teresa Rampell. I la majoria recordaran que a Arbúcies podien veure els grups des de la distància adequada, i que podien entrar i sortir del recinte de concerts sense la sensació d’estar passant un control policial.

Però de tot el que es perd amb la fi del PopArb, el més important és una manera de fer les coses i d’entendre la cultura. Quan Anna Cerdà va muntar el festival, potser sense ser-ne conscient, estava reproduint una tradició antiga: promoure la cultura de proximitat que no necessita la disfressa del màrqueting. Va voler que el seu poble, Arbúcies, dediqués un parell de dies a determinada música, i que tot plegat no fos competència a la festa major, sinó un complement. En cap cas va voler que el Montseny es convertís en la pista d’aterratge d’una macroestructura festivalera, perquè la intenció no era crear un paradís artificial i tancat dels que aïllen l’espectador en una bombolla, sinó un festival integrat en l’espai, com els envelats de tota la vida.

El PopArb oferia concerts, però sobretot oferia Arbúcies; és a dir, la possibilitat de passar un matí a la piscina municipal, de fer el vermut al casino del poble, de xerrar de penes i alegries amb la gent que pren el cafè a Can Torres, de descansar al prat Rodó amb música de fons, de veure un partit de futbol en un bar assegut al costat de músics que unes hores després havien de tocar. Oferia un cap de setmana per gaudir sense l’obligació de gaudir per rendibilitzar el cost de l’abonament. Al PopArb no et venien la postal bucòlica, sinó la possibilitat d’entendre la quotidianitat del dia de festa, l’antítesi de la filosofia del gran esdeveniment. Per això no van sobredimensionar mai el festival. Podien haver traslladar el recinte de concerts a un prat immens, deslocalitzar-lo, però van preferir mantenir-lo al poble. Com a l’envelat, hi cap la gent que hi cap, unes dues mil persones. Fer-lo créixer potser hauria sigut bo per al negoci, però llavors ja no seria el PopArb, ja no seria una manera de fer amb vocació de servei públic. La idea no era guanyar diners, sinó fer sostenible una activitat cultural. És això el que encara avui, sobretot avui, costa tant d’entendre. No era un caprici, sinó una iniciativa privada que l’aportació pública feia més accessible.

Artísticament, el festival d’Arbúcies ha caminat de bracet del pop fet als Països Catalans en l’última dècada; si fa no fa, des que Antònia Font, Mazoni, Sanjosex, Mishima i Love of Lesbian van saber connectar amb un públic que després acompanyaria els Manel i que entendria que Xarim Aresté, CaboSanRoque, Manos de Topo, Arthur Caravan i The New Raemon poden compartir cartell amb Roger Mas, Sisa, Pau Riba i Quimi Portet. La seva línia artística ha ajudat a descobrir bandes, a fer veure a un fan de Manel que pot ballar amb Salvaje Montoya i sentir l’electricitat d’Anímic i Refree.

El PopArb, i això és important, no ha jugat mai la carta de la nostàlgia, perquè ha convocat músics amb present i amb ganes d’explicar el present. L’any passat, després de la desena edició, el PopArb va decidir tornar a començar, buscar noves propostes per fer un nou camí plegats. Era una manera de dir que calia renovar el públic, perquè no es pot demanar fidelitat eterna a una mateixa generació. Però la conjuntura no és favorable.

Aquell pop que va néixer fa deu anys també ha canviat, s’ha fet gran, i aquell públic ha anat sumant obligacions vitals i cops a la butxaca. Ara hi ha un públic més jove que connecta més amb els hereus del so mestís i que exhaureix totes les entrades del festival Clownia que munta Txarango. No és cap drama, perquè aquest no és el problema. Tot respon a uns cicles i té la seva durada. El problema és que la fi del PopArb sigui un símptoma d’una malaltia més greu: la progressiva destrucció del teixit cultural de proximitat, sacrificat pel miratge del gran esdeveniment i la vella ambició de voler penjar-se medalles.