Visita al castell de Montjuïc: lloc de guaita de mariners, militars i estrangers

BarcelonaÉs la muntanya de l’esport -sobretot des dels Jocs Olímpics del 1992- i de la cultura. I també dels morts. I encara, en altres temps, va ser el gran espai d’esbarjo obrer i la gran pedrera de la ciutat, sense oblidar el seu caràcter de lloc de repressió. “És la culpa al mig de la ciutat”, ha escrit Joan Margarit. És Montjuïc, a tocar del mar, atalaiant Barcelona.

Per damunt de tot, és lloc de guaita. Abans del castell, al cim de Montjuïc hi havia un farell o torre de vigia. Hi vivia un mariner, que feia la funció de vigilant i que tenia com a missió alertar la ciutat en cas d’arribada de naus hostils, mitjançant un sistema de veles durant el dia, i de focs a la nit.

“ Ooooh my God! ”, sento. Una parella de mitjana edat i vestimenta verda parlen preocupadament en anglès americà. Escolto sense que es noti. I entenc que fa una estona que no troben el seu fill. Estic envoltat d’estrangers. Em sembla que la majoria venen més per les vistes que pel castell. “Només un 10% dels visitants al castell són autòctons [barcelonins]”, em diu en Carles Vicente, director de Memòria, Història i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, que em fa de guia. “¿I quants visitants té, el castell?”, li pregunto. “Uns 830.000 a l’any”, em respon. Soc, doncs, al castell més visitat de Catalunya.

“Des del punt de vista arquitectònic, el castell de Montjuïc és l’únic exemple que queda a Barcelona (un cop enderrocada la Ciutadella i les muralles de la ciutat) del que anomenem fortificacions baluardades, les que es van començar a construir un cop l’ús sistemàtic de la pólvora va deixar obsolets els castells medievals”, m’explica en Carles Vicente mentre passegem pel castell.

En coneix tots els racons. Ja hi pujava de petit. “Venia a veure els soldadets de plom que hi havia al Museu Militar. Pujava amb el meu pare, amb el Seat 600; aleshores els cotxes arribaven fins a dalt de tot”, m’explica en Carles. Ara cal deixar el vehicle a una certa distància, i s’ha de caminar una miqueta, cosa que trobo molt bé; d’alguna manera dona més valor al monument.

“Els inicis del castell cal situar-los a la Guerra dels Segadors (1640-1652), en què es va ordenar protegir el farell que hi havia amb un fortí”, explica en Carles Vicente. “Això representava l’inici de la militarització de la muntanya i de la seva importància com a talaia defensiva. El 1640, davant el perill d’un setge naval de la flota espanyola de Felip IV contra la ciutat, el govern municipal del Consell de Cent va decidir fortificar el cim de Montjuïc. La població es va mobilitzar per la necessitat de defensar la capital i va construir -en només un mes!- una fortificació de petites dimensions”, m’explica en Carles. “Més endavant, al segle XVIII, l’enginyer militar Juan Martín Zermeño rep l’encàrrec de remodelar totalment la fortalesa”. Ah, aquest ja el vaig conèixer fa uns dies: va ser l’artífex de la fortalesa de Sant Ferran, de Figueres.

Des del pati d’armes pugem per una escala que ens du a una enorme terrassa. I quan som al sostre del castell veiem el fossat de Santa Eulàlia. Aquí és on la dictadura franquista va afusellar Lluís Companys, després d’una farsa de procés judicial que es va fer en tan sols deu dies. Ara, a l’estiu, en aquest fossat s’hi fa cinema a la fresca.

Una de les singularitats de la vista que tenim és que no hi ha rastre de la quadrícula de l’Eixample (a diferència del que passa des de l’altre cim de la ciutat, el Tibidabo). Tot sembla molt a prop, d’aquí dalt estant. Els avions que aterren al Prat són a quatre passes. De tota manera, encara tenim més a prop un altre espectacle: un parell de turistes agafen els fruits madurs d’uns tarongers i els tasten. “Aquests tarongers són bords”, diu l’Albert Domingo, coordinador tècnic del castell, que també ens acompanya. Ja se’n penediran, a l’hotel, quan tinguin mal de panxa, penso. I de cop veig la parella verda amb cara despreocupada; al costat hi tenen un adolescent. Més que perdre’s, diria que el seu fill ha anat a fer un tomb.

Finalment visitem diverses cel·les que tenen les parets plenes de grafitis. “N’hi ha algun de la segona meitat del segleXIX, però majoritàriament són de l’època de la Guerra Civil Espanyola i dels primers anys de la postguerra”, especifica l’Albert. Hi ha calendaris -on els presos anaven apuntant els dies que portaven tancats-, dibuixos de temes sexuals i lemes polítics. “I aquesta olor de menjar?”, pregunto a l’Albert. “Descarreguen soja al port, i sempre que bufa el vent cap aquí, com avui, se sent”, em respon. Des d’aquí dalt es veuen centenars de contenidors de colors. Impossible saber què es carrega i es descarrega al port, a menys que n’arribi l’olor. “Sempre s’ha dit que hi ha un túnel que va des d’aquí fins al port”, em diu l’Albert. Els túnels! Una llegenda recurrent en molts castells.

El que sí que és cert és que sota el mateix castell, a la banda sud, hi havia unes coves d’època neolítica. Aproximadament en aquest indret afloren vetes de jaspi, una pedra semipreciosa molt valorada en l’antiguitat per a l’elaboració de joies. De tota manera, es desconeix la ubicació exacta de les coves perquè probablement van ser clausurades per ordre del govern a finals del segle XIX per por que poguessin ser utilitzades com a mines per volar el castell.