Magistral vetllada de Gardiner al servei de Händel

Que el Cor Monteverdi és el millor del món és una brama que corre però que hem de creure

Que el Cor Monteverdi és el millor del món és una brama que corre però que hem de creure. Perquè, cada cop que l’escoltem amb els English Baroque Soloists, tenim la sensació que no ho poden fer millor. Va passar dimecres en un Palau ple de gom a gom i que va enfollir davant una obra com Semele. L’artífex va ser Sir John Eliot Gardiner, savi entre savis, de gest precís, ben articulat i que es notava que gaudia amb els seus músics, posant dempeus l’edifici de la partitura de Händel. Tot i ser estrenada el 1744 com a oratori, quan el músic alemany ja s’havia retirat de l’òpera, Semele tan sols conserva de la forma oratorial el tractament coral, amb abundants números per a conjunt vocal. Pel que fa a la resta, es pot considerar una òpera per la seva acció amb elements de comèdia a partir del tema de la mortal Semele, seduïda per Júpiter i que engendrarà Bacus. L’espectacle vist al Palau incloïa una semiescenificació, simple però amb molt bones idees, que reforçava la humanització dels personatges mitològics.

A banda del paper majúscul de les formacions coral (ah, quin inici d’ Oh, terror!) i orquestral, vam gaudir d’una autèntica festa vocal gràcies a la soprano Louise Alder. Veu cristal·lina, emissió i afinació pulcres al servei de passatges memorables com les àries Oh sleep i la pirotècnica No, no, I’ll take no less. Al seu costat, la Juno/Ino d’una cantactriu de pedra picada com Lucile Richardot, el Cadmus/Somnus d’un baix de greus impecables com Gianluca Buratto i la pulcritud del contratenor Carlo Vistoli. Potser qui va quedar a més distància va ser el Júpiter d’Hugo Hymas, tenor de veu no especialment atractiva però molt correcte en les interpretacions de recitatius i àries. Una nit senzillament memorable. Que tornin aviat.

‘Semele’

Palau de la Música, 24 d'abril

Més continguts de