Música

Tot el poder per a la gent al concert de Manel

Les cançons del disc nou manen en l’actuació del quartet al Poble Espanyol

Sona Teresa Rampell, el clàssic del disc Atletes, baixin de l’escenari (2013), i quan ha d’entrar la veu és el públic i no Guillem Gisbert qui pren la iniciativa. El cantant dels Manel deixa fer i no hi intervé ben bé fins a la tornada. Quan acaba el tema, aplaudeix segurament per agrair la implicació de les més de 3.000 persones que ahir dissabte van omplir el Poble Espanyol. El gest el podia haver fet després de Formigues, la peça amb què havia començat el concert de presentació a Barcelona de l’àlbum Per la bona gent, o després de qualsevol de les cançons noves, totes cantades de principi a final per un públic que venia amb la feina feta de casa (També hi havia una espectadora que fins i tot duia el llibret del disc per seguir les lletres!) A més, és un públic rejovenit per la incorporació de nous espectadors, senyal que després d’una dècada de trajectòria els Manel encara són capaços d’interessar a unes generacions més joves que, a més a més, no tenen cap problema per assimilar els cops de volant estilístics del quartet barceloní.

“Érem conscients que el disc seria estrany i poc convencional”

Amb els Manel passa que cada vegada que estrenen un disc sorgeix un dubte raonable sobre com funcionaran en directe unes cançons cada cop més allunyades de les convencions del pop. Va passar amb les de Jo competeixo (2016). Ara tornava a passar amb les de Per la bona gent. I, com en la gira anterior, el dubte s’esvaeix de seguida. En el concert d'ahir, tretze de les setze cançons que van interpretar són dels últims dos discos (5+8), i l’actuació va ser tot un èxit, malgrat la tibantor escènica dels primers minuts, els acoblaments a La cançó del soldadet, una sonorització de la veu millorable que va perjudicar peces com Amb un ram de clamídies i una gestió dels bisos que podria haver sigut més engrescadora.

Els Manel del 2019, que de moment renuncien a asos com Benvolgut, Al mar!, Boomerang, En la que el Bernat se't troba i Mort d’un heroi romàntic, entre molts altres, combinen la part més electrònica amb una altra dominada per guitarres elèctriques més ferotges, amb Tubs de ventilació i el riff de Les cosines com a punt àlgid. Troben que les aromes tropicals van bé per lligar una peça nova, Aquí tens el meu braç, amb La serotonina. Adapten a la nova estètica Captatio benevolentiae despullant-la de melancolia i situen la molt Talking Heads Boy band en un lloc preferencial del repertori, en un bloc imbatible que van obrir amb Jo competeixo (vuit minuts d'exorcisme) i van tancar amb Per la bona gent (el poderós sample de Maria del Mar Bonet com a tornada) abans del bis. Per cert, no hi va haver cap menció de l’afer Poli band. De fet, cap dels Manel va dir gaire cosa durant l’hora i mitja de concert.

Pel que fa a la posada en escena, i tal com fan Maria Arnal i Marcel Bagés, amb qui comparteixen mànager, l’únic element escènic és una lona blanca que serveix per projectar-hi llums de diferents colors i jugar amb el contrallum. Això els dona un poder expressiu especial, que fa que Gisbert sembli una mena de predicador de l’apocalipsi recitant Verdaguer a l’inici de Formigues, i que Per la bona gent i Jo competeixo tinguin un to encara més temible. Curiosament, el públic s’empelta d’aquest caràcter més fosc i estripat: hi havia noies ballant aquestes dues cançons amb gestos i contorsions de catarsi, ben bé com si estiguessin en un aquelarre dirigit per quatre bruixots.

Més continguts de