HISTÒRIA

Martí Marín: “El franquisme va desplegar una intensa tasca envilidora de la societat catalana i espanyola”

Historiador. Publica ‘¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977)’

Martí Marín (Sabadell, 1965) és professor d’història contemporània a la UAB i dirigeix el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies. Bona part de les seves investigacions han girat a l’entorn de la dictadura franquista a Catalunya. Al llibre ¡Ha llegado España! La política del franquisme a Catalunya (1938-1977), d’Eumo Editorial, hi detalla com la dictadura va tenir a Catalunya la participació i la complicitat d’alguns sectors socials i com des de Catalunya es va proveir la dictadura de personal polític.

El llibre explica que l’aportació catalana a les institucions franquistes sovint ha estat negligida. Quina va ser aquesta aportació?

L’aportació catalana, potser millor l’aportació d’un sector de la societat catalana, va ser en primer lloc proveir en tot moment les institucions locals i provincials del personal polític necessari perquè funcionessin: ajuntaments, diputacions, el sindicat vertical, el partit únic, etc. En segon lloc, d’aquesta relativament àmplia col·laboració política en van sorgir alts càrrecs de la dictadura: governadors civils, directors generals, subsecretaris i ministres (de més a menys).

Comenta que Franco no era la dictadura i que la dictadura no era Franco. Què implica això?

Vol dir que la dictadura no acaba el 20 de novembre de 1975, sinó que es va anar extingint en una voladura controlada. La data clau van ser les eleccions del 15 de juny de 1977. Implica que sense una àmplia col·laboració ciutadana el dictador no hauria durat. Aquesta col·laboració volia dir també participar en la repressió: per a la repressió en massa calen multituds disposades a exercir algun paper en els seus engranatges.

Hi ha diferències territorials segons la reacció de la població enfront de la dictadura. En aquest sentit, ¿Catalunya va ser diferent a la resta?

D’entrada hi ha dos models: els territoris on va triomfar el cop de 1936 o que van caure ràpidament en mans dels sollevats i els territoris que són conquerits per l’Ejército Nacional posteriorment. Catalunya és del segon cas. La incorporació tardana de Catalunya (com de València o Múrcia) complica la inserció dels potencials fidels a les tasques de construcció i consolidació de la dictadura. Sense estar-ne totalment apartats, els catalans amb càrrecs a l’inici de la dictadura són pocs. Ara bé, a mesura que passava el temps, els franquistes catalans es van anar inserint millor en els rengles del règim i les mostres d’adhesió i la col·laboració efectiva van anar clarament de menys a més. Catalunya havia estat catalanista i d’esquerres, per tant, la remuntada opositora i l’hostilitat, paradoxalment, també va ser de gran consideració.

¿Es pot parlar d’algun intent de catalanisme polític dins la dictadura?

Si catalanisme vol dir alguna forma d’autogovern, llavors no. Era impossible l’autogovern sense democràcia: tots els càrrecs podien ser destituïts a voluntat pel govern, sense haver de cenyir-se a cap llei ni reglament. Si se’m permet la comparació extemporània, no els hi calia cap article 155, ni cap discussió prèvia.

Què van aportar els antics militants de la Lliga de Cambó?

Els que van seguir fidels al líder van col·laborar durant la guerra i després van ser bandejats, com el mateix Cambó. Molts dels que van abandonar la militància es van passar amb armes i bagatges a la dictadura, sovint a través de FET-JONS, i van ocupar càrrecs locals i algun de provincial. Naturalment, molts d’altres van preferir abandonar la política.

¿El problema català era més aviat el problema barceloní?

No de forma exclusiva, però sí de forma principal. Barcelona concentrava, per una banda, la qüestió catalanista i alhora la qüestió obrera (el rojo-separatismo ), i per l’altra, un nivell d’activitat econòmica que no es podia negligir si no es volia perdre consens entre l’empresariat. Barcelona resultava sensible en totes direccions i el que hi passava repercutia en el conjunt de la societat catalana i espanyola. Comparats amb això, incidents locals, quan n’hi havia en altres bandes del país, eren menors.

¿No hi ha excepcionalitat catalana?

Sí, però no en termes de Catalunya com a nació unànime. L’antifranquisme català va ser excepcional per la seva potència, per exemple, però no tot Catalunya va ser antifranquista i molt menys antifranquista activa. Va ser excepcional l’atenció prestada al catalanisme perquè era un fenomen propi de Catalunya, però no més que la que es va prestar al nacionalisme basc i a d’altres nacionalismes a mesura que anaven sortint a la llum. De repressió cultural n’hi va haver a tot arreu. El fet diferencial va ser la repressió lingüística, perquè per al règim l’ús del català va ser moltes vegades interpretat com un fet de dissidència.

¿Hi va haver col·laboració catalana i identificació amb el nou règim abans de 1939? ¿Quina va ser l’aportació als serveis d’informació?

Hi va haver col·laboració catalana en la mateixa trama conspirativa, però molt poca, perquè els conspiradors, lògicament, eren pocs. Com que el règim es va maquinar entre Burgos i Salamanca, l’aportació inicial va ser modesta. També als serveis d’informació, encara que s’hagi parlat de casos concrets cridaners: el diputat de la Lliga Josep Bertran, Carles Sentís, Josep Pla... Excepte el primer, la feina dels altres fou modesta (Sentís) o voluntariosa però ineficient (Pla). En general, els serveis d’informació no van ser gaire consistents durant la guerra i, en canvi, van funcionar molt bé durant les ocupacions. Els espies no neixen, es fan...

El règim era corrupte. Com va afectar això la societat catalana? Com se’n van beneficiar alguns?

El règim era una veritable orgia de tràfic d’influències i molta gent se’n va beneficiar. Part del tràfic estava organitzat legalment en la postguerra: oposicions amb places reservades per a excombatents i altres persones «amb mèrits de guerra», concessions comercials de tota mena (de llicències de taxi a punts de venda limitats) per a les quals els mateixos «mèrits» donaven punts, concessió d’habitatges de protecció oficial en els mateixos termes, etc. Cal comptar també les complicitats de càrrecs de tota mena per protegir el tràfic il·legal de productes en la postguerra (l’estraperlo), el tràfic il·legal de matèries primeres racionades (empresaris que revenien les que els hi tocaven) i un llarg etcètera. Després, ja en els anys de l’anomenat desarrollo, hi havia el tracte de favor a partir de traficar amb la informació a què tenien accés els càrrecs públics i els alts funcionaris, que ni es controlava ni es perseguia. A més, era possible rebre diversos sous, públics i privats, sense cap mena d’incompatibilitat i malgrat que fos evident que ni es podien fer tantes feines alhora (no tot eren consells d’administració d’aquells d’anar-hi un cop al mes), ni s’hauria d’haver tolerat que funcionaris públics cobressin sous d’empreses privades del mateix ram. Per no parlar de concessions d’obra pública sense cap control real... Naturalment, Catalunya va tenir la seva dosi corresponent, que no va ser petita perquè el volum d’activitat econòmica a Catalunya era molt elevat. El règim franquista va desplegar una intensa tasca envilidora de la societat catalana i espanyola.

Una vegada desapareguda la dictadura, què van fer les persones que van ser a les avantcambres del poder? A Catalunya no hi havia estructura d’estat, no hi havia gaires possibilitats de ser alt funcionari. On es van recol·locar?

Alguns catalans ja eren a Madrid i es van recol·locar com els altres, en empreses públiques i privades o en càrrecs funcionarials avantatjosos (els exministres i Joan Antoni Samaranch, principalment). Però la majoria, resident a Catalunya, no va tenir aquesta opció, pel que tu apuntes i perquè molt ràpidament les esquerres i el catalanisme conservador es van emparar de les institucions catalanes i no els van donar gaires opcions. Tanmateix, alguns van reconvertir-se amb èxit en catalanistes conservadors i d’altres (pocs però cridaners: Narcís de Carreras, Joan Antoni Samaranch, Josep Vilarasau) es van fer forts en institucions com La Caixa, van tornar o seguir a les seves feines com si res (Fabià Estapé, Carles Sentís) o van seguir en política (Sentís).

Políticament van quedar fora de joc?

Majoritàriament sí.

En canvi, el nivell de mobilització antifranquista va ser un dels més elevats d’Espanya.

Doncs sí. És el fet paradoxal de què parlava ja abans: el creixement de l’antifranquisme català va anar paral·lel a la millora de posicions dels franquistes catalans.

Més continguts de