Mor Aretha Franklin, la reina indomable del 'soul'

Música

Mor Aretha Franklin, la reina indomable del soul

La cantant de 'Think' i 'Chain of fools' va definir el gènere i en va ser la seva primera gran diva

Mor Aretha Franklin, la reina indomable del 'soul'

Aretha Franklin, reina eterna del soul, ha mort aquest dijous a Detroit als 76 anys. Amb ella s'apaga una de les veus més imponents i majestuoses del segle XX, una força de la natura que va encarnar el costat més lluminós de la música negra nord-americana. Més que una cantant dotada, Franklin va ser una icona cultural dels Estats Units comparable a Ray Charles o Elvis, artistes del sud tots ells que van definir la música popular de la seva època secularitzant les músiques afroamericanes en el trànsit del món rural a la ciutat. Aretha Franklin, a més, va ser una de les primeres grans dives transversals de la música negra: quan Beyoncé encara no havia nascut, Franklin ja triomfava en un món de blancs amb un discurs antiracista i feminista. Cada vegada que una cantant (negra o no) extreu un doll de veu i projecta una personalitat orgullosa i indomable, està invocant l’esperit d’Aretha Franklin. Ella és, al capdavall, la raó per la qual moltes dones han agafat un micro i s’han posat a cantar.

Dona, negra i compromesa

Darrera del mite, però, hi ha moltes Aretha. Més enllà de la cantant guanyadora de divuit Grammy que fa plorar Obama hi va haver una nena amb veu d’àngel, la filla d’un predicador a qui el pare s’emportava de gira amb només 12 anys per cantar gòspel en un xou religiós itinerant; una adolescent que abans dels 15 ja havia tingut dues criatures i havia vist com la seva mare abandonava la família tipa de les infidelitats del predicador. Convertida en una precoç estrella del circuït gòspel gràcies al seu descomunal talent interpretatiu, el pare la va dur el 1960 a Nova York per gravar una maqueta a Columbia, on es creuaria amb el nas més fi del negoci musical de l’època, el caçatalents John Hammond, que també descobriria Bob Dylan i Bruce Springsteen.

A Columbia Records, Aretha Franklin era una cantant amb plenitud de facultats que no trobava el seu lloc en la indústria musical. La falta de química entre Franklin i Hammond era notòria, però el que va frenar la seva carrera va ser la determinació de Columbia per convertir-la en una cantant de pop i jazz, allunyant-la del gòspel i el soul i fent-la transitar per estils amb més acceptació entre el públic blanc, enregistrant amb orquestres i conjunts elegants sense trobar mai la tecla que connectava el talent de Franklin amb el gran públic.

Atlantic, els anys daurats

Tot va canviar el 1967, quan la cantant fitxa pel segell independent Atlantic, especialistes en música negra, que se l’emporta a Alabama per gravar a l’estudi on es cuina el millor soul de l’època. La gravació és accidentada, però el resultat és fabulós: l'àlbum 'I never loved a man the way I love you' redefineix la identitat musical de Franklin des del primer tema, un 'Respect' irresistible i trepidant que fa oblidar la versió original d’Otis Redding. Amb el productor Jerry Wexler als controls, Franklin publica el mateix any 'Aretha arrives' amb versions dels Rolling Stones i Willie Nelson, entre d'altres. Però la consagració definitiva arriba el 1968 amb 'Lady Soul', un petit miracle que es dispararia en les llistes gràcies a l’èxit 'Chain of fools' i l’extraordinària '(You make me feel like) A natural woman', escrita per una Carole King que després en faria la seva pròpia versió al disc 'Tapestry'.

A 'Lady Soul' hi col·laboraven figures del gènere com King Curtis i Bobby Womack, i fins i tot un Eric Clapton que posava la seva guitarra a 'Good to me as I am good to you'. Franklin tornava a fer seves cançons alienes, aquí de James Brown, Ray Charles o els Impressions; després seria Burt Bacharach qui passaria pel seu filtre a 'I say a little prayer'. Però la cantant també era capaç d’escriure temes propis, i quins temes: 'Think' era l'exuberant cançó pròpia amb què arrencava 'Aretha now', el segon disc, que va publicar el 1968. 'Think' és un himne d’empoderament femení i alhora un ultimàtum al seu marit Ted White, amb qui mantenia un relació violenta i tòxica.

A finals dels 60, mentre els discos brillants se succeïen, la vida personal de Franklin es deteriorava per culpa de l’abús de l’alcohol. La cantant es va començar a guanyar una fama d’artista inestable, cancel·lant xous i gires amb freqüència i desplomant-se en algun concert. Dos fets l’ajuden a recuperar-se: començar una nova relació amb l’activista pels drets civils Ken Cunningham i tornar a la música de la seva infància per enregistrar 'Amazing grace' (1970), considerat un dels millors discos de gòspel de la història.

Els Blues Brothers, al rescat

Després de tocar sostre amb el directe 'Live at Fillmore West', del 1971, la carrera de Franklin va iniciar un lent declivi comercial del qual la va rescatar el 1980 'The Blues Brothers', la comèdia amb què John Belushi i Dan Aykroid van tornar a posar de moda la música soul. Com Ray Charles i James Brown, Franklin actuava a la pel·lícula: ella era la cambrera que li canta 'Think' al marit que està a punt de deixar-la per anar-se'n de gira amb els Blues Brothers. Poc acostumada com estava a fer 'playback', la cantant va fer anar de bòlit Landis, que va suar tinta per fer coincidir la interpretació i la música. Curiosament, és la versió de la banda sonora del film, més llarga i amb un solo de Lou Marini, la que s’ha instal·lat en el cànon de les radiofórmules, no l’original del 1968.

Com molts artistes de l’era daurada del soul, la cantant va flirtejar amb la música disco, i durant els 80 es va acostar al pop i al rock gravant duets amb George Michael i Annie Lennox d’Eurithmics i una versió de 'Jumpin’ Jack Flash' produïda pel mateix Keith Richards, que el 1987, molt passat de voltes, s’encarregaria de presentar Franklin quan la cantant es va convertir en la primera dona que entrava al Saló de la Fama del Rock'n'roll. Aquest tipus d’homenatges es farien habituals en les dècades següents, amb Franklin convertida en un mite vivent que actuava a les festes inaugurals de Clinton i Obama, enregistrava pocs discos –però amb col·laboracions de luxe– i es feia pregar per sortir de gira, sobretot per la seva gran por a volar.

Els déus també dubten

El 2010 es va saber que patia un càncer, que va aconseguir superar, i el 2017 va anunciar la seva retirada dels escenaris, però assegurant que tornaria a l’estudi per enregistrar un últim disc produït per Stevie Wonder. El 7 de novembre va actuar per última vegada a la catedral Saint John the Divine de Nova York en una gala benèfica per a la fundació contra la sida d’Elton John. El 2018 tenia previst realitzar algunes actuacions, inclosa una com a cap de cartell del Festival de Jazz de Nova Orleans, però les va cancel·lar totes per motius de salut.

Aretha Franklin va créixer al mateix barri de Detroit d'on van sorgir els Four Tops, Smokey Robinson i Jackie Wilson, però el seu llegat transcendeix els límits de la cultura afroamericana i connectat amb públics de tot tipus. Tanmateix, mai va perdre la connexió amb les seves arrels. I no és estrany: quan era petita, per casa seva desfilaven personalitats de la comunitat negra com les cantants Mahalia Jackson i Clara Ward, i fins i tot Martin Luther King Jr., amic íntim del seu pare. Franklin va ser una icona universal, però sobretot un símbol de la seva gent. La seva música és un dels tresors més genuïns de la cultura negra, un cant de joia, lluita i dolor que resumeix l’experiència de la dona afroamericana en el segle XX.

Aretha Franklin en 10 cançons inoblidables

Més continguts de