MÚSICA

Mor France Gall, la veu innocent de la cançó francesa

La cantant va guanyar el festival d’Eurovisió el 1965

Isabelle Geneviève Marie Anne Gall, France Gall per a la posteritat, va morir ahir als 70 anys a causa de les complicacions derivades del càncer que combatia “amb discreció i dignitat” des de feia dos anys, segons va confirmar el seu agent. La cantant era una icona de la música francesa dels 60, una figura del moviment ie-ie de l’època que va modernitzar la cançó popular francesa amb nous aires anglosaxons juntament amb altres artistes com Françoise Hardy o Sylvie Vartan.

Gall, nascuda el 1947 a París, va créixer en una família molt musical: el seu pare era lletrista (va escriure per a Aznavour), i el seu avi, el fundador de la coral que va inspirar Els nois del cor. Impressionat per la veu de la nena, el pare la va introduir en el negoci musical als 15 anys. Poc després començaria a col·laborar amb Serge Gainsbourg, que jugaria un paper determinant en la primera etapa de la carrera de Gall, component per a ella èxits com la bomba pop Laisse tomber les filles. La cantant explotava la seva bellesa virginal i interpretava el personatge de noia innocent, però les lletres dels temes i les sofisticades orquestracions la desmarcaven d’altres ídols juvenils de l’època.

La fama internacional va arribar-li el 1965 amb el triomf al festival d’Eurovisió, on va actuar representant Luxemburg. Tenia només 17 anys i el món era seu. La cançó va ser un altre regal de Gainsbourg, Poupée de cire, poupée de son, una exuberant joia pop considerada pels fans del festival un dels cims de la història del certamen.

La piruleta de Gainsbourg

La relació professional amb Gainsbourg es va deteriorar arran del famós episodi de Les sucettes, la cançó en què van col·lisionar la vocació lasciva i provocadora del compositor i la joventut i candor de la cantant. La lletra del tema jugava amb el doble sentit de llepar una llaminadura i practicar una fel·lació, però Gall el va cantar sense ser-ne conscient. Quan es va adonar de la doble lectura, es va sentir humiliada, però ja era massa tard: la cançó ja era un èxit a les llistes de vendes. Gall no li perdonaria la jugada a Gainsbourg i en el futur es referiria a ell com “un porc”.

Després de posar fi a l’etapa ie-ie, Gall va transitar pel món de la música sense pena ni glòria fins que el 1974 va retrobar l’èxit amb La déclaration d’amour, escrit pel compositor Michel Berger, amb qui la cantant iniciaria una productiva relació professional que també seria sentimental: el 1976 la parella es casaria i tindrien dos fills. Amb Berger, la cantant va deixar de ser una Lolita a contracor, va madurar com a artista i es va obrir a nous estils com el musical (l’òpera-rock Starmania del 1979) i enregistrant èxits del pop francès com Résiste. Un dels seus àlbums més populars va ser Babacar, amb els èxits Ella, elle l’a (homenatge a Ella Fitzgerald), Évidemment i la cançó que dona títol al disc, inspirada en la visita al Senegal en què una dona li va voler regalar el fill perquè el nen tingués una vida millor a França.

Els anys 90 van ser tràgics per a Gall: Berger moria el 1992 amb només 44 anys i el 1997 la cantant perdia la seva filla Pauline. Entremig, també va haver de superar un càncer de pit. Es va retirar dels escenaris i es va refugiar en el treball humanitari. Reivindicada per les noves generacions, mai ha deixat de ser la veu innocent de la cançó francesa.

Més continguts de