Mor als 61 anys Marie Fredriksson, la cantant de Roxette

La vocalista ha sigut víctima d'un tumor cerebral que ja li van diagnosticar el 2002

Marie Fredriksson, la cantant del duet suec Roxette, ha mort als 61 anys com a conseqüència d'un tumor cerebral, segons ha informat a través d'un comunicat el seu representant, Dimberg Jernberg. A Fredriksson li van diagnosticar la malaltia per primer cop el 2002 i, tot i que el 2004 va anunciar que s'havia recuperat i va reprendre la seva carrera, el tumor es va reactivar i això va obligar a cancel·lar l'últim tram de la gira de celebració dels 30 anys de Roxette, que el 14 de maig del 2015 els havia portat al Sant Jordi. "Per desgràcia, els meus dies de gira ja han acabat i vull agrair a tots els nostres meravellosos fans que ens hagin acompanyat en aquest llarg viatge", va anunciar Fredriksson el 2016 en un comunicat que sonava a comiat.

Roxette: "La màgia del negoci discogràfic s'ha esvaït"

"¿Qui s'hauria imaginat que una petita banda d'un poble de la costa est de Suècia encara estaria en actiu després de 30 anys?", es preguntava en aquell mateix comunicat Per Gessle, l'altra meitat de Roxette. La banda que van formar el 1986 Gessle i Fredriksson es va acabar convertint en la més popular de la història del pop suec després d'Abba, amb 75 milions de discos venuts arreu del món. 

Roxette, en cinc vídeos

Fredriksson va néixer el 1958 a Össjö i va començar a cantar de petita els diumenges a l'església. Als disset anys es va apuntar a l'escola de música, on va començar a destacar pel seu rang vocal. A finals dels 70 i principis dels 80, Fredriksson va formar diversos projectes musicals que no van acabar de funcionar, entre els quals el grup de punk Strul, pel qual va passar breument Gessle. Abans de formar Roxette, Fredriksson ja era respectada com a vocalista a Suècia i va enregistrar un parell de discos en solitari, mentre que Gessle va liderar la banda Gyllene Tider, amb la qual també col·laborava de vegades la cantant. La idea de formar un duet en què tots dos cantessin va ser del director d'EMI a Suècia, Rolf Nygren, i el primer senzill del duet,  Neverending love, es va convertir en un èxit al seu país.

Roxette va viure els seus anys de glòria al voltant dels anys 90, tot i que l'èxit internacional els va arribar de la manera més rocambolesca, gràcies a un estudiant nord-americà d'intercanvi a Suècia que va sentir per la ràdio The look, el tercer senzill del segon àlbum del grup, Look sharp! (1988). L'estudiant es va emportar una còpia del disc a Minneapolis i va donar-li al discjòquei d'una emissora local, que va començar a punxar The look, un hit infal·lible de rock melòdic que ràpidament es va convertir en un èxit a la ràdio nord-americana sense ni tan sols haver-se publicat als Estats Units. El resultat? Look sharp!, que la companyia havia considerat inicialment "no apte per al mercat internacional", va vendre 9 milions de còpies i The look va arribar al número 1 de 25 països.

Poc després, la cançó It must have been love –inclosa en la banda sonora de Pretty woman, del 1989– va acabar de definir els dos eixos musicals de Roxette: les cançons pop d'empenta rockera i efectivitat melòdica com The look, Joyride, Dressed for success o Sleeping in my car i, d'altra banda, balades enèrgiques com la mateixa It must have been love, Listen to your heart, Fading like a flower o Spending my time, que treien profit a la veu poderosa de Fredriksson. Discos com Joyride, Tourism i Crash! Boom! Bang! van mantenir Roxette al capdavant de les llistes fins que, a mitjans dels 90, el grup ja havia reunit una dotzena de temes que gestionarien durant els concerts de la resta de la seva carrera.

Com Abba, Roxette tenien alguna cosa de grup de laboratori, de síntesi freda i perfecta del pop rock de radiofórmula, però van aconseguir incrustar-se en la memòria sentimental d'una generació i van envellir amb dignitat, alternant discos en solitari de Fredriksson i Gessle amb les gires i discos de Roxette i adaptant-se a les circumstàncies personals de la cantant, que el 2016, al veure's obligada a abandonar les gires pel retorn de la malaltia, va assegurar que només sentia "alegria i felicitat" quan pensava en els "30 anys sorprenents" de carrera que havia viscut.