Mor Juan Marsé, un gegant de Barcelona

El seu llegat inclou novel·les com 'Últimas tardes con Teresa'

Juan Marsé va morir dissabte a la nit als 87 anys a l’Hospital de Sant Pau a conseqüència dels problemes renals que patia des de feia temps. Marsé, nascut a Barcelona el 8 de gener del 1933, va ser un dels grans autors de la generació dels 50, autor de novel·les de referència com Últimas tardes con Teresa, guanyador del premi Planeta per La muchacha de la bragas de oro i reconegut amb el premi Cervantes l’any 2009. I, per sobre de tot, un gegant de Barcelona, la ciutat que va convertir en personatge dialèctic de la seva obra literària.

Company de generació de Manuel Vázquez Montalbán, Jaime Gil de Biedma, Juan Goytisolo, Terenci Moix i Eduardo Mendoza, Marsé va crear personatges tan memorables com el Pijoaparte, l’antiheroi arribista d’ Últimas tardes con Teresa. “Carlos Barral i Josep Maria Castellet esperaven de mi la gran novel·la obrera, i amb Últimas tardes con Teresa els vaig sorprendre amb un xarnego que no vol fer la revolució sinó ascendir socialment”, deia Marsé. Aquesta és una de les claus de la seva literatura: explicar els conflictes de classe a peu de carrer i no des d’una tribuna acadèmica.

Juan Marsé: “Estic fins als nassos de la classe política”

Marsé era fill de Rosa Roca i Mingo Faneca, un militant d’Estat Català. La mare va morir uns dies després del part i el nadó va ser adoptat per Berta Carbó i Pep Marsé, que coneixia Faneca d’Estat Català. Era una família de classe treballadora de Gràcia, un barri que juntament amb els de la Salut, el Guinardó i el Carmel constitueix el paisatge fundacional de la literatura de Juan Marsé. A partir d’aquella realitat viscuda i sobretot observada va retratar tant la burgesia com la classe treballadora i les relacions entre uns i altres en una Barcelona dibuixada com a presència dura, hostil, com la de la Mercè Rodoreda d’ El carrer de les camèlies, amb qui Marsé compartia territori de memòria i una visió gens romantitzada de la ciutat trinxada de la postguerra.

El tebeos, la literatura de quiosc i les sessions dobles al cinema són un altre dels marcs culturals del Marsé adolescent, que treballava en un taller de joieria. Tot plegat anirà apareixent en la seva literatura, juntament amb la influència dels grans narradors, com Dickens i Balzac. El mateix Pijoaparte n’és una síntesi perfecta. “El Pijoaparte està molt vinculat a la meva admiració per un personatge clau de la novel·la francesa del XIX: el jove de províncies que sense mitjans per fer fortuna intenta prosperar entre les classes benestants, el Rastignac de Balzac, el Moreau de Flaubert, el Sorel de Stendhal”, assegurava Marsé.

Herència, molta i diversa

La seva literatura, ja sigui per estil, per temàtica o per mirada ha influït en altres autors que han escrit sobre Barcelona i sobre les tensions de classe a la ciutat: del Watusi de Francisco Casavella a la desubicació de classe de Kiko Amat i les corredisses amunt i avall de la Marina Espasa d’ El dia del cérvol. Javier Pérez Andújar és un altre dels que recullen aquell llegat, perquè com Marsé ell també ha inserit la cultura popular de carrer, quiosc i cinema en la literatura. I Gonzalo Torné, que a El corazón de la fiesta treballa la dialèctica de classe i retrata ambicions amb l’eco d’aquell primer Marsé. El Turó de la Peira que Núria Cadenes descriu a Secundaris és com el Carmel d’ Últimas tardes con Teresa trenta anys després. La picaresca i la desafecció de Sergi Pons Codina a Mars del Carib dringa com la dels personatges de Marsé, i la Barcelona de Carlos Zanón és hereva seva i de Vázquez Montalbán. Així de diversa és l’herència literària de Marsé només a Barcelona.

Després de viure uns anys a París, la biografia literària de Marsé va començar amb Encerrados con un solo juguete (Seix Barral, 1960), finalista del premi Biblioteca Breve. “Va ser llavors que vaig conèixer Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i els germans Ferrater -recordava Marsé-. Els cridava molt l’atenció el meu origen obrer, un atribut que jo no tenia cap intenció d’esprémer”. El mateix any que va publicar la primera novel·la, Marsé va rebre una visita a la joieria: era Carme Balcells, que després d’uns anys de treballar a l’agència literària ACER començava a reclutar escriptors per al seu propi projecte empresarial, que amb els anys es convertiria en un dels més importants del mercat en llengua castellana, representant García Márquez, Vargas Llosa i Cortázar. “Li vaig dir que no estava segur que escrigués res més -deia Marsé-. La vocació d’escriptor no m’arribaria fins a Últimas tardes con Teresa, publicada el 1966”.

La vocació va donar títols com La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), El amante bilingüe (1990), El embrujo de Shanghai (1993), Rabos de lagartija (2000) i Canciones de amor en Lolita’s Club (2007). La seva última novel·la publicada va ser Esa puta tan distinguida (2016), que Club Editor publicarà pròximament en català, traduïda per Martí Sales. I Lumen editarà Viaje al sur, una obra inèdita escrita el 1962.

La maledicció del Planeta

L'any 1978 Marsé va guanyar el Planeta amb La muchacha de las bragas de oro, i ell mateix considerava que la novel·la havia sigut "molt maltractada per haver aconseguit aquest premi, que és una maledicció". Més de dues dècades després, l'escriptor va formar part del jurat que va premiar Pasiones romanas, de Maria de la Pau Janer: "Quan el 2005 vaig ser jurat del Planeta vaig comprovar que alguns dels seus membres es convertien en funcionaris de l'editorial. No llegien ni els manuscrits..." Marsé va arribar a qualificar la novel·la guanyadora de " bodrio tremendo". També compartia opinions similars de les adaptacions cinematogràfiques d' El amante bilingüe, El embrujo de Shanghai i Canciones de amor en Lolita's Club (2007), "Cada vegada que un productor compra els drets d'una de les meves novel·les per fer-ne una pel·lícula, no compra el meu criteri", deia Marsé.