Mor Rosa Maria Sardà, una actriu poderosa i total

L'actriu, humorista i presentadora ha mort a causa del càncer als 78 anys

Rosa Maria Sardà, una de les figures més importants del cinema i el teatre català, ha mort aquest dijous als 78 anys a causa d'un càncer. La seva vis còmica la va convertir en una figura molt estimada pel públic, però també va destacar com a actriu dramàtica en tota mena de produccions. Nascuda a Barcelona el 30 de juliol de 1941, era una d'aquelles intèrprets que no necessiten nom propi: la Sardà era una actriu de caràcter amb una personalitat insubornable i polèmica. Anava per lliure i posava les seves pròpies regles, fins i tot en la malaltia: en la seva última aparició televisiva, al programa de Jordi Évole, quan li van comentar la seva lluita contra el càncer va respondre amb contundència: "Jo no lluito contra res, contra el càncer no s'hi lluita, el càncer és invencible". 

Rosa dels uns, Rosa dels altres, Rosa eterna

La Sardà es va convertir en una figura molt popular als 80 gràcies a la seva faceta com a presentadora televisiva i humorista tot terreny en programes com Tariro Tariro i Ahí te quiero ver, però els seus inicis com a actriu estan molt lligats al teatre, des del primer contacte amb el públic en un grup amateur fins al seu pas per les companyies de Dora Santacreu i Carlos Lucena, Pau Garsaball o Alejandro Ulloa. Una persona molt important en la seva carrera va ser el seu amic Josep Maria Benet i Jornet, que li va obrir la porta de la televisió amb Una vella, coneguda olor,  i de qui va representar al teatre moltes obres, "pràcticament totes", acostumava a dir –en destaquen Revolta de bruixes el 1976 i Olors l’any 2000–, i també va dirigir-ne dues, com Ai Carai (1989) i Fugaç (1994).

Rosa Maria Sardà, una gran actriu europea

Filla d'un camperol i una infermera, Sardà va perdre la mare molt jove i es va fer càrrec dels seus quatre germans petits: Santiago, Federico, Xavier i Joan. "Ho vaig fer per egoisme –va dir en una entrevista–. No m'hauria quedat tranquil·la deixant-los amb el meu pare". Durant gairebé tres dècades va ser parella de Josep Maria Mainat, el cantant de La Trinca i fundador de la productora Gestmusic, amb qui va tenir el seu únic fill, Pol Mainat.

Una gran del cinema

La filmografia de l'actriu també és molt important: va participar en prop d'un centenar de pel·lícules, a les ordres de grans directors com Luis García Berlanga ( Moros y cristianos) i Pedro Almodóvar ( Todo sobre mi madre), i va interpretar secundaris memorables per a Juanma Bajo Ulloa, Fernando Colomo, Fernando Trueba, Manuel Gómez Pereira i Joaquim Oristrell, amb qui va guanyar un Goya per Sin vergüenza. Ja en tenia un altre per ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, de Manuel Gutiérrez Aragón. "Jo vaig començar a fer teatre perquè la vida m’hi va portar – explicava Sardà a l'ARA en 2016–. El cinema ni me’l plantejava, no creia que el meu físic i la meva manera de fer hi encaixessin. I mira, ja fa 40 anys que en faig!".

Sardà, entre nosaltres

Però el director amb qui més va treballar en el cinema i qui potser va saber treure-li més profit va ser Ventura Pons, que ja li havia donat el seu primer protagonista al teatre el 1969 amb El knack o qui no té grapa no engrapa. Pons la va dirigir en una de les seves primeres pel·lícules, El vicari d'Olot, i després en títols com Carícies, Amic/Amat, Anita no perd el tren i sobretot en una Actrius en què la Sardà oferia un recital dramàtic acompanyada d'Anna Lizaran i Núria Espert. "Amb el Ventura he tingut molt bona relació. Però he quedat amiga amb tots: el Fernando, Berlanga, Colomo, Almodóvar, García Sánchez...", explicava l'actriu a l'ARA el 2016. Aquell mateix any, Emilio Martínez Lázaro afirmava: “El meu consell als joves directors que hagin de dirigir Rosa Maria Sardà és que es limitin a seure i a mirar”.

La Sardà, màxima expressió de llibertat

En el cinema es va dedicar sobretot a gestionar el seu immens talent per a la comèdia en papers secundaris com els de Rateta, rateta de Francesc Bellmunt, Alegre ma non troppo i El efecto mariposa de Colomo, La niña de tus ojos de Fernando Trueba i la seva seqüela La reina de España... És normal que Borja Cobeaga i Diego San José li acabessin escrivint el paper de matriarca d'una família burgesa a Ocho apellidos catalanes, la segona part d' Ocho apellidos vascos, que tot i que ja la va rodar malalta no va ser la seva última aparició al cinema: a mitjans de març de 2020 s'havia d'estrenar Salir del ropero, en què feia d'àvia que surt de l'armari i anuncia que es vol casar amb una dona, però el tancament dels cinemes va obligar a ajornar-ne l'estrena.

Fidelitat a l'escenari

El talent interpretatiu de Rosa Maria Sardà era especialment poderós al teatre. “La Rosa és una actriu intel·ligent. Té una intel·ligència d’actriu: és una grandíssima lectora i és una boníssima lectora de teatre”, subratllava fa tres anys Lluís Pasqual, que va treballar amb ella des de l'obra de Jean Genet El balcó, el 1979. “Tot el que et serveix al teatre no et serveix al cinema i al revés. En teatre és un pla general tot seguit, has de treballar d'una manera diferent, amb tot el cos i amb els peus, si convé”, explicava Sardà el 2012 en una entrevista a l’ARA.

Una dona lliure

Aquesta idea de l’actriu en un pla general constant quedava molt ben reflectida a L’hostal de la Glòria de Josep Maria de Sagarra, que Sardà va interpretar el 1992. L’actriu també es va posar a la pell de grans personatges de clàssics com els de Tot esperant Godot i Roses roges per a mi. Entre les seves incursions en la direcció teatral, a més de les dues obres de Benet i Jornet, destaquen Shirley Valentine el 1994 i Cantonada Brossa el 1999, que va rebre el Premi de la Crítica de Barcelona.

Sense Rosa Maria Sardà "ens sentim una mica més orfes"

Amb Lluís Pasqual, l'actriu va donar forma a grans espectacles com Rosa i Maria el 1979, en què la intèrpret es desdoblava en dues dones de personalitats contraposades. Amb Pasqual també va portar a escena La casa de Bernarda Alba el 2009, acompanyada de Núria Espert, i el mateix director la va guiar en la seva última aparició als escenaris, la lectura dramatitzada Crec en un sol Déu de Stefano Massini el 2015.

Rosa Maria Sardà: “No estic orgullosa de res. Em veig i penso: «Aquesta actriu no m’agrada»”

Era en el teatre que ella més s'hi reconeixia com a intèrpret. Fa uns mesos, en una entrevista televisiva amb el seu germà Xavier Sardà, afirmava que no havia aconseguit el que s'havia proposat. "¿Però no somiaves de petita en ser actriu?", li preguntava ella. "Sí, però potser no l'actriu que he sigut. Em va costar moltíssim que em prenguessin seriosament. Vaig haver d'embrutar-me molt les mans i fer moltes bajanades fins que vaig poder fer coses esplèndides amb gent com Lluís Pasqual, Juan Germán Schroeder o Fabià Puigserver, que és un dels primers que va creure en mi". Amb fama d'esquerpa en les entrevistes, no es mossegava la llengua i exhibia una franquesa i capacitat d'autocrítica poc habitual en el gremi interpretatiu. "No estic orgullosa de res – explicava a l'ARA en 2016–. Sempre penso que ho podria fer millor. Em veig i penso: “Aquesta actriu no m’agrada”". 

Els 10 millors papers de Rosa Maria Sardà

La recta final de la carrera de Rosa Maria Sardà va estar, com era de justícia, plena d'homenatges com la Medalla d'Or de l'Acadèmia del Cinema Espanyol (2010), la Medalla d'Or al mèrit de les Belles Arts (2009) i el Gaudí d'Honor de l'Acadèmia del Cinema (2016). També va ser el període en què va intensificar el seu posicionament polític –sempre pròxim al socialisme català–, alçant la veu contra l'independentisme i el Procés amb un discurs molt crític i bel·ligerant. De fet, el 2017 va retornar la Creu de Sant Jordi que li havia atorgat la Generalitat el 1994 assegurant amb ironia que, "ateses les circumstàncies", no se sentia mereixedora de la distinció. La Sarda, ja ho dèiem al principi, feia les coses a la seva manera.