Art

Mor la pintora Amèlia Riera als 85 anys

L'artista barcelonina va ser la creadora d'un univers propi misteriós i enigmàtic

"És va rebel·lar contra l’informalisme, fonamentalment masculí, i va plantejar una altra sensibilitat, una projecció del seu esperit interior que va fer les delícies de Joan Perucho”, explicava la crítica d’art Pilar Parcerisas l'any 2015 en la glosa del Premi Nacional de Cultural amb què que el CoNCA va reconèixer l'art d'Amèlia Riera, la pintora morta aquest dissabte als 85 anys a Barcelona, la ciutat on havia nascut el 1934.

Joan Perucho, escriptor i crític d'art, havia lloat les seves pintures sense embuts: "Els quadres d'Amèlia Riera [segons Salvador Espriu, un dels més extraordinaris conjunts de pintura d'avui dia], ens obren la porta d'allò que fou i ja no és, i ens situen en el camí de les infinites estances darrere de les quals, reclinada en el sofà i amb una flor als cabells, ens espera aquesta dama cruel i devoradora: la mort". "Darrere de tot això hi ha sempre, contra l'horitzó, la grandesa d'una llum espectral i de la poesia. És, però, una grandesa terrible, sense esperança, glaçada, torbadorament fosforescent", afegia Perucho. Torbadora és, per exemple, L'hi van portar enganyat (1971), l'obra de Riera que obria el recorregut de l'exposició Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, que van comissariar Alex Mitrani i Imma Prieto i que es va poder visitar al MNAC del 15 de novembre del 2018 al 22 d'abril del 2019. L'obra, propietat de la Fundació Vila Casas, és una cadira d'obstetrícia intervinguda de manera que evoca una cadira elèctrica i alhora denuncia les imposicions masclistes.

Mort, misteri, fins i tot vampirs, però també un ferm posicionament de gènere han marcat la trajectòria artística d'Amèlia Riera. Com recordava el periodista Toni Vall arran d'una trobada amb la pintora, "ser dona i explicar-ho" va ser sempre "una enorme prioritat" per a Riera. "Fer saber i cridar ben fort que Amèlia Riera no s’ha resignat mai a res pel simple fet de no ser un home en un àmbit i en un temps en què això podia ser una rèmora. Va haver de sentir consideracions com «Quina llàstima que no siguis un home » en boca d’un important galerista de Barcelona. Era una època en què els col·leccionistes d’art es volien assegurar de la projecció futura de l’artista. En depenia la valoració futura de l’obra que compraven. I les dones sempre tenien un fre, un condicionant injust afegit", escrivia Vall.

Amèlia Riera, retrat del natural. És negre, com la tranquil·litat

Contra tot això es va rebel·lar Amèlia Riera, nascuda a la plaça de Catalunya de Barcelona, al mateix pis on fins fa ben poc seguia treballant. Riera va començar a formar-se com a pintora a l'estudi de Francisco Sainz de la Maza, al passeig de Gràcia. Va assimilar la tècnica del dibuix i l'academicisme figuratiu, i en va fer una lectura expressionista, però de seguida va tenir la primera epifania amb la descoberta de l'informalisme, el corrent artístic contra el qual es rebel·larà més endavant, tot i que en aquell moment va obrir l'aixeta de la creativitat de Riera.

De la pintura límit a l'objecte cruel

Els primers anys de la dècada dels 60 van ser decisius per a la seva carrera. Dona entre homes, va ser un dels fundadors, el 1962, d'un grup lligat al Cercle Artístic de Sant Lluc, entre els quals també hi havia Lluís Bosch, Joaquím Llucià, Carles Mensa, Owe Pellsjö i Francesc Valbuena. Amb una visió progressista de l'art, van crear el Cicle d’Art d’Avui i el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. També va participar activament en els Salons Femenins d’Art Actual, i el 1963 va fer la primera exposició individual, a la Galeria Belarte, dominada pel negre i la negació del color. El crític Juan-Eduardo Cirlot la va descriure com a "pintura límit".

A poc a poc l'informalisme va anar cedint espai a estètiques i pràctiques diferents, i Riera va anar consolidant un llenguatge artístic propi, primer amb sèries com Ex-vot, que ja inserien l'element figuratiu i gràfic en el context de la poètica espectral que tant va elogiar Perucho. Després vindrien els maniquins manipulats d' Eroticones (1968) i un període d'investigació formal que va esclatar amb un seguit d'objectes cruels, com la cadira de L'hi van portar enganyat.

Aquesta mena de dadaisme macabre va precedir sèries més esteticistes però igualament angoixants, com Vampirisme, de finals dels 70. Aquí Riera va fer servir el terror per transmetre una tristesa devastadora. Com expliquen a la Fundació Vila Casas, "l’obsessió per la mort, juntament amb el sadisme, la necrofília i el vampirisme, són els conceptes clau que atorguen a la seva obra un aurèola de misteri i enigma".

  • Etiquetes