No era cap llegenda

La directora buscava la perfecció sense perdre mai la ironia i l’humor

Quan el moderador de la roda de premsa de la darrera Berlinale va presentar Agnès Varda com “una cineasta llegendària”, l’autora de Cleo de 5 a 7 s’hi va tornar: “No soc una llegenda! Encara estic viva!” Tot i això, ella sabia que, als seus 90 anys, no li quedava gaire temps i, per aquest motiu, es va acomiadar del cinema amb Varda par Agnès, una masterclass autobiogràfica que repassa la seva trajectòria com a fotògrafa i realitzadora d’una carrera inicialment situada en l’òrbita de la Nouvelle Vague però sempre lliure i singular. Ha fet llargs i curtmetratges, documentals i ficcions i ha rodat a Europa i als Estats Units. Només algú amb el seu tarannà és capaç d’agrair un Oscar honorífic de Hollywood arrencant a ballar amb Angelina Jolie al bell mig de l’escenari!

Exigent amb la seva feina, Agnès Varda buscava la perfecció sense perdre mai la ironia i l’humor. L’octubre del 2014 va venir a la Filmoteca de Catalunya per inaugurar l’exposició dedicada a Jacques Demy que la Cinémathèque Française ens havia adaptat a mida. Tot just arribar, va supervisar tots i cada un dels detalls. I va detectar els canvis i va corregir petits defectes. Generosa amb la premsa i el públic, tampoc no va dubtar en acceptar la invitació de la Federació Catalana de Cineclubs per mantenir un col·loqui amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma de Gramenet. I, de camí a l’aeroport, infatigable, encara es va voler aturar al MNAC per veure el Romànic.

La imatge que es veu d’Agnès Varda a Els espigoladors i l’espigoladora, espigolant amb la seva petita càmera de vídeo unes imatges de persones reals que esdevenen personatges més potents que els de ficció, no és cap llegenda. És ella, la mateixa dona que a Cares i llocs és capaç de titllar de rata Jean-Luc Godard perquè l’ha deixat plantada. Quan, en canvi, la vaig entrevistar a propòsit del premi honorífic que la FIAF li va atorgar per les seves tasques de restauració, no va dubtar en convidar-me a dinar a la cuina de casa seva, envoltats dels seus benvolguts gats. Un d’ells és la marca de la seva productora, un indret màgic no per casualitat situat a la Rue Daguerre, un dels pares de la fotografia.

També vaig coincidir amb ella a la Universitat de Rennes, envoltada pels retrats que havia fet de jove al Festival de Teatre d’Avinyó, i llavors protagonista d’un simposi acadèmic sobre la seva obra. Assistia a les sessions, però no hi participava. Preferia les distàncies curtes del menjador universitari que interferir en grans ponències teòriques. Era una dona d’acció que s’havia manifestat a favor de l’avortament i dels Black Panthers, que ens havia fet plorar amb la desgraciada protagonista de Sense sostre ni llei i riure quan es va vestir de patata per a una instal·lació a la Biennal de Venècia. Geni i figura!

La vaig veure per darrer cop l’estiu del 2017, acompanyada de la seva inseparable filla Rosalie. Ara fa un any havia de tornar a la Filmoteca per l’estrena de Cares i llocs, però la promoció d’aquest film i dos viatges a Hollywood l’havien fatigat. Encara va tenir forces, tanmateix, per rodar Varda par Agnès però, tot i saber que seria el seu darrer film, va defugir que se la qualifiqués de llegenda. Ara ha mort però viurà sempre, lliure tal com era, a través de les seves pel·lícules. No debades es va preocupar de deixar la seva obra ben preservada i sabia que a les cinemateques d’arreu del món hi ha un públic disposat a acollir-la, com si fos casa seva.

Més continguts de