“No han pogut ni silenciar ni sepultar els crims franquistes”

BarcelonaSón molts anys esperant que la justícia reconegui que durant el franquisme hi va haver una persecució sistemàtica contra tots els que discrepaven. Que hi va haver tortures i afusellaments sistemàtics sense judici. Que milers d’homes i dones van desaparèixer colgats en cunetes sense haver comès cap delicte i que d’altres van ser torturats sistemàticament. En concret, com explicava ahir l’advocat de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina Carlos Slepoy, són 37 anys de dictadura i 38 d’impunitat. “Han transcorregut molts anys i s’han posat molts obstacles, però no han pogut silenciar un sector molt important de la societat que reivindica que no s’oblidin les víctimes del franquisme. Els franquistes no han pogut ni silenciar ni sepultar els seus crims”, va recordar Slepoy a la taula rodona Veritat i justícia per a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura, celebrada a Barcelona.

La querella que els familiars de les víctimes de la repressió franquista han hagut de confiar a la justícia argentina -a Espanya els neguen aquesta possibilitat- prospera. “És un procés que posarà fi a la impunitat del franquisme”, va assegurar un optimista Slepoy. Ni familiars ni advocats es rendeixen. No importa que la justícia espanyola es negui a extradir 20 exministres franquistes -entre ells Rodolfo Martínez Villa, José Utrera Molina i Fernando Suárez González- i torturadors com l’exinspector de policia Juan Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño. Ells ho continuaran exigint. “Van cometre crims contra la humanitat. No són crims aïllats. Continuarem exigint que se’ls jutgi a través de diputats al Parlament Europeu i amb un escrit que vam presentar ahir a l’Audiència Nacional”, va afirmar. “Més d’un centenar d’ajuntaments ens donen suport i les coses en l’àmbit polític estan canviant, i aquests canvis afavoriran la nostra causa”, va afegir.

Entre la desena de familiars que ahir van assistir a l’acte que organitzava el Memorial Democràtic, amb la col·laboració de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates i el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, hi havia Antonio Martos. El seu germà Cipriano va ser torturat i assassinat el 1973 a Reus. Tots dos eren fills d’una família de jornalers d’Andalusia. Martos descrivia la impotència que va sentir quan quatre anys després de l’assassinat del Cipriano intentava buscar algun tipus de justícia: “L’advocat de Reus em va dir que ell ja no podia fer-hi res, que anés al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Allà hi havia molts advocats, però em van dir que no hi havia cap escletxa, que no hi podien fer res. Era un mur massa fort, massa gran. No el podíem enderrocar. No pot ser que hi hagi aquesta impunitat. No pot ser. No podem oblidar”.

Torturat per Billy el Niño

Una de les víctimes que va agafar el micròfon va ser Felipe Moreno. Ell va conèixer Billy el Niño. A Martos, militant antifranquista, el 1975 li van pegar durant tres dies. Als descansos el lligaven als radiadors del despatx i tothom que passava pel costat o li clavava una puntada de peu o l’insultava. “Tenim el dret de demanar que es condemni la tortura. No només per nosaltres sinó pel col·lectiu, perquè tothom ara o en un futur pot ser víctima de torturadors”, va dir Moreno.

Ahir Slepoy recordava algunes dades dels crims franquistes: “Són 140.000 desapareguts a les cunetes, 30.000 nens que van ser arrencats de les mares republicanes i donats a famílies franquistes i 150.000 persones que van treballar en règim d’esclavitud. No és raonable que aquests crims siguin impunes i que, a més, ho siguin en nom de la democràcia. El 1977 es va aprovar una llei d’amnistia, però no aquesta que només beneficia els franquistes”.

L’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia José María Mena va destacar que quan es va pactar la llei d’amnistia es va fer entre desiguals: “Els franquistes tenien un aparell estatal intocable, presons plenes i una motxilla atapeïda de crims. De la banda antifranquista hi havia una motxilla plena de raó i la voluntat d’aconseguir una llibertat. Es va fer el que es va poder, però era un pacte que només havia d’existir mentre les coses fossin d’aquella manera”. I va afegir: “La veritat, la saben les víctimes. Els tribunals espanyols han dit que no la volen dir. Manifestant-se contra la veritat s’han manifestat contra la justícia”. Ahir, entre el públic, un advocat deia que no s’hauria de fer servir la paraula víctimes. “No són subjectes passius, són querellants”, va afirmar. Planten cara i són obstinats. Amb la seva persistència han obert una escletxa en la muralla.