Art

Ouka Leele: "No he suportat mai les èpoques de la història en què l'art ha sigut polític"

La seva obra es pot veure a l'exposició de la Fundació Foto Colectania sobre la Movida Madrileña

Ouka Leele (Madrid, 1957), nom artístic de Bárbara Allende Gil de Biedma (Madrid, 1957) és una creadora que defuig qualsevol etiqueta. Exposa a la Fundació Foto Colectania algunes de les fotografies pintades que la van fer cèlebre durant els anys de la Movida Madrileña, mentre explora tots els terrenys creatius que té a l'abast, des de la pintura fins al disseny de joies. El pseudònim té l'origen en un mapa d'estels que es va inventar el pintor El Hortelano, on hi havia una constel·lació amb aquest nom. L'exposició de Colectania, titulada La Movida. Crònica d'una agitació, es prorroga i estarà oberta fins al 23 de febrer.

Va viure uns anys a Barcelona a mitjans dels anys 70. Quin record té d'aquell moment?

Vaig venir els anys 1976 i 1977 amb amics, perquè per a mi Barcelona era com un aire nou. Hi havia llibertat. A Barcelona era fora d'Espanya, en un altre lloc. I el 1978 m'hi vaig quedar a viure. Ara un any és molt curt, però a l'edat que tenia aleshores era enorme. El 1978 hi havia gent com Xavier Mariscal, que havia vingut a viure aquí, i Nazario. Vam pensar que havíem de venir a viure aquí, i aquí també vaig conèixer Miquel Barceló. Érem un conjunt de persones que estàvem interessats en l'art. Vaig viure aquí fins al 1982.

On vivia?

A Montjuïc, en una casa amb un jardí que donava al Grec. La casa tenia tres plantes i des de la terrassa els dies de bon temps es veia el mar. És un lloc molt bonic. Hi vaig tornar fa poc i ho vaig trobar molt poètic.

Després de Barcelona, Madrid es va despertar amb la Movida. Ara vivim temps convulsos. Té nostàlgia d'aquells anys?

El desembre de 1980 van matar John Lennon, i aquell dia jo era a l'edifici Dakota. Hi vaig anar per una festa del fill de Leonard Bernstein. Quan vaig ser a l'ascensor –jo feia una fila molt estrambòtica– vaig dir que era molt fàcil entrar a l'edifici i que seria molt fàcil matar John Lennon, o Berstein. O, en lloc de matar-lo, demanar-li un autògraf. I el van matar mentre jo era a la festa. Va ser un moment històric en què alguna cosa de la nostra generació es va acabar, tan aviat. És com si haguessin assassinat la llibertat, el Maig del 68, el moviment hippy... Moltes coses. Els 80 van continuar i després van arribar els 90, que m'interessen menys. És una època més de yuppies.

Crònica gràfica dels ‘feliços 80’

Què va fer aleshores?

A finals dels anys 80 tenia una fama insuportable, no podia anar pel carrer. Cada vegada que sonava el telèfon era un periodista que em volia fer una entrevista. Em va sobrepassar, i ara estic més tranquil·la. Aleshores tenia una gran necessitat de fer obra i no m'agradava que m'interrompessin. A finals dels 80 vaig anar a viure a Mallorca. Va néixer la meva filla i pensava quedar-me a viure a Mallorca, de la mateixa manera que havia pensat quedar-me a viure a Barcelona. Miquel Barceló em va convidar a veure la seva obra i em va dir que havia fet una habitació per a mi i Ceesepe, però no hi vaig anar. En canvi, vaig llogar unes cases al camp molt boniques. Però al final vaig tornar a Madrid.

La perruqueria pop de la fotògrafa Ouka Leele torna a Barcelona

Com es va traduir aquest canvi creativament?

Crec que hi ha una recerca per no tenir un estil, no cenyir-me a l'estil de l'Ouka Leele de les fotografies pintades i investigar amb altres tècniques. Vaig anar a Arco i només vaig exposar-hi pintures. Vaig dir que si es venia tot em dedicaria a pintar. Es va vendre tot i, tanmateix, no ho vaig fer: la fotografia continua en la meva vida, com si fos la meva professió, com si fos un sabater. Tens un ofici i en vius, i ho fas bé. Però després hi ha passions...

Després de l'èxit que va tenir amb les fotografies pintades, ¿va rebre pressions perquè en seguís fent exclusivament i no s'obrís a altres camps?

Continua passant, i va ser més complicat amb el Premio Nacional, perquè era de fotografia. Per a mi és una lluita constant perquè no em tanquin dins una gàbia, fins i tot als 80. Jo em llanço a coses noves en què tinc el risc de no saber com es fan. Passes una mica de por per si surt malament, i t'hi esforces i dones tot el que puguis perquè surti bé. I normalment sempre m'ha sortit bé, perquè soc molt constant. Fins que no està bé, no paro, amb qualsevol cosa que faci. No paro fins que no em converteixo en espectadora i m'agrada veure-ho, i no deixo res a mitges.

Amb l'alegria que desprenen els colors vius de les seves fotografies pintades, crida l'atenció que en tingui un record dur.

Era dolorós fer les fotografies pintades a mà, perquè quan ets jove no aguantes gaire temps assegut, necessites moure't, si no el cos et fa mal. Pensava que tant de bo m'hagués dedicat a la dansa, perquè estava hores i més hores asseguda pintant, i em feia mal l'esquena, em feia mal tot. Però el resultat m'agradava tant que pensava que valia la pena. Era com sacrificar-me pel resultat, trigava setmanes o mesos a pintar-les, depenia de les mides. Però va arribar un moment que no vaig poder més, necessitava altres coses. I em vaig començar a obrir a la pintura pura, a l'escriptura...

Què significa per a vostè l'escriptura?

Mostrar-la era com ensenyar les calces. Tenia uns quaderns ben guardats i de cop i volta vaig començar a ensenyar-los. La gent els veia i em deien que era una meravella. Jo ho vivia amb horror, pensava que era ensenyar les calces, usades i tot.

Té algun projecte literari en marxa?

Ara estic més amb la narrativa, amb un projecte d'una novel·la autobiogràfica. Quan explico anècdotes veig que a la gent li agrada.

Creu que s'ha abusat a l'hora de parlar de la Movida en els últims anys?

Érem pocs, érem una mica com una elit, podíem ser 80 o 100. No és com ara, que parles a les xarxes socials i te'n vas al llit. No has vist ningú però has parlat amb molta gent. Aleshores no parlaves amb la gent per telèfon, però sabies que cada dia al Rockola, i després al Sol i a diferents llocs te'ls trobaves. Deixaves la granota de pintar i te n'hi anaves, i et trobaves amb la gent i sempre érem els mateixos. O ens preguntàvem on podíem anar i anàvem a una gelateria, i tots hi anàvem la nit abans d'anar a ballar. Sempre érem els mateixos. Quan la gent s'assabentava que hi anàvem i hi anaven, deixàvem d'anar-hi perquè no s'hi cabia. Estàvem a gust, perquè era la mida justa per parlar. Podies estar fent una obra nova, negocis... Seguíem treballant a la nit, i eres a la porta del Rockola i parlaves d'una portada que havies de fer i de com la volien. Era feina, però així també ens divertíem.

Algunes de les seves primeres obres són icones de la història recent d'Espanya.

Potser sí, perquè em trobo amb nens que em diuen que m'estudien a l'escola, perquè el seu professor és admirador meu, i també a la universitat. És com una mena d'iconografia.

Crida l'atenció que des del primer moment que apareix en escena té un llenguatge molt personal. 

Des de petita volia ser artista, m'he passat la vida amb llapis i pinzells. La novetat a l'adolescència va ser trobar-me amb la fotografia, no havia pensat mai dedicar-m'hi. Me la vaig trobar per casualitat i em va arrossegar per sempre. 

Què la va captivar de la fotografia?

Crec que la vaig captivar jo a ella. Vaig anar a l'escola Fotocentro, i també hi havia Pablo Pérez Mínguez i Jorge Rueda. Estaven fent la revista Nueva Lente i es van tornar bojos i van voler publicar les meves primeres fotografies. Em consideraven la nova mirada i la revelació de la fotografia espanyola. El meu fort eren la pintura i el dibuix i em van anar empenyent fins ara. Quan la vaig intentar deixar, va venir el Premio Nacional. Més aviat és que la fotografia m'estima.

Per què va voler deixar la fotografia?

La concessió del Premio Nacional va coincidir amb l'aparició del món digital, que per a mi va ser un ensurt. No hi trobava qualitat, era com si la fotografia hagués desaparegut o l'estiguessin matant. Vaig pensar que la fotografia havia mort. Em van donar el Premio Nacional de fotografia, i jo no el volia. El d'arts plàstiques sí, però no el de fotografia. Però el Premio Nacional em va portar una altra vegada a repensar-me les coses, i vaig digitalitzar tots els negatius per preparar l'exposició del Premio Nacional, i la vaig treballar tota digitalment. Sense voler, vaig aprendre a fer anar el Photoshop i a acceptar el món digital. Va haver-hi moments que ho vaig passar malament perquè no acceptava alguna fotografia i no m'agradava com quedava, i al laboratori tiraven la tovallola. Al final entre tots vam fer una exposició molt digna i molt ben feta, i ara faig servir força el Photoshop. Però ara el disc dur amb la meva feina dels últims 10 anys m'està donant errors, i cada dia estic copiant les fotos per no perdre-les, mentre que les meves fotografies antigues estan intactes en els seus negatius.

En què treballa ara?

He estat fent una feina molt bonica, una mica underground: treballo amb un pianista que és improvisador, amb públic, com si fos un espectacle teatral. Ell improvisa al piano, i jo amb la pintura. Hi ha una càmera que filma les meves mans pintant i el que va sortint, i la gent ho veu en una pantalla. El públic viu l'emoció de cap on va el pianista i de cap on va la pintura, què passarà i com s'acabarà. He vist gent plorar durant l'espectacle. També he fet una col·lecció de catifes: a la meva vida hi han començat a entrar, sense buscar-ho jo, treballs solidaris. La majoria de les catifes s'han teixit en un teler a l'Afganistan on només treballen dones, són com quadres.

Després d'haver tingut molta visibilitat, diu que ara treballa d'una manera underground. És voluntari?

M'agrada que se sàpiga què faig i poder-ne viure bé. Però no tinc l'afany d'arribar enlloc. Vull estar bé i fer coses interessants. 

També deia que havia vist espectadors plorar: per a vostè quina és la missió d'un artista?

L'art és una medicina, la principal. Si fos metge, receptaria als meus pacients que anessin a veure obres d'art que els agradessin, des d'anar a mirar quadres fins a espectacles de teatre, òpera o dansa, el que sigui. És supercuratiu, la principal missió de l'art és curar. Que entris a un concert amb grip i que en surtis sense. I també és molt bo per a qui el fa.

L'actualitat l'afecta a l'hora de crear?

Sí, esclar, tot i que jo visc en un món interior. En les meves primeres fotografies es veu clarament que estic parlant del que estic vivint i del que estic veient, amb una mirada gairebé adolescent que explica el que veu amb ironia, com les dones que apareixen amb una planxa damunt el cap o una màquina d'escriure que pesa 50 quilos, per explicar el pes de les obligacions. Poc a poc he anat cada vegada més endins i ara el meu màxim interès és treure el que no existeix, agafar un paper en blanc i mirar què hi ha dins, mirar què en surt i quins personatges hi viuen. Dic el paper però en realitat venen d'algun lloc de la imaginació.

Creu que l'art més líric està infravalorat respecte a l'art més polititzat?

No he suportat mai les èpoques de la història en què l'art ha sigut polític, no m'agrada. Acostuma a ser dur i fred. La meva generació veníem de generacions anteriors que eren molt polítiques. Si es feia cinema, les pel·lícules eren sobre la Guerra Civil, i això no m'ha agradat mai. No m'agrada la política que tenim perquè em queda curta, crec que ha d'haver-hi coses noves. Continuar amb això que Espanya són dos bàndols... No et pots encasellar en cap. Els humans som més complexos, cadascú és diferent. Sincerament, la Guerra Civil em sembla una vergonya, qualsevol guerra.

Ha sentit parlar gaire del Procés?

M'és molt difícil opinar perquè crec que les coses es resolen parlant, no crec que se li hagi d'imposar res a ningú, per cap banda. S'ha de parlar i mirar què és el millor, i a vegades s'actua per reacció i crec que això no porta mai a bon port.