Pegasus s'acomiaden recordant 40 anys de jazz-rock
El grup, que actua dijous a Luz de Gas, deixarà els escenaris a finals d'any
BarcelonaEl bateria Santi Arisa i el baixista Rafael Escoté riuen una broma del teclista Josep Mas, Kitflus. Encara avui són capaços de sorprendre's, i això que fa més de 45 anys que es coneixen, i 40 que toquen plegats com a Pegasus juntament amb Max Sunyer. El guitarrista no va poder ser-hi, en la trobada amb l'ARA, però aquest dijous sí que hi serà a la sala Luz de Gas a partir de les 21 h dins del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. És un dels concerts amb què estan acomiadant Pegasus. “Una retirada a temps sempre és una victòria. En comptes d'anar-se diluint, decideixen tancar el cicle”, diu el percussionista Dan Arisa, fill de Santi Arisa i cinquè Pegasus des del 2008. “Quan acabi el 2020 no tocarem més junts com a Pegasus”, confirma Santi Arisa.
Al voltant de la taula d'un bar de la plaça Joan Llongueras de Barcelona, Arisa pare, Escoté i Kitflus filen un relat ple de records però sense enyorança. "Som una amistat veterana", adverteix Arisa. “Prefereixo recordar, no enyorar”, sentencia Kitflus. I la memòria viatja primer fins a la publicació del disc Nuevos encuentros, el 1982. “El vam presentar al Teatre Poliorama un dissabte a la nit, i l'endemà vam fer una sessió gratuïta per a les escoles de música de Barcelona –explica Arisa–. En aquella època tot el moviment al voltant del Zeleste del carrer Argenteria estava una mica de baixa, l'Orquestra Mirasol ja s'havia desfet, i grups com Música Urbana ja no existien”. L'agitació laietana dels 70 havia perdut empenta, i tot feia pensar que ja no eren dies per celebrar la promiscuïtat del jazz-rock barceloní de grups com Iceberg, Gotic i Fusioon, en els quals havien militat Sunyer, Kitflus, Escoté i Arisa. Així i tot, els quatre genets van decidir tirar endavant Pegasus. Hi creien molt.
“Mira si hi crèiem, que el Kitflus va deixar de guanyar uns diners per la nostra història”, recorda Arisa. Efectivament, Kitflus s'havia convertit en un dels músics de confiança de Joan Manuel Serrat, teclista imprescindible a les gires. “El 1980 vaig fer una gira molt gran amb el Joan Manuel, i precisament vaig deixar d'anar amb ell perquè vam muntar Pegasus. Li vaig dir que no podia tocar en directe amb ell perquè tenia el grup. Imagina't”, corrobora Kitflus, que més endavant, a partir del 1990, va reprendre la feina amb Serrat com a músic, productor i arranjador; i encara avui.
Tanmateix, a principis dels 80 no tothom hi creia, en aquell grup de jazz-rock progressiu amb elegància melòdica mediterrània, i Pegasus van haver d'autoeditar-se el primer disc malgrat que eren músics molt coneguts en la indústria discogràfica. “Érem músics des dels 14 anys, i fèiem de músics de sessió, sobretot per a Emi. “Ens cridaven a l'estudi i a vegades no sabies per a quin artista havies de tocar”, diu Kitflus, que aleshores era un dels pocs músics avesats a sintetitzadors com el Mini-Moog. “Ens van agafar perquè tocàvem més modern”, afegeix Arisa. “Cobràvem per hores, i sempre un mínim de tres hores”, precisa Escoté, i Arisa recorda també altres feines acompanyant en directe músics de tota mena, com ara Lluís Llach i Los Amaya, i actuacions ben curioses, com les que vam fer el 1982 a Grècia amb l'espectacle de teatre Dones i Catalunya, de Ricard Salvat. “Eren tot d'actrius i nosaltres”, fa memòria Kitflus. “Elles sortien cantant i nosaltres anàvem amb una granota horrorosa. Estava bé perquè era feminista, el tema”, explica Arisa sobre un projecte que reivindicava el paper de les dones en moments històrics de Catalunya, amb textos d'autores com Carme Riera, Isabel-Clara Simó, Marta Pessarrodona i Lidia Falcón, entre d'altres.
"Ens estàvem avisant contínuament"
La idea de crear Pegasus va sorgir en aquelles sessions d'estudi per a Emi, sobre les quals, diu Arisa, “algú hauria d'escriure un llibre”. “Mentre es muntaven els micros, nosaltres ens fotíem a tocar. I vam anar agafant com una mena de festeig musical i emocional. Això per una banda. Per l'altra, quan algú de nosaltres tenia un bolo en un club, ens avisàvem. Si el Max feia un disc, ens avisava a nosaltres. Va arribar un moment que vam veure que ens estàvem avisant contínuament. I vam dir de muntar el grup, perquè ens enteníem molt bé i perquè crèiem molt en nosaltres”, insisteix Arisa.
Tanmateix, no hi havia manera de convèncer les discogràfiques. “No els interessava un grup instrumental”, lamenta Kitflus, “Recorda que als 80 va començar la Movida... Cap discogràfica va mostrar cap interès en editar-nos el disc, ni Emi ni Movielay”, diu Escoté. Així que ells mateixos van esdevenir pioners de l'autoedició. “Jo mateix trucava al Corte Inglés fent veure que era del departament de distribució de Pegasus Records. I a les ràdios, com si fos el departament de promoció. Ara ho mires i fa una pena... però per un altre cantó era la trempera que teníem de creure en nosaltres”, diu Arisa.
Concerts al Festival de Jazz de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York van ser fites de la primera etapa del grup, que entre el 1982 i el 1990 va publicar set discos, inclòs el directe al festival suís. Després Pegasus va mantenir una activitat més intermitent, i entre l'àlbum Selva pagana (1997) i Standby... On! (2014) van passar disset anys. Ells no segmenten, i des la perspectiva creativa miren Pegasus com un tot amb una identitat. “Hi ha discos que sonen millor perquè són més moderns, com Standby... On! i Selva pagana, però les idees musicals són bones en qualsevol moment, des que vam començar fins que hem acabat. A algú que no hagi escoltat mai cap disc de Pegasus n'hi recomanaria qualsevol, tot i que els primers sonen més antics pel tipus de so”, diu Escoté. “Però jo el primer, Nuevos encuentros, penso que és recomanable”, rebla Arisa. El seu fill Dan, potser amb més perspectiva, conclou: “Tots són recomanables, però El setè cercle, del 1990, seria el primer que recomanaria”.
