Història

23. Periodistes col·laboracionistes: Fernand-Joseph Sautès i la Unión Latina

Capítol 23 de la sèrie 'Informes dels contraespies francesos a Barcelona'

El periodista francès Fernand-Joseph Sautès (1898-1974) va ser voluntari a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit per armes químiques a la regió italiana de la Gorizia. Va ser membre del Partit Populaire Français (PPF), cap de les milícies paramilitars d’Action Française a Charenton i membre de la lliga ultradretana Camelots du Roi, en què va ser detingut en diverses ocasions. A partir del 1927, va deixar la seva feina a l’empresa Byrrh de vins rossellonesos i es va convertir en periodista de capçaleres com Le Roussillon, L’Éclair de Montpellier, L’Action Française, Gringoire o fins i tot Je suis partout, un setmanari literalment nazi.

Sautès es definia com a monàrquic, antiparlamentari, anticomunista i antisemita. Entre el 1941 i el 1944 va ser el corresponsal del Diario de Barcelona a Vichy, amb columnes gairebé diàries, tot i que escrivia des de casa seva a Amélie-les-Bains. L’any 1945 va ser condemnat a mort en rebel·lia, però el 19 d’agost del 1944 ja havia fugit a Barcelona amb els seus dos fills grans, Henriette i Jean-Gabriel, mentre que la seva dona Germaine i la petita Anne-Marie van arribar a Barcelona el setembre.

Els articles propagandístics de Sautès durant la Guerra Civil espanyola en favor de Franco el van ajudar a aconseguir el permís de residència i de treball a Espanya, gràcies a l’ajut del primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu, propietari del Diario de Barcelona. Sautès va viure exiliat a Barcelona durant trenta anys, escrivint a ABC, Diario de Barcelona, Solidaridad Nacional i La Vanguardia Española. L’any 1946 va publicar el llibre Autopsia. Cara y cruz del drama francés 1939-1944, editat per María Rosa Urraca.

Els agents del contraespionatge francès a Barcelona el seguien de prop i li van obrir 24 informes. Malgrat que no consta en cap d’ells que fos agent dels nazis a Barcelona, va continuar en relació més o menys clandestina amb alguns dels col·laboracionistes francesos exiliats a Barcelona i, a partir del 1946, amb la República Francesa restablerta, va ser objecte d’un nou seguiment per part del consolat francès a Barcelona. L’any 1952 el seu judici i la condemna a mort van ser revisats pel Tribunal de Bordeus, que finalment el va declarar innocent, la qual cosa li va permetre recuperar el passaport, les propietats a la Catalunya Nord, les condecoracions i la pensió com a ferit de guerra. Pocs dies abans de la seva mort, la família el va traslladar des de Barcelona fins a Perpinyà, on va morir a l’hospital i, posteriorment, va ser enterrat en el panteó familiar de Tuïr.

El cas de Sautès no és únic: diversos periodistes i escriptors francesos collabos, exiliats el 1944 a Barcelona o a Madrid, van ocupar llocs rellevants en la premsa franquista, en la qual van blanquejar el seu nom i van refer les seves vides. Sautès, a més, duia al cap la creació d’una federació feixista entre Italià, França i Espanya que ell anomenava Unión Latina (Laval també la defensava) i que ell mateix havia proposat als capitostos franquistes. A l’arxiu se’n conserven les cartes que pròximament seran publicades en una extensa biografia sobre Sautès.

I al capítol 24: 'El servei d’informació de Falange a París i alguns detalls sobre el lliurament de Lluís Companys'