El testament de la Rosa Novell: ser actriu fins a l’últim alè

Un any després de la seva mort, s'estrena l'últim film de l'actriu, 'El testament de la Rosa', d'Agustí Villaronga

Dissabte va fer un any de la mort de Rosa Novell, però ahir es va estrenar a la Filmoteca (i el divendres arriba als Cinemes Texas) una de les seves obres més importants, imponents, emocionants, sàvies, vitals: 'El testament de la Rosa'. No és un biopic, ni un documental, ni un homenatge, sinó una aproximació a la feina que va fer l’actriu per interpretar un dels papers que tenia entre mans quan el 2013 un càncer es va interposar en la seva vida i el tractament li va fer perdre la visió. Era l’adaptació d’'El testament de Maria', un monòleg de Colm Tóibín sobre una Verge Maria pobre i terrenal, a les portes de la mort, preocupada pel destí del seu fill. Novell volia portar-la al teatre en català. No ho va acabar fent, però el film conté tota la força, la veritat, la lucidesa d’una actriu que també es va trobar la mort de cara, explica portant-se les mans al rostre, i va decidir que lluitaria: “La ratlla que hi ha entre un viu i un mort és molt prima; només la separa l’alè”, diu.

Per a ella, lluitar volia dir tornar a ser actriu. I quan Isona Passola li va proposar rodar una pel·lícula entre amics, ella va decidir fer-ho, tot i el parer del seu company, Eduardo Mendoza: “M’hi vaig oposar radicalment. Vaig pensar que era una bogeria.Estava fràgil, malalta, volia que la deixessin estar. M’equivocava. Perquè jo estava més pendent de la intendència, del pacient, que de la persona i els amics ho estaven de la persona”, recordava l’escriptor davant d’una sala plena d’amics, família, polítics i companys de professió, abans d’excusar-se per no quedar-se a la projecció. “Vam començar com un favor cap a ella –reconeixia el director de la pel·lícula, Agustí Villaronga– i va acabar sent just el contrari”. “Van subministrar-li un Prozac de 50.000 grams, com no s’ha vist mai. Perquè li permetia pensar en una cosa que no fos aquella merda fosca i permanent de la malaltia”, afegia el seu germà, Queco Novell.

A la pel·lícula, Rosa Novell interpreta l’obra de teatre, es converteix en Maria i les persones que la van rodejar –hi ha imatges colpidores, com l’actriu estirada al llit de mort o amb el seu nou caminar dificultós–. Però el text original també es mescla amb converses amb el director sobre el personatge i com l’encara –destaca de Maria “el seu dolor, la serenor i també una mica de por” i és inevitable pensar en ella–; s’observa la valentia i les dificultats que va superar per afrontar la feina sense veure-hi – Cesca Piñón li dictava el text per una orellera, perquè li costava memoritzar sense llegir–; hi ha comptades fotografies antigues i imatges d’arxiu;també escenes íntimes en un dinar amb amics o mentre l’acotxa la parella, que il·lustren amb una precisió sorprenent passatges del text, i alhora de la seva nova vida. Vida i obra apareixen com una mateixa cosa, com quan vivia. “Vull que sigui vista com una pel·lícula, no com un document misericordiós, d’algú que reclama pietat. Encara que és una persona a les portes de la mort, és una actriu fent un paper. Fins l’últim moment va ser el que ella volia ser: actriu. Aquest és el veritable testament de la Rosa.

Més continguts de