TEATRE
Cultura 27/09/2017

Sergi Belbel venç la sequera creativa amb “una pocasoltada”

El dramaturg porta al Barts ‘Les roses de la vida’, una comèdia de combats dialèctics

Núria Juanico
3 min
Un assaig de l’obra Les roses de la vida, de Sergi Belbel, al Barts Club.

BarcelonaSergi Belbel (Terrassa, 1963) donava per morta la seva carrera de dramaturg l’any 2015. Fora de joc, estrenada el 2010 al Festival Grec, aspirava a convertir-se en el colofó de la seva activitat dramàtica, que estava encallada en una sequera creativa aparentment sense fi. “Vaig pensar: «Això s’ha acabat. Sort en tinc que segueixo dirigint»”, recorda Belbel. Quan ja havia tirat la tovallola, una voràgine d’idees va encerclar-lo mentre impartia cursos per a joves dramaturgs a la sala Beckett. Entre intèrprets novells amb dificultats per sobresortir en el mercat teatral català, el dramaturg va decidir tornar a engegar la màquina de la dramatúrgia amb l’objectiu de “fer coses perquè ells treballin”, afirma.

D’aquest retrobament amb la inspiració ha nascut Les roses de la vida, una comèdia que sotmet quatre personatges a un intens combat d’esgrima verbal. Belbel insisteix que l’obra, que serà al Barts el 29 i 30 de setembre i l’1 d’octubre, és “una pocasoltada” i que l’ha escrit “compulsivament”, estimulat pels quatre actors que l’interpreten: Enric Cambray, Gemma Martínez, Roc Esquius i Núria Sanmartí. “El contacte amb ells m’ha permès sortir d’una petita crisi”, reconeix el dramaturg. Tant pel procés de creació com pel contingut, la comèdia està lligada a l’experimentació. Belbel ha volgut rescatar el teatre francès dels anys 60 i dramaturgs com Jean Tardieu, que jugava amb el llenguatge i l’absurd als escenaris. Seguint els seus preceptes, Belbel embolica els personatges en un tour de force vertiginós que es desencadena amb la visita d’un emprenedor (Cambray) a un terapeuta (Esquius). El primer pateix la síndrome del parèntesi obert, és a dir, enllaça una subordinada amb l’altra de forma pràcticament infinita, “una mica com el Sergi”, bromeja Cambray. El seu personatge posarà contra les cordes el terapeuta, que acaba de sacrificar el seu gos i està de dol. La presidenta d’un país proper (Martínez), que és objecte de passió i enamorament per part de l’emprenedor, serà l’excusa de la seva trobada, que omple una primera escena de 40 minuts.

Una metralladora verbal

L’obra està pensada com un joc de miralls. D’una banda, els homes parlen a la consulta del terapeuta i, de l’altra, la política conversa amb la seva secretària (Sanmartí), que li descobrirà un secret. El muntatge actua “com una metralladora verbal”, diu Martínez, que posa l’èmfasi en l’ús del llenguatge de l’obra.

Per damunt de les giragonses dialèctiques i argumentals hi plana un missatge vitalista. “És un carpe diem com una catedral”, apunta Belbel, que admet que no sap “com reaccionarà el públic”. A aquesta incertesa s’hi suma també el fet que, volgudament, gairebé no han assajat. “Fa cinc dies que hi treballem. Cada dia compta com una setmana”, diu Belbel. La macrooperació de la Guàrdia Civil a Catalunya els últims dies no els ha sigut un impediment a l’hora de bastir l’obra. “Dimecres vam anar a la manifestació repassant el text. La gent es devia pensar que estàvem bojos”, explica Belbel entre rialles.

L’alenada creativa no ha derivat només en aquesta obra de teatre. Els últims anys Belbel ha escrit una sèrie de televisió de ciència-ficció de deu capítols i un altre espectacle titulat Si no te hubiese conocido, que es veurà a Madrid. L’ha fet en castellà perquè el muntatge és un espòiler de tota la sèrie, que espera que es pugui emetre a Catalunya. La seva intenció és que totes dues peces s’estrenin simultàniament a l’abril. A més, té entre mans una altra obra, Mexicatas, que es presentarà a l’octubre a Barcelona i després a Mèxic.

stats