Sitges arrenca amb el terror vegetal de Stephen King

SitgesUn camp obert a plena llum del dia no sembla l’escenari més escaient per a una història de terror claustrofòbic. Però segurament va ser això el que va impulsar Stephen King a escriure amb el seu fill Joe el relat In the tall green, que adapta Vincenzo Natali en la pel·lícula In the tall grass, que dijous va inaugurar la 52a edició del Festival de Sitges. El film, una producció de Netflix que s’estrena aquest divendres al portal, arrenca amb dos germans, un noi i una noia embarassada, conduint per una ruta secundària. En una aturada senten el crit de socors d’un nen i, sense pensar-s’ho gaire, s’endinsen en un camp d’herbes altes -de l’alçada d’una persona- per ajudar-lo, però aviat són ells els que es veuen perduts i necessitats d’ajuda.

Així arrenca aquest solvent exercici de terror de posada en escena juganera que transforma la naturalesa en una presència malèfica i aprofita l’element sobrenatural del relat per distorsionar les lleis del temps i l’espai. In the tall grass representa també un cert retorn del director canadenc als laberints perversos com el del seu debut, El cub, que va guanyar a Sitges el 1997. “No ho puc evitar, m’agrada torturar els actors -va dir fent broma el director en roda de premsa-. Les pel·lícules de terror són una metàfora perfecta de nosaltres i, per desgràcia, així em sento jo sovint, perdut i tens”.

El costat fosc de Patrick Wilson

Amb Natali també va presentar el film un dels seus actors, Patrick Wilson, a qui el festival va premiar ahir amb una Màquina del Temps. Si bé ha interpretat herois del cinema de terror com l’Ed Warren de L’expedient Warren i el pare de família d’ Insidiós, els seus millors papers són els que exploren el costat fosc que s’amaga rere la seva cara de no haver trencat mai un plat, com a Hard Candy -un dels hits del Sitges del 2005- o la mateixa In the tall grass, en què interpreta un agent immobiliari que també es veu atrapat en el camp d’herba. “M’ha encantat posar-me en la pell del Ross, té tot el que m’agrada d’un personatge: humor, perill, un xic de carisma i foscor -va explicar-. Per a mi no hi ha personatges bons o dolents. Tant és que li agradi o no al públic, el que vull és importar-li, fer que senti alguna cosa”.

Però ni l’ambigüitat moral dels personatges de Wilson ni el gust per les atmosferes opressives de Natali acaben dominant la identitat d’una pel·lícula que, en el fons, té el seu deute més gran amb la imaginació poderosa i lúdica de Stephen King, un autor que aconsegueix unificar totes les adaptacions que s’han fet de les seves obres, des de Carrie fins a Compta amb mi. Natali, que va créixer llegint King, ho va reconèixer: “Volia fer-li un homenatge. Stephen King és el pare del terror modern, l’autor que va situar el gènere en un món quotidià i proper”. Tan quotidià i proper que, durant el rodatge en un camp d’herba alta, els membres de l’equip es perdien constantment. “Era un cas típic de la vida imitant l’art -apuntava Natali-. De fet, al final vam haver de repartir xiulets a tothom”.

Rob Zombie, retorn agredolç

Els dos primers treballs com a director de Rob Zombie, La casa dels 1.000 cadàvers i Els renegats del diable, van ser suficients per convertir el músic en cineasta de culte i referent del terror de sèrieB, salvatge i violent. Catorze anys després, Zombie reprèn els personatges d’aquelles pel·lícules a 3 from hell, però només per constatar que ha perdut la capacitat que tenia fa una dècada per electritzar el públic d’una sala. Amb caigudes de ritme i escenes rutinàries, el film es dedica a acompanyar els sanguinaris Firefly en la seva fugida de la presó rumb a una nova orgia de sang i destrucció a Mèxic. Això sí, amb Richard Brake ocupant el lloc de Sid Haig, que va morir fa unes setmanes. El comiat explícit que li dedica Zombie és el moment més emocionant del film.