Tastos gustosos de la nova gramàtica normativa del català

Partint de la descripció, la GLC obre el ventall de la correcció fent-la sensible als registres i als dialectes

El dia 29 de setembre el ple de l’IEC va ratificar la Gramàtica de la llengua catalana (a partir d’ara GLC), que és la primera gramàtica institucional de l’Institut. Recordem que la que fins ara s’ha considerat oficial la va escriure Fabra el 1918 i hi va anar fent retocs importants fins al 1933. Si bé, en els 83 anys que les separen, la Secció Filològica ha publicat documents que actualitzaven punts concrets de la norma, ha calgut esperar molt, massa, per tenir una gramàtica replantejada en la seva integritat. És lògic, doncs, que comporti canvis rellevants d’enfocament en un segle en què tant la lingüística com els processos d’estandardització també han experimentat canvis substancials.

Avui podem avançar tastos d’aquest nou enfocament perquè l’IEC ha permès a alguns professionals de la llengua tenir accés a part dels continguts d’un llibre que, en principi, hauria de ser a les llibreries el 23 de novembre.

La GLC pretén ser una gramàtica normativa que presenta la norma partint de la descripció lingüística. Aquest intent d’arribar al detall de la descripció la farà poc llegidora per al lector mitjà, que inevitablement tindrà dificultats per assimilar el llenguatge tècnic que una anàlisi lingüística rigorosa sempre comporta.

El propòsit de l’IEC és que la gramàtica oficial pròpiament normativa sigui seguida per una gramàtica essencial que serà més sintètica, més divulgativa i també més obertament prescriptiva: donarà respostes més clares i directes als dubtes dels usuaris i serà més adequada com a obra de consulta i referència.

La impressió que fa la lectura de la part de la GLC a què hem tingut accés és d’una forta reticència a mostrar-se obertament normativa: a prescriure què és correcte i incorrecte. Prefereix mostrar els fets gramaticals més generals de la llengua explicant-ne les propietats i exemplificant-los. La norma hi és en bona part tàcita: tots els fets de llengua que s’hi presenten, tant si donen lloc a una única solució com si permeten solucions concurrents, tenen la mateixa validesa normativa mentre la GLC no digui el contrari.

El ventall de la correcció s’hi obre molt tant pel que fa als registres com als dialectes. No seria sorprenent que l’usuari mitjà i el professional de la llengua la trobessin poc concreta i assertiva. Poden tenir la sensació que els traspassa una mica massa la responsabilitat de fixar l’estàndard.

En tot cas, el lector ha de tenir clar que, sempre que s’esmenti el dialecte o registre d’un fet de llengua, s’està dient d’entrada que és adequat en aquell dialecte o registre però no es nega, tret que s’expliciti, que tingui validesa normativa en l’àmbit general.

El paper crucial de l’ús

La sensació que es desprèn de la GLC és que permetrà que moltes formes que fins ara eren corregides, tot i ser formes ben catalanes, passin a ser acceptables. Serà l’ús el que decidirà -fent pressió en un sentit o altre- que, a més d’acceptables, esdevinguin habituals i neutres. Un ús que ara tindrà més marge de tria i no es veurà constret per una norma cotilla.

Allà on la norma i l’ús no van de bracet, la norma s’obre a acollir part de l’ús -el més general, genuí i consolidat- mitjançant una reiterada estratègia: es diu que en els registres formals només són bones o preferibles les formes que ja beneïa la norma fabriana i s’accepten en els informals les que ja no condemna la nova norma.

La rigidesa o flexibilitat de la nova gramàtica acabarà depenent molt de què s’entengui per formal i informal dintre de l’estàndard. I en aquest sentit no sembla que les noves tecnologies permetin traçar fronteres gaire clares.

La caiguda de preposicions

El punt de la sintaxi menys integrat en la llengua espontània

Un dels punts que més s’allunyen de la llengua genuïna espontània i que més costen d’assimilar als aprenents de català és el conegut com a caiguda de preposicions. En poso quatre exemples: (1) “No renunciem (a) que ens paguin”, (2) “M’he descuidat (de) que havies de venir”, (3) “La crida (a) que obrim fronteres no fa forat” i (4) “Sóc contrari (a) que ho permetem”. En tots aquests casos la llengua espontània tendeix a mantenir la preposició que he posat entre parèntesis, però la forma preposició àtona + que no era possible en el català clàssic (medieval) ni tampoc ho és en francès o italià. Per això Fabra va considerar que aquest contacte (la no caiguda) -tot i ser ja molt habitual en la llengua del seu temps- era conseqüència de la interferència històrica i, per tant, va proposar expulsar-lo de la llengua correcta. En normes així, Fabra solia advertir que només s’havien de mantenir si l’ús les secundava i s’arribaven a integrar en la llengua espontània. Moltes d’aquestes caigudes no s’hi van integrar i és potser per això que la GLC opta finalment per obrir una porta a la no caiguda i la permet “en registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània”. Però el grau de permissivitat varia. Hi està més oberta quan l’oració que comença amb que depèn d’un nom o un adjectiu, com a (3) i (4). Per contra, quan depèn d’un verb, com a (1) i (2), només admet la no caiguda -sempre, únicament, en registres informals- quan la caiguda de a (i, en algun cas, de en ) “pot originar construccions molt forçades”. És un cas més de frontera imprecisa que l’ús dels professionals de la llengua haurà d’acabar de perfilar. Alguns guionistes i escriptors, per exemple, troben poc natural la forma des que en certs registres. És possible que, gràcies a la GLC, ja puguem sentir diàlegs informals en sèries de TV3 en què igual com ja no es diu li ho sinó l’hi tampoc es digui des que sinó des de que.

El canvi de preposicions

La casuística es complica però la norma s’acosta a l’ús

En aquest punt de la sintaxi la innovació encara és més substancial. La norma fins ara deia que els verbs que regeixen un complement introduït per en (i en menor mesura amb ) havien de canviar la preposició i convertir-la en a (o de ) quan el complement era un infinitiu. “Insisteix en els temes de sempre” no podia ser “Insisteix en parlar dels temes de sempre” sinó “Insisteix a parlar dels temes de sempre”. “Comptava amb això” no podia ser “Comptava amb fer això” sinó “Comptava a (de) fer això”. Doncs bé, a partir d’ara es considera acceptable tant fer el canvi (passar de en i amb a a o de ) com no fer-lo (i mantenir en i amb ), si bé en registres formals es prefereix fer-lo. En el cas dels verbs afanyar-se, entretenir-se, trigar o tardar recomana fer el canvi sempre, també en registres informals: recomana convertir sempre “Tardar en una cosa” en “Tardar a fer una cosa”.

En algun cas l’infinitiu és un complement de règim del nom (“Manifesta un gran interès a/en/de estudiar llengües”, “Tinc confiança a/en/de tornar aviat”). També en aquests casos afirma que les preposicions preferibles en registres formals són a i de però considera acceptable (no precisa si en tots els registres) en.

En el cas de les locucions tenir relació i tenir a veure admet que el canvi no és viable i que s’ha de mantenir sempre amb (“Haver fet un curs de cuina no té relació / no té res a veure amb ser un bon cuiner”).

La ‘a’ davant l’OD

Abona unes asimetries que fan la norma menys clara i simple

Contra la norma clàssica que tendia a restringir al màxim l’ús de la preposició a davant un OD (objecte directe), la GLC afirma que la a passa a ser acceptable com menys prototípic és l’OD. És a dir, si l’OD prototípic és un sintagma nominal, és inanimat i ocupa la posició postverbal, factors que poden legitimar (o fins i tot fer obligatòria) la a són: que sigui un pronom, que sigui animat i que no aparegui darrere el verb. Un cas en què la norma sempre ha vist la a obligatòria és el dels pronoms duplicats (“M’estima a mi”), que s’estén a duplicacions amb sintagmes (“Només us ha convidat als de la junta directiva”). També admetia i ara s’admet una a optativa davant quantificadors pronominals (“No ha trobat a ningú”, “Critica a tothom”, “Això pot perjudicar a algú”), però la GLC adverteix que la a no s’ha d’usar en altres contextos sintàctics (“No trobaràs ningú que sàpiga arreglar-ho”). Un cas curiós és el de molts, pocs o bastants, que no porten a quan quantifiquen noms (“Això afectarà molts socis”, “Això n’afectarà molts”) però sí que en porten quan són purament pronoms i equivalen a X gent o persones (“Això afectarà a molts”).

Pel que fa als OD animats desplaçats (normalment, anteposats al verb), la GLC admet que vagin sempre amb a però -fent gala d’un cert conservadorisme- aconsella prescindir-ne en els casos que no hi pot haver ambigüitat. I així abona certes asimetries: “A quantes persones atenen?” / “Quantes persones atens?” o bé “A qui ha triat en Joan?” / “Qui heu triat?” o bé “A les teves germanes les duran en cotxe” / “Les teves germanes les durem en cotxe”. No sembla que l’usuari s’hagi d’estar plantejant, cas per cas, si amb la a desambigua o no i potser seria més simple la norma que aconsellés posar-la sempre amb OD animats i anteposats.

‘Per’ i ‘per a’

Eclecticisme màxim per fer content a tothom

La posició de la GLC en aquest tema tan envitricollat i tan susceptible d’obrir fractures entre grans dialectes torna a ser força eclèctica. Davant sintagmes nominals, manté bàsicament la norma actual. Davant adverbis, en canvi, sembla que no prevegi la possibilitat que els dialectes en què per a no existeix com a forma oral escriguin sempre per. Així ho fan pensar els exemples “He d’escriure un guió per a demà” o “Em va dir que ho volien per a més tard”.

Però la qüestió més delicada continua sent decidir què cal posar davant els infinitius. La GLC recull i fa seva la distinció entre els que depenen de verbs agentius (d’acció voluntària), en els quals el per (a) + infinitiu expressa alhora la finalitat i el motiu de l’acció del verb principal (“M’ha telefonat per demanar-me ajuda”), i els que depenen de verbs o contextos no agentius, en què el per (a) + infinitiu només expressa finalitat o destinació (“Fan falta voluntaris per repartir les cartes”). Després es limita a dir que hi ha la tradició de fer per en el primer cas i per a en el segon i admet que és el criteri que s’ha aplicat en la redacció de la GLC. Un criteri, tot s’ha de dir, que aboca a una casuística de bojos si es pretén aplicar de manera coherent. I, potser perquè n’és molt conscient, la GLC considera també “acceptable en tots els registres” que els dialectes que fan la distinció oral utilitzin sempre per a davant tots els infinitius finals (agentius i no agentius) i els que no la fan utilitzin sempre per.

En un últim apunt sobre el tema, l’IEC recorda que la locució per a que (absolutament viva en els parlars valencians, sovint amb la forma pa que ) “no és adequada en registres formals”. Una manera tàcita de dir que la considera adequada en els informals.

Pronoms febles

Es manté la insuficient obertura que ja s’estava practicant

Pel que fa als pronoms febles i, més concretament, a la possibilitat de reduir a l’hi les formes la hi, li ho i l’hi o bé a els hi les formes els el, els la, els els, els les, els hi i els ho, tal com fa la llengua oral espontània en els parlars no valencians, la GCL manté el mateix grau d’obertura que ja mostra alguna fitxa de l’Optimot quan diu que, malgrat que la reducció es faci col·loquialment, en els registres més formals cal mantenir totes les formes. És a dir, que la reducció es pot fer en els registres que no són més formals. Aquest és un d’aquells punts en què els docents no valencians agrairien una norma més agosarada que els estalviés l’absurda despesa d’energia que suposa aprendre el sistema valencià, sobretot quan l’altre ja pateix serioses interferències. Convindria molt no haver de mantenir dos fronts oberts quan no som capaços de mantenir el front que es correspon amb el que diem.

Més continguts de