Bauman celebra la diversitat de la identitat europea

Barcelona“Té sentit que els catalans lluitin pel seu propi estat?” Va ser l’última pregunta, la que tancava més d’hora i mitja de conversa amb els sociòlegs Zygmunt Bauman i Aleksandra Kania en la que va ser, ahir a la nit, la primera sessió del cicle D.O. Europa, que dirigeix Mònica Terribas al Born en el marc dels actes del Tricentenari. “Bé, no sóc un gran admirador del principi de sobirania territorial”, reconeixia Bauman. “Penso que pots ser ciutadà lleial d’un país sense que això suposi perdre o posar en perill la teva identitat”.

Una identitat que a Europa és múltiple provocant una diversitat que es multiplica arran de les grans migracions del món global, en el qual la necessitat d’assimilació al nou país ha estat substituïda per la reivindicació del propi origen. “Estem condemnats a viure amb les diferències, però la confrontació d’idees i perspectives estimula la creativitat”, celebrava Bauman.

D’identitats, el tema central de la conversa, en sap molt Aleksandra Kania, catedràtica de sociologia a Varsòvia. És el seu tema d’estudi i també l’objecte d’una gran enquesta de la Unió Europea de la qual va donar algunes dades. Per exemple, que més de la meitat dels europeus s’identifiquen abans amb el seu poble o ciutat que amb el seu país. Es correspon amb la recomanació que va fer Bauman de llegir l’últim assaig del politòleg americà Benjamin Barber, Si els alcaldes governessin el món, en què considera que les ciutats tenen la mida per plantejar polítiques reals. Ho defensava Pasqual Maragall en un passat no tan llunyà. “És una idea raonable”, va dir Bauman, “perquè l’estat-nació no funciona”.

És una de les tesis fortes del pensador que va identificar l’adjectiu líquid com el que millor defineix el món d’avui. “Hi ha un divorci entre poder i política”, explicava. “Els electors poden canviar un govern, però no la seva política”. La decideixen aquests poders financers que actuen en un espai global mentre la política, advertia Bauman, segueix encara actuant en un espai tan local com el que tenia fa 300 anys, quan cansada de tantes guerres Europa va acordar que cada estat és sobirà en el seu territori d’adorar el Déu que vulguin els seus governants.

Tanmateix, reconeixia, és un invent que no va funcionar mai a tot arreu. El que està passant ara a Crimea n’és una prova. “Crimea avui és carn de titular de diari, però això només durarà unes quantes setmanes. Després arribarà un nou titular”, a Catalunya, Llombardia, Baviera, Escòcia... “El camp està ple d’explosius i sabem que en algun lloc hi haurà l’explosió”, va afegir.

Crida al diàleg

Bauman creu encara en l’experiment europeu, i també en un exercici sincer de diàleg entre societats que es reivindiquen com a diferents, com la catalana: “Per assolir una convivència pacífica has de dialogar amb les persones que divergeixen de les teves idees, fins i tot amb les que odies. L’alternativa són les bales”. Un diàleg que, va dir, ha de ser informal (sense calendari ni regles), obert (acceptant la possibilitat que et poden convèncer) i cooperatiu (perquè així no hi ha guanyadors ni vençuts). Al final, però, es demanava: “Si la sobirania territorial no dóna solucions a la crisi de la política, què ho farà?”