ARTS ESCÈNIQUES

‘Varekai’: màgia, potència i perfecció

Érem molts els que, encara amb la boca oberta, ens vam aixecar, entusiasmats, a aplaudir els artistes que ens havien ofert aquelles dues hores, que es van fer curtes, d’espectacle fora de sèrie

Poques vegades vas a veure un espectacle i en surts meravellat. I encara menys vegades aquesta sensació la comparteixes amb milers de persones. Doncs bé, a l’estrena de Varekai al Palau Sant Jordi érem molts els que, encara amb la boca oberta, ens vam aixecar, entusiasmats, a aplaudir els artistes que ens havien ofert aquelles dues hores, que es van fer curtes, d’espectacle fora de sèrie. I això que els xous del Soleil perden màgia fora d’una carpa de circ. Però tant se valia.

Quan els creadors del Cirque du Soleil l’encerten -que no passa sempre- t’oblides de la història que pretesament lliga els números i et quedes embadalit amb la potència i la perfecció de les actuacions i amb aquella generositat escenogràfica, coreogràfica, musical i de vestuari que fa que, en alguns moments, no sàpigues on fixar la vista. A Varekai, una artista fa uns equilibris impossibles mentre un noi la vol seduir i, al fons, un violinista embogeix fent un solo vertiginós. Una cantant puja per una mena d’escalinata feta de pals que s’enfila fins al sostre i a la pista una noia juga amb una barreta de ferro lluent que llança i atrapa amb els colzes -sí, amb els colzes!- acompanyada per dues balladores de break dance, una d’elles de Granollers -sí, de Granollers!-. Una troupe d’acròbates encadena salts des de dues balances russes i van a petar damunt d’unes teles verticals o volen d’una balança a l’altra encadenant mortals i tirabuixons. Del sostre cauen pilotes de malabars, baixen trapezistes o apareixen acròbates penjats de cordes. O desapareixen per allà dalt. I del terra de l’escenari afloren pallassos, estris mecànics o fins i tot un gos elèctric. O hi desapareix, com si haguessin tret el tap d’una piscina, tota una catifa blava. Generositat, música a tot drap, ritme, molts artistes a la pista i, de sobte, un home canta Ne me quitte pas, sol dalt de l’escenari, corrent rere el llum d’un focus que l’evita i ens fa partir-nos de riure.

Tot això i molt més és Varekai. I si volen posar-hi el llacet, vagin (fins al dia 10) a l’espectacle de la tarda i abans d’entrar al Palau contemplin el sol ponent-se al fons i, en primer terme, aquelles columnes de llum groga elevant-se cap al cel. Allò també és màgia, ja ho veuran.

Més continguts de