'Vengadores: Endgame', l’univers cinematogràfic de Marvel entona l'hora dels adeus

Crítica de l'esperada nova entrega de la saga de superherois

Direcció: Anthony Russo i Joe Russo. Guió: Christopher Markus i Stephen McFeely a partir dels còmics de Stan Lee i Jack Kirby. 181 min. Estats Units (2019). Amb Robert Downey Jr., Chris Evans i Scarlett Johansson.

La conclusió de 'Vengadores: Infinity Wars', on se’ns mostrava com Thanos (Josh Brolin) consumava el seu pla de dur a terme un genocidi còsmic que feia desaparèixer la meitat del superpoblat univers cinematogràfic de Marvel (i milions de víctimes col·laterals), ja anunciava que 'Vengadores: Endgame' no podia començar fent broma. Com si es tractés d’una desviació hiperbòlica de la sèrie 'The Leftovers', el primer acte d’aquesta funció descriu un món en estat de dol, que no aconsegueix deixar enrere el pes de les absències que planen damunt seu; un aire fred de tristor i malenconia que no semblava tenir lloc en el sempre lleuger univers Marvel. L’aparició d’una resolutiva Capitana Marvel (Brie Larson) suggereix que la solució a la tragèdia ha de passar per un clatellot justicier que posi les coses al seu lloc. Però l’èpica és avortada en un sorprenent anticlímax, que deriva el relat cap a un territori diferent de l’esperada promesa d’espectacle. Aquesta reconducció es confirma amb l’entrada en escena d’Ant-Man (Paul Rudd), un personatge que crèiem relegat a la divisió secundària i més eminentment lúdica de la productora i que aquí esdevé central. És ell qui encarna la clau perquè el desenvolupament del film cristal·litzi en una de les cintes de Marvel amb menys acció pura i amb més capacitat per retenir un sentit de la peripècia meravellosa, abans de l’inevitable estrèpit de la ferralla.

Guia per veure ‘Vengadores: Endgame’

Matisos de to a banda, probablement el que més es recordarà d’'Endgame' serà la seva proposta de dialogar (millor dit: interactuar) amb l’entramat de franquícies que té al seu darrere: “Aquesta és la nostra història”, diu un dels personatges al principi del film, donant peu al fet que l’espectador revisi la seva pròpia relació amb el cinema de Marvel durant el transcurs d’una dècada que ha vist com l’aventura fílmica de l’editorial de còmics esdevenia paradigma de l’entreteniment audiovisual, consumit de manera serial però necessitat del medi cinematogràfic per desplegar la seva maquinària d’anticipació (com a mínim fins ara). És una història escrita amb fredor corporativa, però també amarada de 'zeitgeist' (d’aquí deriven algunes imatges i situacions d’innegable oportunitat política) i sempre respectuosa amb els personatges que han arribat fins al final d’aquest cicle, i amb aquells que els han donat vida: el fet que, en els crèdits finals, el nom dels actors i actrius protagonistes vagi acompanyat de la seva signatura és un bonic gest que reconeix els intèrprets com a autors; autèntica i carismàtica constant d’un pla fílmic on sovint la mirada dels cineastes desapareixia rere el segell de l’empresa.

La videocrítica sense espòilers de 'Vengadores: Endgame'

Més continguts de