Música

Vera Lynn, la veu de la Segona Guerra Mundial al Regne Unit, mor als 103 anys

La cantant, la 'novia dels soldats', va immortalitzar un himne a l'esperança, 'We'll meet again'

Vera Lynn, el gran símbol popular per als britànics dels anys de la Segona Guerra Mundial, equiparable potser al Vell Lleó, Winston Churchill, ha mort aquest dijous als 103 anys al seu domicili de West Sussex, al sud de Londres. Tan popular va arribar a ser durant els anys 1939-45, i encara posteriorment, que quan les tropes nord-americanes van alliberar el 1945 la ciutat alemanya de Colditz els oficials britànics que havien estat en captivitat al castell van baixar al celler, el van saquejar i van brindar tres vegades pels personatges inspiradors de l’esforç de guerra dels aliats: el primer brindis va ser en honor a Churchill, el segon per al president nord-americà, Franklin D. Roosevelt, i el tercer per a Vera Lynn. 

La cantant, la nòvia dels soldats, com se la va conèixer aleshores, va popularitzar en especial un himne a l'esperança, We'll meet again [Ens tornarem a trobar], que encara ara, 75 anys després de la fi del conflicte, s'ensenya als escolars de tot el Regne Unit. Cap ni un acaba l'ensenyament primari sense haver-la escoltat més d'una i més de dues vegades. És una manera d'enaltir i evocar  The finest hour, el moment més gloriós, d'acord amb el famós discurs de Churchill a la Casa dels Comuns, precisament pronunciat el 18 de juny del 1940, avui fa 80 anys, quan el premier va cridar a oposar-se amb tota determinació als nazis.

La casualitat també ha volgut que avui es compleixin 80 anys d'un altre molt famós discurs d'aquella època. El que el llavors general Charles de Gaulle, exiliat a Londres, va fer en francès a través dels micròfons de la BBC per demanar als francesos que resistissin l'ocupació del país, que havia signat un armistici dos dies abans amb els generals de Hitler. Per commemorar la data, de fet, el president francès, Emmanuel Macron, ha arribat aquest migdia a la capital britànica, en la primera visita oficial d'un mandatari estranger al Regne Unit des que va esclatar la pandèmia de coronavirus.

Vera Lynn va néixer a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el 1917, a l'est de Londres, filla d'un llauner i d'una modista, i va aconseguir fer la primera gravació als 19 anys, el 1936, un tema titulat  Up the wooden hill to Bedfordshire, que va arribar a vendre un milió de discos en els tres anys següents.  We'll meet again, la seva cançó més coneguda, va ser composta i escrita per Ross Parker i Hughie Charles. Vera Lynn la va dur, juntament amb altres hits del moment, com ara The white cliffs of Dover, als soldats que eren al front, tant a l'Índia, com a Birmània i Egipte, on la seva missió, d'acord amb un patró molt de l'època, va ser aixecar la moral de les tropes. La cançó va donar títol a un pel·lícula musical, del 1943, en la qual la cantant va interpretar el paper principal.

Però We'll meet again, paraules amb què la reina va tancar el discurs en què es va adreçar als britànics pocs dies després que Boris Johnson decretés el confinament, el 23 de març passat, és molt més que una cançó carregada aleshores d'esperança i de l'esperit de la lluita contra els nazis. És, especialment ara, un himne al ja esmentat moment més gloriós dels britànics. De fet, a l'últim moment més gloriós d'un imperi que va veure com, a la fi de la Segona Guerra Mundial, tot i la victòria, es desfeia com un terrós de sucre. És, per tant, també un símbol de nostàlgia d'un lloc al món a què el Regne Unit s'aferra, no només inútilment sinó especialment de manera acrítica.

La popularitat de Vera Lynn no s'entén sense el concurs de ràdio en què va participar. Va gaudir d'un seguiment enorme a través del programa setmanal de la BBC Sincerely Yours i d'un altre anomenat Starlight, que s'emetia a tot el món en ona curta, a més de procurar el també esmentat entreteniment als soldats en les llargues i sovint incòmodes gires que va fer pels diferents territoris de les colònies i excolònies britàniques.

Infecció, però no de coronavirus

De fet, el 1944 Lynn es va oferir a fer una gira de cinc mesos dissenyada per rescatar de l'oblit els homes del 14è exèrcit del general Slim, que combatien a Birmània contra els japonesos. La lluita d'aquests soldats estava completament eclipsada pels esdeveniments a Europa. Durant la seva estada al país asiàtic va viure en les mateixes condicions que els soldats, en barraques de palla i fulles i sobre un terra de fang. S'havia de rentar amb una galleda d’aigua. "En una ocasió vaig haver de dormir en una llitera que s'aguantava sobre dues cadires de cuina. No va ser gens glamurós ", va deixar anotat en un dietari que va escriure de la seva experiència. 

Virginia Lewis-Jones, la seva filla, ha anunciat també que la mort de Vera Lynn s'ha produït mentre estava envoltada la seva família: "La mama ha mort aquesta matinada després d'una infecció al pit. S'ha fet tot el que es podia fer, però als 103 anys ella ja no ha pogut lluitar-hi". Parlant des de la casa familiar, Virginia Lewis-Jones ha descartat "absolutament" una infecció de covid-19, perquè se li ha fet la prova i ha donat negatiu. La infecció ha sigut "sobtada", ha confirmat també la filla, que ha afegit: "Què es pot fer a aquesta edat?"

Tota la classe política britànica, des del primer ministre Boris Johnson fins al cap de l'oposició, Kier Starmer, ha retut tribut a Vera Lynn. Una manera de fer-ho, també, en un Regne Unit que ja no existeix sobre els mapes, només en els llibres d'història, però que s'aferra a icones com la cantant per seguir enarborant el moment més gloriós, The finest hour. Un moment, però, que ja no és etern.