Cinema

Timothy Spall: “Aprimar-me m'ha alliberat d'interpretar sempre persones grasses”

L'actor anglès protagonitza la nova comèdia d'Isabel Coixet, 'Nieva en Benidorm'

És la mirada esquerpa però tendra dels films de Mike Leigh, el Ben Babbaw de la saga Harry Potter, el Winston Churchill d' El discurs del rei –i també el de la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics–. Timothy Spall (Battersea, 1957) és un dels actors anglesos més prestigiosos de la seva generació, sobretot després del premi al millor actor de Canes per Mr. Turner. I també el protagonista de Nieva en Benidorm, l'agredolça comèdia d'Isabel Coixet que arriba l'11 de desembre als cinemes.

Com a bon anglès, estic segur que no ha descobert Benidorm fent aquesta pel·lícula. Hi havia estat abans?

Sí, fa molt temps. I va ser exactament el que esperava, un munt d'edificis de ciment construïts en un racó molt bonic d'Espanya, amb una preciosa vista del mar. El següent cop que hi vaig anar va ser amb el meu vaixell, quan vaig recórrer la costa espanyola. I si no has vist Benidorm des del mar ho has de fer algun cop, és extraordinària. Sembla una barreja del palau del Mag d'Oz, Las Vegas i una mica de Pittsburgh. És una ciutat molt estranya.

I què evoca Benidorm a Anglaterra? Quina imatge tenen de la ciutat?

Òbviament, la d'un lloc per anar-hi de vacances. No és cap secret que els anglesos no hi van per fer un tast de la cultura espanyola o dels seus llocs d'interès artístic o històric. Hi van perquè és a prop, és bonic, hi ha bars oberts tota la nit i hi pots trobar un hotel raonablement bo per una quantitat raonable de diners. Però hi ha una certa honestedat en tot plegat, la gent que viu i treballa a Benidorm no pretén que allò sigui Roma. Saben el que és. I té el seu encant, un cop t'hi acostumes hi ha carrers on sembla que siguis a Brighton.

Isabel Coixet: “Les històries d'amor han exclòs els més grans de 50 anys com si ja no folléssim ni estiméssim”

No sé si recorda que en una de les seves pel·lícules, Secrets i mentides, s'esmentava Benidorm. Era el lloc on Brenda Blethyn s'havia quedat embarassada de jove.

Ostres, sí, tens raó. No me'n recordava! Però encaixa perfectament, perquè aquestes són les connotacions. Anar a Benidorm és una cosa que fas sense pensar, en grup. No cal parlar espanyol, pots menjar fish & chips. I no oblidem que hi fa bon temps i pots veure el mar! Pensa que després d'un parell de mesos d'hivern a Anglaterra o Escòcia, on mai veus el sol i es fa fosc a les tres de la tarda, viatjar a Benidorm i el seu cel blau és com sortir de l'infern per anar al cel.

Això és també el que li passa al seu personatge al film, un banquer solitari i prejubilat que descobreix l'amor a Benidorm.

Ell és un home tancat en si mateix, que ha restringit les seves expectatives fins al punt de deixar de ser una persona. L'únic que el manté viu és la seva afició a la meteorologia, però s'ha acabat convertint en un monjo, un monjo particularment auster. La seva vida és prendre el te, menjar fruita, mirar la televisió... Però això salta pels aires quan arriba a Benidorm, però és perquè és es relaciona amb la gent que hi viu i hi treballa, un submon de burlesque i espectacles eròtics que il·lumina el seu món fosc.

En una entrevista anterior, Isabel Coixet em deia que per a ella vostè representa la quinta essència de l'home anglès. No sé si s'hi veu reflectit.

No ho sé. Però he après una cosa gràcies a dedicar-me a esbrinar com són els altres, com pensen i es comporten, i llavors convertir-me en ells. I és que l'únic en què no es pot ser objectiu en la vida és la pròpia essència d'un mateix. Ningú pot jutjar-se a ell mateix, però el cinema sempre et jutja. Interpretar una persona és un gest bàsicament reduccionista perquè busques la seva essència. I com que he interpretat molts homes anglesos potser per això la Isabel em veu com a essencialment anglès. Alguna cosa dec haver fet bé.

Durant molts anys se l'ha identificat amb el cinema de Mike Leigh, amb qui ha fet sis pel·lícules. Què ha significat en la seva carrera?

Un munt de coses. El vaig conèixer al mateix temps que a la meva dona, fa gairebé 40 anys. Continuo casat amb la meva dona, però amb el Mike vam deixar de treballar després de Mr. Turner, que és una gran manera de posar un punt final, ja que va ser una mena de fita. Quan el vaig conèixer el Mike era el director amb qui tots els actors joves volien treballar, ja que les seves representacions de la vida real eren extraordinàries, capturava la idiosincràsia de la gent de manera increïble. Ell és un director que retrata de manera brillant el drama de la vida normal i l'extraordinari que hi ha en la vida més ordinària. I el seu llegat en mi és que, quan treballo en un personatge, sempre investigo el seu entorn i penso molt en el passat del personatge, entendre d'on ve, què l'ha fet com és. Perquè el que veus a la pel·lícula només és la punta de l'iceberg.

Les llums i ombres de Turner

Tal com parla entenc que no veu possible tornar a treballar amb ell.

Qui sap! Ara mateix diria que no però no se sap mai. Tinc la sensació que Mr. Turner va ser una mena de conclusió de la nostra col·laboració. Per a mi va ser una experiència molt, molt important: la investigació de l'època i de Turner, crear el personatge gairebé des de zero... És un treball molt personal. De fet, ara fins i tot pinto! No m'importa si ho faig bé o malament, però pinto. Ja ho veus, al final la vida imita l'art.

Per cert, en els últims anys s'ha aprimat moltíssim. Sent el cos l'eina principal de l'actor, em pregunto com l'ha afectat professionalment.

Sobretot m'ha alliberat de la càrrega d'interpretar sempre persones grasses. Si estàs prim és fàcil afegir-hi volum, però si estàs gras ho tens difícil per reduir-lo. Hi havia la possibilitat que aprimar-me em tanqués algunes portes, però no ha sigut així. Encara no ha trucat ningú dient “T'anava a proposar un personatge gras, quina llàstima”. Les feines no han deixat d'arribar i cada cop són més interessants. Ser d'una mida més normal obre el rang de papers que pots interpretar i, pel que he vist, fa que et proposin més papers protagonistes.