Adiós al lenguaje

En un dels seus aforismes més cèlebres, Jean-Luc Godard sostenia que tot el que calia per fer una pel·lícula era una noia i una pistola. Doncs bé, d’entre el torrent d’idees que circulen per Adiós al lenguaje (un film en 3D que el públic català només podrà veure en 2D), trobem una pel·lícula amb poc més que un home, una dona... i un gos, el Roxy, propietat del mateix Godard. La dada pot semblar supèrflua, però veurem que no ho és tant. Godard pot ser el director més críptic del planeta, però també el més transparent. En el seu nou i com sempre provocador assaig fílmic, el pare de la modernitat cinematogràfica relaciona l’apogeu de la televisió amb la victòria de Hitler en unes eleccions democràtiques i evoca el poder igualador de la merda ( El pensador de Rodin se’ns presenta defecant). Tanmateix, més enllà dels jocs referencials, la gran revelació del film resulta força més elemental: en un món marcat per la confusió, una mirada a càmera del gos Roxy ens confronta d’una manera sobtada i poètica amb el valor de la bellesa en el cinema.