Així es protegeixen els museus catalans davant dels lladres d'art

BarcelonaEra el maig del 1991 i el Palau Nacional, ubicat a la falda de Montjuïc, s'estava remodelant per convertir-se en la seu definitiva del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Era un moment de transició i de caos. En un magatzem hi havia un armari metàl·lic que contenia una joia: el portapau de Sixena, una peça d'orfebreria gòtica única que data del 1400. Era una peça petita, d'uns deu centímetres, feta de materials preciosos que, sense que ningú se n'adonés, va desaparèixer.

El museu ho va saber quan feia un recompte rutinari de les peces que hi havia al magatzem. Ningú havia forçat cap porta, ni la de l'armari metàl·lic, ni havia sonat cap alarma, però el portapau ja no hi era. Han passat més de trenta anys i la seva ubicació continua sent un misteri. Molts treballadors van declarar i molts investigadors, primer de la Policia Nacional espanyola, després dels Mossos d'Esquadra, l'han buscat. Però no ha aparegut. Encara ara, tal com ha pogut comprovar l'ARA, continua figurant a la llista d'obres d'art robades més buscades per la Interpol.

Al capdavant d'aquesta llista de la Interpol hi figuren les vuit joies robades fa una setmana al Museu del Louvre, de París. Un succés que ha sacsejat França, però que també ha posat en alerta els museus de tot el món i els seus sistemes de seguretat. "La millor mesura de seguretat que tenim és no parlar mai de quines mesures de seguretat tenim", es limiten a dir fonts del Museu del Prado, de Madrid. Des del robatori del portapau de Sixena, el MNAC n'ha millorat la seguretat. La sala de control, segons fonts de la institució, és l'element central del sistema de protecció. Hi ha personal les 24 hores del dia i des d'allà s'observen les càmeres i es gestionen les alarmes. Hi ha gairebé 500 càmeres per tot el museu. "Els sistemes de seguretat contemplen tots els riscos analitzats i estan instal·lats arreu de l’edifici", afirmen les mateixes fonts.

Totes les finestres tenen sistemes de protecció de tancament, les portes de seguretat estan reforçades, així com els vidres, hi ha una cambra cuirassada i s'escaneja tot el que entra pels dos accessos de l'edifici. I tot està recobert de sensors: de soroll, de trencament de vidres, d'obertura de portes, finestres, vitrines i, fins i tot, de llum. Hi ha un perímetre marcat de càmeres, a l'exterior i a l'interior, i de sensors que fan sonar les alarmes.

Sis quadres de Miró sostrets

La matinada del 5 d'abril del 1988, però, unes alarmes no van sonar quan uns lladres van trencar un vidre de grans dimensions –que no estava reforçat– que donava accés a la Fundació Joan Miró, uns metres més amunt del MNAC. Per unes reformes, l'alarma no estava connectada amb la central de la policia. El vigilant, que no anava armat, només va cridar per espantar els lladres i va trucar a la policia quan ja era massa tard: ja s'havien emportat sis obres de Miró. Però aquestes obres es poden continuar apreciant avui en dia perquè un mes després la Policia Nacional les va recuperar, ocultes en dos soterranis, i va detenir vuit persones pel robatori.

Un mes després d'aquests arrestos, el Museu Picasso, al centre de Barcelona, va tenir un ensurt: tres intrusos van atracar a mà armada la botiga de souvenirs del museu. Ara bé, no es van emportar cap obra del pintor, només la caixa de recaptació de la botiga. Aquest succés sí que va posar en dubte la seguretat del museu. El Museu Picasso també és prudent a l'hora de compartir les seves mesures de seguretat. "Treballem per protegir la integritat de les persones i la conservació i seguretat de les col·leccions", diuen. Per fer-ho, asseguren que tenen mesures de vigilància actives així com diversos protocols per fer front als incidents. Aquest protocol, afegeixen, es revisa i s'actualitza de forma periòdica.

"Durant el desenvolupament de totes les fases d’una exposició, se segueixen protocols de seguretat sòlids reflectits als facility reports dels centres CaixaForum i consensuats amb tots els actors implicats", apunta, en la mateixa línia, l'equip del CaixaForum. En el seu cas, que no exhibeixen una col·lecció permanent sinó que opten per diverses de temporals, és molt important el transport de l'art. Hi ha empreses especialitzades i les obres viatgen protegides amb un escorta. I poques vegades s'aturen: els conductors fan torns. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) també és recelós a l'hora d'explicar com es protegeixen dels robatoris, precisament per "qüestions de seguretat". Assegura, això sí, que tenen vigilància intensiva les 24 hores del dia amb diferents mètodes.