Arquitectura
Cultura 09/05/2022

Oscar Tusquets: "L'Ajuntament de Barcelona està traint les virtuts del pla Cerdà"

Arquitecte. Publica el llibre 'Sin figuración, poca diversión'

6 min
Oscar Tusquets al seu domicili amb el seu gos Pepe

BarcelonaL'arquitecte Oscar Tusquets (Barcelona, 1941) no para. Rep l'ARA pocs dies després d'arribar de la Fira Internacional del Llibre de Bogotà i de llançar el seu nou llibre, Sin figuración, poca diversión (Tusquets), una versió actualitzada del clàssic Más que discutible amb les reflexions i fotografies que ha fet Eva Blanch, la seva dona, i que publica a Instagram sota el títol d'Art with Oscar. A més a més, prepara una exposició antològica de cinquanta anys com a pintor que la Fundació Vila Casas li dedicarà a l'octubre, titulada Cossos, ciutats, interiors. (Una antològica, 1972-2022). "En l'art no-figuratiu no aconsegueixo trobar, per molt que m'hi esforci, l'amor, el sexe, el pecat, la divinitat, l'amistat, el pas del temps, la mort, l'humor, els records fugaços... en fi, tot el que m'apassiona i m'ajuda a seguir vivint", adverteix Tusquets al llibre.

Ha pogut tornar a viatjar després de dos anys de restriccions.

— A aquest llibre li ha fet molt mal la pandèmia, encara que no tenia una passió per viatjar, perquè crec que arriba una edat que no s'ha de viatjar gaire. Però ara hi ha hagut dos viatges lligats. Un a Egipte, on vam anar per Setmana Santa, perquè pensava que era una manera d'ensenyar-lo als meus fills. Crec que una persona jove el pot entendre; és força espectacular, tot i les limitacions del turisme massiu, que són tremendes. I m'havien convidat a la Fira de Bogotà, que es va haver de suspendre, i ara han respectat la invitació. A la meva edat he de viatjar en business, i ho van pagar. A la meva edat he de viatjar amb la meva dona, i també ho van pagar.

Ha escrit gairebé una quinzena de llibres. És un dels arquitectes catalans que n'ha escrit més.

— Sí, però no escric sobre arquitectura, encara que escric des del punt de vista de l’arquitecte. Els amics em diuen que llegir-me és igual que anar a sopar amb mi, i malgrat que l’Eduardo Mendoza sempre em diu que escric sobre temes massa transcendents per escriure’ls amb un llenguatge tan aparentment intranscendent i desenfadat, és la meva manera d’escriure. Si és com anar a sopar amb mi, ja hi han anat unes 50.000 persones, no està malament.

En el seu llibre anterior, Vivir no es tan divertido, y envejecer, un coñazo (Anagrama), fa un retrat emocionant de la seva última trobada amb l'editor Jaume Vallcorba. També ho és com recorda el seu col·lega Enric Miralles.

— Em queda el repte de fer un text de ficció. M’agradaria molt, però és un repte que no he assumit. Quan faig un relat, no un assaig o una meditació, m’ho passo molt bé, i a vegades surt molt bé. 

Fa uns anys lamentava que alguns dels seus dissenys estaven fora del mercat perquè les productores havien tancat. Però ara la situació sembla haver canviat: s'han reeditat la cadires Varius i Gaulinetta i està fent una edició de col·leccionista de la butaca Gaulino. També va fer el càntir de la festa d'Argentona de l'any passat.

— Hi ha dissenys que han desaparegut simplement perquè la productora ha desaparegut, perquè en aquests anys i amb la crisi, a Espanya i Itàlia, que és on he treballat més, hi ha empreses que pràcticament han desaparegut. Bd, que és una empresa amb la qual estic molt lligat, ha recuperat algun disseny. Crec que estic força fora de la moda, però pot haver passat el contrari: sempre passa que els teus fills et volen superar i d’alguna manera matar-te, i els teus nets et tornen a estimar, et tornen a descobrir. Estic una mica en aquest moment, que els arquitectes i dissenyadors joves em tornen a valorar. 

Al llibre reclama una nova artesania.

— Hi ha idees que fa vint-i-set anys, quan va sortir Más que discutible, eren més originals, més revolucionàries. Reivindicar l’artesania avui dia està més acceptat, però en aquell moment una virtut indiscutible era que el disseny fos industrial: ensenyaves una cosa molt maca i et deien: «Ah!, això és força artesanal», i això era una crítica tremenda. Allò ja m’emprenyava en aquell moment i per això vaig escriure aquell capítol de defensa de l’artesania. Continuo pensant el mateix, i treballar amb artesans m’ha encantat sempre i m’ha divertit sempre.

Abans parlava dels joves. ¿Com veu l’estat actual de la professió?

— Des que vaig començar amb el Lluís Clotet, i d’això fa gairebé seixanta anys, el que significa ser arquitecte ha empitjorat moltíssim. Nosaltres vam agafar encara el final d’un moment en què l’arquitecte era una persona respectada, que quan anava a una obra tothom es quadrava i tremolava, que tractava amb els mestres d’obres, amb els paletes, amb els ebenistes, els fusters... I avui els que encara continuen han de tractar amb companyies d’assegurances, advocats, inspectors de l’Ajuntament... La professió s’ha tornat molt més lletja.

La crisi del 2008 va ser molt dura per al sector.

— La crisi del 2008 ens va fer molt mal. Vam haver de viure el fet desagradabilíssim de prescindir de treballadors del nostre estudi d’una manera tremenda, gent que portava deu anys treballant amb nosaltres. 

S'ha passat de l'arquitectura de l'espectacle a una arquitectura molt rigorosa.

— Bé, rigorosa... Ha quedat una arquitectura plena d’ordenances i de limitacions que no afavoreix en absolut la investigació. A mi no em sembla rigorosa, sinó ordenacista. Amb l’arquitectura està passant cada vegada més que o ets una primera figura mundial, que jo dic que és un autobús on caben dotze arquitectes, o si no cada vegada manes menys. Hi ha el Bureau d’Études a França, els project managers, gent que cada vegada mana més que tu com a arquitecte. He treballat per a americans i he treballat a França i això es veia a venir.

¿Què en pensa de la transformació de l'Eixample engegada per l'Ajuntament de Barcelona?

— Hi estic absolutament en desacord, em sembla un error manifest, i no conec cap arquitecte ni cap urbanista de nivell que hi estigui d’acord. En el moment que en la política urbanística de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat hi havia personatges com Joan Antoni Solans, Oriol Bohigas, Josep Antoni Acebillo i Joan Busquets, quan alguna cosa sortia malament, suposem que l’anell de Glòries sortís malament, cosa que jo crec que és discutible, però acceptem que va sortir malament, tothom podia dir: "L’Acebillo s’ha equivocat". Amb la Vila Olímpica, "L’Oriol Bohigas l’ha encertat". Avui, qui hi ha? Quins noms hi ha? Quins professionals d’un cert nivell donen la cara per això? L'Ajuntament de Barcelona està traint les virtuts del pla Cerdà.

Passant de l'arquitectura a les arts plàstiques, assegura que els pintors d’ara treballen per als museus com els seus col·legues històrics ho feien per a les esglésies i els palaus.

— Si analitzes les mides, veus que una pintura així no cap en cap casa normal de Barcelona, en cap pis corrent; o sigui, que estan pintant directament per als museus. I el que és impressionant dels museus és que ni tan sols manen els directors, sinó empresaris com Pinault i Saatchi que estan per sobre dels museus. Ho puc afirmar amb coneixement de causa perquè he treballat per al Pompidou, i Pinault, com que paga una exposició, mana moltíssim. El món de l’art contemporani em té absolutament... He vist el programa de la Biennal d’Art de Venècia, i fa esfereir. 

Troba semblances entre les imatges dels llibres franquistes de quan era petit i el realisme socialista. ¿Què en pensa de l’art polític d’ara?

— Quan vaig veure un caça americà amb Jesucrist clavat a sobre [l’obra de León Ferrari La civilització occidental i cristiana ] a Arco vaig dir: aquest joc supervist, torna a fer-se? A part que sigui un art polític, pedagògic, no crec en l’art pedagògic, l’art és una altra cosa... però a part d’això, on és la novetat? A cada edició d’Arco hi ha una parida d’aquest tipus. 

Al llibre es defineix a través de diversos contrastos entre artistes i arquitectes. Diu que és més Jujol que Kandinski, més Mies van der Rohe que Piet Mondrian i més Carlo Mollino que Jean Arp. ¿També més Antonio López que Jaume Plensa?

— Antonio López és un amic i l’admiro moltíssim. Som amics perquè em vaig entossudir a conèixer-lo. Li vaig dir a Rafael Moneo que el volia conèixer perquè m’agradava molt el que feia, i sobretot en el moment que ho feia, perquè tots els seus companys de l’escola de belles arts feien abstracte i eren mimats pel sistema, mimats per l’Estat, anaven a les fires. I ell, fins que no el va descobrir la galeria Marlborough... 

I Jaume Plensa?

— Hi ha una al·lusió al llibre, no l’anomeno. És una persona amb talent però en els últims anys s’ha banalitzat i ha estandarditzat una manera de fer. 

No esquiva cap tema espinós: defensa la continuació de la Sagrada Família, Benidorm i les exposicions immersives en lloc dels originals.

La gent diu que ho faig per provocar, però no és així. D'exposicions immersives n'estan fent gent de molt nivell. Soc patró vitalici de la Fundació Gala - Salvador Dalí, pràcticament l'últim que queda nomenat pel mateix Dalí, i vam donar permís i vam assessorar un espectacle de Les Baux-de-Provence, que ho fan molt bé. Les defenso quan estan ben fetes. Al llibre critico el fetitxisme de l'obra original: fer cua com en un aeroport per veure 30 segons la Gioconda.

stats