BarcelonaAlbert Monteys (Barcelona, 1971) va ser un dels primers dibuixants a rebel·lar-se contra la censura de la portada d’ El Jueves. D’aquell acte de dignitat, en va sorgir un còmic col·lectiu firmat pels dibuixants dimitits, Orgullo y Satisfacción, que ahir va renéixer en forma de revista d’humor digital i en només 10 hores n’havia venut 3.500 exemplars. Monteys, un dels cinc directors de la publicació, està content: “Si mantenim el ritme de venda, la revista serà viable”, diu.
Per què heu donat continuïtat a l’Orgullo y Satisfacción del juny?
Després de l’èxit d’aquell número vam pensar que era bona idea. Dimitir de dues revistes d’èxit el mateix mes ja ens semblava excessiu.
Manteniu el format de revista digital. ¿Heu valorat imprimir-la o combinar el paper i el digital?
La gent ens ho demana. Però la principal raó per ser digitals són els diners. Per imprimir necessitaríem capital i nosaltres no en tenim. Hauríem de buscar un empresari, i la nostra experiència amb empresaris no és bona. Sent digitals perdem alguns lectors, però també en guanyem d’altres que no passen pel quiosc.
Orgullo y Satisfacción és la primera nova revista de còmics que apareix en anys. ¿El digital pot fer reviure el format?
Crec que el concepte de revista de còmic està mort. Va funcionar bé als 80, quan es venia molt als quioscos, però ara el que impera és la novel·la gràfica, el còmic de llibreria. La gent té tendència a triar un contingut concret. Però jo veig Orgullo y Satisfacción més com una revista d’humor que una de còmic.
¿Heu fet un esforç conscient per diferenciar-vos d’El Jueves?
Sí, volem deixar de ser els ex- Jueves i ser els Orgullo y Satisfacción. Hem intentat que la revista no recordi El Jueves, que era un invent de José Luis Martín, Nebreda i més gent. Encara estem provant coses, però volem que sigui el nostre invent.
El primer número està dedicat a la democràcia espanyola. Per què?
Perquè és el segon gran tema després de la monarquia. En aquest país hem entès la democràcia d’una manera molt particular i celtibèrica. Però els següents seran més específics en funció de l’actualitat. Tant de bo el Papa vingui de visita.
A El Jueves es passava una mica de puntetes pel procés català.
Estem valorant dedicar-hi el número del novembre. És un tema delicat. És molt fàcil fer humor quan tots els lectors estan al teu costat de la trinxera, però nosaltres en tenim a tot el territori espanyol, i, en el moment que parles de la consulta o de temes identitaris, fem l’acudit que fem, sempre hi haurà algú que s’emprenyarà. Però si estem en un ofici de fer opinió, hem de fer-la, i no quedar-nos en terra de ningú. De fet, en el primer número ja en parlem.
Després de tants anys a El Jueves, una revista que fins i tot vas dirigir, com has viscut aquesta transició?
D’una banda, amb por pel futur, una por sempre instal·lada en els dibuixants de còmic; de l’altra, amb molta emoció pel fet de començar un projecte nou en un format innovador i veure que tanta gent dóna suport a una proposta valenta i pionera.
¿Deixar la teva sèrie Tato ha sigut traumàtic o alliberador?
Ja portava quinze anys fent Tato. I, tot i que m’estimo molt el personatge, potser ja havia dit tot el que podia dir amb ell. Abandonar un personatge no és un drama, és part de la vida. No em veia dibuixant Tato amb 60 anys. De vegades, la vida et posa les coses en safata i és qüestió d’aprofitar l’oportunitat.
La d’humorista és una professió de risc a Espanya. Què fareu si comencen a arribar denúncies?
Haurem d’improvisar. De moment, guardem una part del pressupost per si arriba una bufetada. Tot i que, per a un humorista, una denúncia també és una bona notícia, un senyal que has tocat os.
