Alliberar la cultura: què passa quan una obra passa a formar part del domini públic?

Barcelona"Abans de començar a treballar en l'edició de qualsevol llibre, cal posar-se en contacte amb l'autor, amb els seus hereus –si ja és mort– o amb l'agència que en gestiona els drets, sempre que no hagin prescrit", explica Jordi Raventós, de l'editorial Adesiara, que en els últims quinze anys ha construït un ambiciós catàleg de 200 llibres, un 70% dels quals estan lliures de drets. Què vol dir, aquesta expressió? Quan prescriuen els drets d'explotació de l'obra d'un autor, una editorial pot posar en circulació qualsevol llibre seu sense haver de negociar aquesta part dels costos amb ningú.

La normativa varia en funció dels territoris: en la majoria de països d'Europa prescriuen 70 anys després de la mort de l'autor; a Espanya són 80 (per als autors morts abans del 1987). És per això que no ha sigut fins al 2023 que s'han alliberat els drets d'un autor com Stefan Zweig (1881-1942), que fins ara publicaven Acantilado i Quaderns Crema d'acord amb el que s'havia negociat amb l'agència austríaca que representava l'autor d'El món d'ahir. Aquest any s'espera una allau de publicacions de Zweig. En català, l'editorial més matinera serà Viena, segons avança l'editora Blanca Pujals: "El 15 de gener publicarem una nova traducció de Carta d'una desconeguda, a càrrec de Clara Formosa". A l'estiu arribarà un dels llibres més ambiciosos de l'austríac, Maria Antonieta, traduït per Ramon Farrés i que suma 600 pàgines. "Que l'obra de Zweig quedés lliure de drets aquest any em va ajudar a decidir-me a posar la carn a la graella: és una obra monumental, molt cara de produir –comenta l'editor Miquel Adam, que publicarà el llibre a La Segona Perifèria–. El fet de no haver de comprar els drets alleujava una mica els costos, de manera que els números van començar a sortir, tot i que, desenganyem-nos, el risc econòmic hi és. També penso que publicar aquesta obra cobreix un buit editorial que ningú abans s'havia atrevit a omplir: no havia estat mai traduïda al català. Així que la publicació de Maria Antonieta és oportuna i necessària, però no oportunista. No lamina cap catàleg existent". En castellà hi ha previstes diverses traduccions a Alianza i una edició dels contes complets a Páginas de Espuma.

El cas de Zweig és el més sonat del 2023, al qual cal afegir el d'Irène Némirovsky –de qui La Magrana recuperarà al febrer Els gossos i els llops, traduïda per Anna Casassas–, el dels poetes Màrius Torres i Miguel Hernández i el de l'autor avantguardista rus Daniïl Kharms. "En algun cas puntual en què ens hem interessat per obres que encara tenen drets, l'agència ens ha dit un preu i després de parlar-ne amb els hereus l'han incrementat –comenta Jordi Raventós–. Una vegada, el motiu que ens van donar per l'augment del preu era que l'autor tenia el premi Nobel. A Adesiara havíem publicat premis Nobel per menys diners!"

Als Estats Units, les obres literàries queden lliures de drets a partir dels 95 anys de la seva publicació. És per això que aquest 2023 ja no caldrà negociar per publicar Cap al far de Virginia Woolf o l'últim llibre de relats de Sherlock Holmes, L'arxiu de Sherlock Holmes, d'Arthur Conan Doyle (tots dos compten amb edicions catalanes recents).

Alliberar el cinema: un cas diferent

El cinema també està sotmès a lleis sobre copyright, però el fet de ser una creació col·lectiva que involucra individus i empreses complica els terminis i les condicions que s’apliquen en cada país a l’hora d’alliberar una pel·lícula de les lleis de copyright. Al Regne Unit, per exemple, una pel·lícula passa a domini públic 70 anys després de la mort del director, els guionistes i els compositors. Però als Estats Units la legislació és més complexa. Fins al 1970, les obres de propietat corporativa tenien un copyright de 28 anys que es podia renovar per 28 anys més. El 1970 el termini es va fixar en 75 anys, però el 2003 la pressió de Disney va aconseguir estirar-lo als 95 anys actuals. Així doncs, el 2023 arriben al domini públic títols mítics del cinema clàssic com Metropolis de Fritz Lang, Sunrise de Murnau, un dels primers Hitchcock, The lodger (L’enemic de les rosses), o el pèplum bíblic de Cecil B. DeMille El rei de reis. Són obres de la collita del 1927, el primer any que es van celebrar els Oscars –va guanyar el drama bèl·lic Wings, que també passa a domini públic– i el de l’adveniment del cinema sonor amb El cantant de jazz.

Tanmateix, a diferència de la literatura, que una pel·lícula arribi al domini públic no implica una allau de noves edicions. En primer lloc, perquè una cosa són els drets d’una obra i una altra els materials disponibles. Les còpies digitals de lliure ús que corren d’aquests títols són de baixa qualitat i tenen moltes imperfeccions, així que per fer una edició professional caldria adquirir els drets d’una bona còpia digital o digitalitzar-la a partir de la pel·lícula analògica, un procés molt costós que no paga la pena quan el mercat del vídeo domèstic està en hores baixes. De fet, les pel·lícules d’aquesta època es poden trobar fàcilment en webs com YouTube, tot i que en còpies amb una qualitat d’imatge i so molt deficients. "En literatura, una obra de domini públic es tradueix i ja està, però el cinema és un art visual i funciona d’una altra manera –apunta Ferran Herranz, cofundador de la distribuïdora La Aventura Audiovisual–. El problema és que el mercat està rebentat per distribuïdors pirates que durant molts anys han tractat totes les pel·lícules com si fossin domini públic".

Errors de registre o de renovació

Però en el domini públic no només hi ha títols del 1927 cap enrere, sinó també pel·lícules posteriors que no van registrar bé el copyright o no el van renovar a temps. Un cas emblemàtic és La nit dels morts vivents de George A. Romero, que el mateix any que es va estrenar (1968) va entrar al domini públic perquè el distribuïdor va cometre un error a l’hora de registrar el títol. Aquest és el motiu pel qual hi ha tants remakes de la pel·lícula i tantes edicions en formats domèstics; i també és la raó per la qual hi ha tantes pel·lícules en què, en algun moment, es veu un televisor projectant imatges del film de Romero. En aquest tipus d’escenes, per estalviar diners, els productors independents sempre han buscat imatges de films en domini públic com La nit dels morts vivents, Carnival of souls, Detour o L’autoestopista d’Ida Lupino.

També hi ha casos puntuals de pel·lícules que entren i surten del domini públic, com Que bonic que és viure i la mateixa Metropolis, que el 1953 ja va perdre la protecció del copyright quan els productors no van renovar el seu registre als Estats Units, cosa que va provocar la posterior proliferació d’edicions domèstiques, adaptacions i fins i tot remescles de les seves imatges. Però una clàusula dels acords comercials de la Ronda Uruguay firmada pels Estats Units el 1994 obligava a restituir els drets a les obres que no els havien renovat per algun motiu, així que el 1996 Metropolis va tornar a tenir un copyright actiu fins al 2022. A Europa, en canvi, no ha perdut mai la protecció dels drets d’autor i la conservarà fins al 2046, quan es compleixin els 70 anys de la mort de Fritz Lang.