CINEMA

‘Les amigues de l’Àgata’, un retrat ‘cum laude’ sobre l’amistat

El treball de final de carrera de quatre estudiants esgota les entrades al D’A

A mitjans d’aquesta setmana, els responsables del D’A -el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona- descobrien amb sorpresa que, per primera vegada en les seves cinc edicions, una pel·lícula esgotava les entrades a tres dies de l’inici del festival. No es tractava de la inaugural Saint Laurent de l’homenatjat Bertrand Bonello, ni tan sols de l’últim film inèdit del venerat Alain Resnais, Aimer, boire et chanter, sinó de Les amigues de l’Àgata, el treball de final de curs de quatre alumnes de la Universitat Pompeu Fabra: Alba Cros, Laia Alabart, Marta Verheyen i Laura Rius.

Un projecte, per cert, que podria no haver-se projectat mai. “No se’ns va acudir mai portar-la a festivals”, admet Cros. “Ens dèiem que tant era que no la veiés ningú, que l’important era que ens agradés a nosaltres”. Però una trucada ho va canviar tot. El director Elías Siminiani, tutor de guió del projecte, va recomanar la pel·lícula a Jordi Costa, crític i programador del festival Abycine, que, en veure la versió provisional entregada a la universitat, no s’ho va pensar dues vegades i la va incloure en la competició.

“Ens va agafar per sorpresa -explica Verheyen-. Però hi vam anar pensant que la reacció de la gent ens seria útil per acabar de polir-la”. Quan vam acabar la projecció, de fet, les directores van preguntar al públic què els havia agradat i que no, obertes a canviar alguna cosa, però la resposta va ser unànime. “Tothom ens deia que estava molt bé, que no en toquéssim ni un sol pla”, recorda Alabart. El reforç positiu es va consumar quan el jurat la va proclamar millor pel·lícula d’Abycine: El treball de final de curs havia aconseguit el seu cum laude.

Del col·le a la universitat

La projecció d’avui al D’A és l’estrena catalana de la pel·lícula. Les amigues de l’Àgata captura el dia a dia de quatre noies a tocar dels 20 anys amb un vincle d’amistat forjat en la infància i l’adolescència. Són “les amigues del col·le”, com diu l’Àgata en una festa, marcant de manera inconscient el conflicte de la pel·lícula: en el seu trànsit cap l’edat adulta, la protagonista està construint a la universitat un nou món d’amistats i interessos; l’altre món, el de les amigues “del col·le”, es va convertint gradualment en un pes asfixiant que no sap com treure’s del damunt.

Les quatre directores eren amigues abans de fer el treball. S’entenien bé i anaven sempre juntes al cinema. Compartien sessions de l’Xcèntric i l’admiració per Godard, Bresson o Maya Deren. Però que tant les protagonistes com les directores siguin quatre noies d’edats similars no vol dir que les unes siguin el mirall de les altres. “Era un tema que ens motivava a totes i el quatre era el nombre de personatges que ens funcionava millor”, explica Cros. “Totes havíem tingut un grupet o una amistat d’infància forta i, en arribar a la universitat, el canvi havia sigut similar”, afegeix Alabart. Per a Verheyen, es tracta d’una “evolució natural, potser perquè són relacions que es formen quan un mateix encara no es coneix bé i després s’han de fer encaixar”.

Durant l’any que van invertir en el projecte les directores es van veure cada dia. Van fer el càsting mentre escrivien el guió per completar els personatges amb les actrius al cap i van estar-se mesos fent assajos i exercicis per treballar la complicitat de les quatre protagonistes. Al rodatge, es dividien: dues directores amb la càmera, dues amb les actrius. L’única guia va ser la naturalitat. Ja fos per a la il·luminació -una llum bruta i sense artifici-, la interpretació o l’enquadrament, sempre a prop del rostre. Les escenes de festes, flirtejos, confidències o baralles avancen en un tot fluid en què hi ha molt espai per als temps morts. “La realitat també és això -apunta Verheyen-. Els moments en què no tens res a dir-te també són importants”. ¿Tornaran a dirigir juntes una pel·lícula? No ho saben, però la possibilitat els il·lumina els ulls.

Més continguts de