Anna Roig: “Les cançons expliquen coses i, per tant, és important què diuen i com ho diuen”

BarcelonaAnna Roig i l’Ombre de ton Chien van estrenar al Mercat de Música Viva de Vic un espectacle basat en el disc Un pas i neu i un pas (Satélite K, 2014). Fins a l’estiu volen presentar-lo en teatres i auditoris. La següent cita és el 5 d’octubre a l’Auditori de Vilafranca del Penedès.

Quin és l’origen del nou disc?

La recerca sobre què volia fer, què volia ser i on volia anar. Hem estat encadenant coses amb el grup des del 2005, quan vam començar amb el projecte de cançons franceses. A finals del 2012, després del concert de final de gira de Bigoti vermell, vam decidir parar una mica i airejar-nos. En aquest temps he intentat fer altres coses per veure què tenia ganes de fer. Posar-hi ordre.

Quines altres coses has fet?

He estat a França amb uns amics que tenen una companyia de teatre fent una obra que es diu Cajón the road, que vam presentar al Festival d’Avinyó. I també vaig començar a crear un espectacle per a públic infantil a França que al final no es fa. És el que vaig anar a fer a Metz. Per això la primera cançó del disc es diu Gare de Metz, que és on vaig anar per començar aquest projecte que de moment he deixat en un calaix.

Has dit que volies deixar de fer el pallasso...

Sí, però només escènicament. La meva personalitat no s’ha tornat fosca. Jo sempre he sigut de fer broma i de somriure. Segueixo sent així; això no es canvia. Però a l’escenari he deixat de parlar amb el públic directament. No es tracta d’anar a buscar-lo, sinó d’oferir una cosa que sigui bonica, harmònica, que faci viatjar, que no deixi indiferent, però sense aquesta intenció d’anar a buscar el públic tan directament.

El disc comença dient: “Sobre un nou decorat comença un nou viatge”. Sembla construït a partir de l’endemà d’una ruptura.

No té res a veure amb ruptures. No és trist. És una recerca de cap a on vull anar. El nou paisatge era Metz, una ciutat que no coneixia de res i que estava nevada. El disc parla més de fer net per poder tirar endavant i viure altres experiències.

¿Ara mateix quina cançó francesa series?

Ara m’ha vingut una cançó al cap, però només seria la meitat: Nantes, de Barbara. No per la tristesa, sinó per la manera com explica les coses. Comença dient “ Il pleut sur Nantes / Donne-moi la main / Le ciel de Nantes / Rend mon coeur chagrin ”. Per explicar que està trista i que va a veure el pare que s’està morint, diu: “Plou a Nantes”. És el paral·lelisme que trobaria. Allò que em trobo, com la neu a Metz, m’ajuda a explicar allò que estic vivint a l’interior.

Què vas aprendre a les classes de chanson que vas fer a França?

Primer de tot, la importància del text. Les cançons expliquen coses i, per tant, és important què diuen i com ho diuen. A fer cançons n’aprens fent-ne, però hi havia un curs molt interessant d’anàlisi de cançó en què veies com s’ha fet, quins recursos s’han utilitzat. I a l’hora de fer una cançó, per exemple, et pot venir al cap que en comptes d’una tornada pots fer que la frase final de cada estrofa sempre sigui igual. Em va marcar molt una cosa que ens va dir un professor el primer dia de classe: la cançó és l’art de la repetició. Hi ha una mètrica que es repeteix, una rima, una estructura que es repeteix, una tornada que torna, a vegades al·literacions.Les cançons populars són així. Això em va fer entendre que no sempre hi ha d’haver una tornada però que la cançó és una manera de jugar amb les paraules en què la repetició té un paper important.

¿Hi vas notar diferències si les cançons les havien escrit homes o dones?

No, perquè cada cadascú té la seva personalitat. També hi ha molta diferència entre dos autors masculins. Per exemple, Brassens i Brel són molt diferents. Tenen una cura especial pel text, però amb maneres molt diferents d'expressar-se i de musicar. Brassens era una cosa més monòtona, tot i que les melodies estaven molt ben construïdes i eren molt riques. I Brel era com la cosa més cinematogràfica d'anar passant d'una cosa a una altra.

¿Et sents còmoda cantant versions de cançons escrites per homes?

Sí. De fet, vam començar fent versions de cançó francesa i la majoria eren d’homes. En recordo alguna d’Édith Piaf, però que li escrivien homes. I de Michèle Bernard, una autora de Lió. Havíem cantat una mica de tot, però sobretot de Brel, Gainsbourg i Nougaro, que m’agrada molt, tot i que a vegades tinc problemes amb el gènere. M’agradaria cantar Le cinéma de Nougaro, en què diu que filmaria un pla dels malucs d’una dona. La trobo molt ben escrita, però potser no m’escauria gaire cantar-la o m’hi trobaria estranya. Tot i així, de Nougaro havíem cantat Une petite fille, que explica que ell està perseguint una noia pels carrers de París, plovent a bots i barrals, i li diu “Espera’m, t’estimo” amb aquell neguit.

Curiosament, en les lletres de les cançons del nou disc és impossible saber el gènere de la persona a la qual t'hi refereixes.

No m'hi havia fixat. Jo dono per fet que és un home, però és veritat que no té perquè ser-ho. No havia fet la reflexió. És veritat!

Un pas i onze cançons i Marcel·lí Bayer

“La cançó l’escric jo. Sempre començo per la lletra. Després trobo la melodia que hi va bé i anem directament a l’assaig, on tots cinc junts busquem la manera d’acompanyar la cançó”. Així explica Anna Roig la metodologia del grup que completen Carles Sanz, Ricard Parera, Carles Munts i Magí Batalla, que també fa de productor. En el nou disc, Un pas i neu i un pas, aquest “treball conjunt” els ha dut a prendre decisions com ara demanar la col·laboració de Marcel·lí Bayer a la cançó Em creuràs. “Buscàvem el clarinet baix del Marcel·lí. N’estàvem enamorats, i la seva manera de tocar, més free jazz, hi anava molt bé. Volíem una cosa estripada però alhora amb un so càlid. I amb el solo està dient el mateix que jo volia dir amb la lletra”, diu Roig.