Cinema

L'apocalipsi dels germans Pastor es queda a casa

El 'thriller' 'Hogar', amb Mario Casas i Javier Gutiérrez, s'estrena a Netflix

Els germans Álex i David Pastor estan vivint aquests dies amb una inquietant sensació de déjà-vu. La seva opera prima, Infectats (2010), imaginava les conseqüències d'una pandèmia vírica molt contagiosa que devastava el planeta i deixava un món en què els pocs supervivents fugien de les ciutats i evitaven com fos el contacte amb possibles infectats. En la següent pel·lícula, Els últims dies, del 2013, un altre virus contagiava la població mundial i provocava una pandèmia d'agorafòbia que es traduïa en un confinament massiu i involuntari. És com si el seu cinema hagués anticipat la situació actual a través d'una lectura en clau de ciència-ficció distòpica. “Sí, la veritat és que la realitat comença a assemblar-se massa a una combinació de les dues pel·lícules”, reconeix David Pastor. Després de tastar la realitat, diuen, se'ls ha acabat fer més cinema apocalíptic. “Que el facin els altres, ara”, diu el germà petit, Álex.

Crítica del 'thriller' 'Hogar'

Els directors porten dies promocionant el seu nou thriller, Hogar, que Netflix ha estrenat aquest dimecres. Estava previst que el presentessin a Màlaga en la competició del festival, però el coronavirus ha obligat a canviar els plans. Ara les entrevistes les fan per Skype i a l'altre costat hi ha un periodista en pijama. A Álex, el confinament l'ha enxampat a Los Angeles, on viu des de l'octubre. David, en canvi, és a Barcelona amb la dona i les filles, una de les quals fa un cameo a l'entrevista reclamant el pare per jugar. Coses del confinament. Gràcies a estrenar-se a Netflix, això sí, Hogar ha esquivat el tancament de les sales que ha paralitzat tot el cinema espanyol. Ells no es consideren afortunats. "Hauríem preferit anar a Màlaga, projectar la pel·lícula, veure'ns en persona... Tant de bo estrenar ara serveixi almenys per distreure la gent de les notícies del coronavirus”, diu David.

De Pedralbes al Carmel

Hogar aborda una història d'obsessió i venjança, la d'un publicista d'èxit (Javier Gutiérrez) que primer perd la feina i, després de passejar el seu currículum per totes les agències, també perd el seu luxós apartament a Pedralbes, que deixa per anar a viure amb la família a un pis del Carmel. Ell, el creador del famós eslògan La vida que et mereixes, maleeix la seva existència vulgar en un barri obrer. “La idea de la pel·lícula va venir després d'un trasllat de pis quan m'adono que encara conservo la clau del pis que he deixat i penso que, si volgués, encara podria anar-hi, obrir la porta i colar-me en la vida de la gent que ara hi viu”, explica David, que preguntant-se quina classe de persona seria capaç de fer una cosa així va començar a donar forma al Javier.

Un intrús a la llar de Mario Casas: un dia al rodatge d''Hogar'

El film subverteix la idea de justícia social a través de la visió pertorbada d'un home obsessionat per recuperar la vida que ell creu que li han robat. “El Javier té un estatus fixat al cervell i quan el perd entra en una crisi existencial perquè és incapaç d'acceptar la nova realitat, que contradiu la moto que li havien venut i que ell mateix havia venut als altres”, apunta el Pastor petit. En la manera com el Javier s'infiltra en la vida dels inquilins del seu antic pis és fàcil trobar-hi traces del Tom Ripley de Patricia Highsmith, de la qual els Pastor es confessen fans. “Ens agrada com pren el punt de vista de l'antagonista –diu l'Álex–. Ens posa davant dels impulsos més foscos i això és tan terrorífic com fascinant”.

Una de les sorpreses d' Hogar és veure Mario Casas interpretant l'objecte de l'enveja del Javier, ja que la vida aparentment perfecta del Tomàs amaga una persona fràgil, a punt de trencar-se, un paper molt allunyat dels personatges habituals de Casas. “Va ser idea dels productors. Nosaltres pensàvem que no acceptaria perquè no és el protagonista del film. Però el que a ell li interessa són els bons personatges, no ser protagonista”, diu Álex. “I en realitat ens atreia molt desmuntar aquesta imatge de carisma i confiança que ell projecta”, afegeix el germà gran. I després de rodar als Estats Units i a Barcelona, d'estrenar en cinemes i en una plataforma, ¿quina diferència aprecien en el procés? ¿Una pel·lícula és, al cap i a la fi, una pel·lícula? “Sens dubte –diu David–. L'única diferència entre rodar als Estats Units i aquí és que, a l'hora de l'entrepà, a Espanya tothom aprofita per sortir a fumar una cigarreta”.