Cultura 08/06/2021

Francesc Casadesús: “És el moment d’apostar per uns creadors, no de fer de repartidora”

5 min
Francesc Casadesús el dia de la presentació del Grec 2021

BarcelonaParlem a través de videoconferència perquè aquesta setmana Francesc Casadesús és a la Biennal de Dansa de Lió, on actuen quatre companyies que després vindran al Festival Grec. Aquest dijous comencen els primers espectacles repescats de l’edició passada i el festival s’inaugurarà el dia 27. Amb una llarga experiència com a gestor, Casadesús té una visió profunda i panoràmica d’un sector que s’haurà de reinventar després de la pandèmia.

El Grec del 2020 va ser crucial per al sector, perquè va defensar que es podia fer teatre. Què significarà el Grec del 2021?

— Tinc la sensació que a Europa estan on estàvem nosaltres fa un any. Vam fer gran esforç per arrencar i provar els protocols, i hem guanyat un any. Fins i tot crec que ho vam fer millor. El festival passat va tenir molta emoció i va situar-se al costat del sector . Va ser un Grec de supervivència i de ser-hi. Aquest any he intentat que sigui un Grec de retorn a la normalitat, optimista i brillant; de ser-hi amb força. És ambiciós. I tot això dissimulant les dificultats, perquè s’ha fet sense viatjar. Si fem un Grec que tingui la sensació de normalitat ja serà un èxit. 

Què veurem de diferent?

— Hem deixat de fer el model de produccions grosses que es moren. El model de focs artificials per a mi s’ha mort. Volem que deixi pòsit. Molts dels projectes que fem tenen criteris de sostenibilitat: residències, intercanvis, col·laboracions, activitats gratuïtes... És un Grec més profund. Hi ha hagut una feina molt bèstia d’arrelar el Grec a la ciutat: centres cívics, biblioteques, barris, hem treballat amb comunitats afrodescendents, amb els restauradors del Poble-sec, hem buscat públics nous. Potser el tancament ens ha obligat a mirar cap endins i intentar que el que fas impacti més a la ciutat. Hem treballat de manera molt diferent.

És un Grec que es dispersa per 40 teatres de la ciutat. Com t’has trobat el sector un any després?

— El sector està en la fase de resistència. Aquest any encara es recol·loquen coses posposades i, per tant, pagades entre el 2020 i el 2021. L’efecte rebot vindrà el que ve. Ganes crec que n’hi haurà, noto optimisme, però a veure si hi ha mitjans: ¿hi haurà recursos per produir? ¿Hi haurà companyies que no podran sostenir-se? ¿Les productores tiraran de recursos fàcils? Crec que les administracions i el Grec han de jugar a l’aposta per la creació, perquè seria fàcil ara caure en l’empobriment del sector i la repetició de fórmules. El 2022 no serà fàcil però hem de veure cap on volem tirar com a país.    

Cap on creus que hauríem de tirar?

— Per a mi és una bona notícia que s’anunciés un Pacte per a la Cultura a l’Ajuntament de Barcelona , que la Generalitat tingui el compromís de pujar el pressupost al 2% i que el conveni de bicapitalitat amb Madrid tiri endavant . El sector necessita recursos i posar-se d’acord, no competir. A mi em toca el suport a la creació, la visibilitat i la projecció dels creadors. I no renuncio a la idea d’ampliació de públics. 

Què creus que és urgent?

— Les estructures públiques estan en una situació complicada. Ho vaig patir al Mercat de les Flors i ho veig ara, perquè es dediquen molts diners a estructura i pocs a activitat. I en el camp de la creació, malgrat que em pesi, crec que arriba el moment d’apostar, no de fer de repartidora. S’ha de regar i cuidar els brots que surtin. Això és complicat i de mal fer però les estructures públiques ho poden fer. Un altre tema és ajudar el sector privat, que penso que hi ha de ser. Com a país, la meva aposta seria per la creativitat.

Quines lliçons ens deixarà la pandèmia en les arts escèniques?

— Em preocuparia que el pòsit que deixés fos que ens tanquem en nosaltres mateixos perquè som poqueta cosa i no volem que se’ns trenqui l’esquema. No hauria de passar. La cultura catalana és gran perquè ha sabut dialogar a nivell internacional. No em puc imaginar una cultura catalaneta tancada en si mateixa. M’agradaria que servís per exportar i expandir, per ampliar les xarxes i que Catalunya fos més oberta que mai a noves idees. I crec que s’haurien d’aplicar criteris de sostenibilitat i teixir relacions més fortes entre artistes i societat.  

I què hi ha del públic?

— Respecte al consum-entreteniment, tinc la sensació que la gent ha vist que la cultura li aportava temes importants de reflexió, que ha estat important, que ha donat alleujament, entreteniment o t’ha fet sortir de la foscor de la pandèmia. Penso que quedaran els espectacles compromesos amb la societat d’avui; no serveix qualsevol cosa. La gent busca en la cultura pistes per sortir d’aquest embolic.

Vas agafar la direcció del Grec el febrer del 2017 i l’Ajuntament t’ha prorrogat dos anys més, fins a final de mandat. Com serà aquest final? 

— M’agradaria estimular més el sector creatiu, amb un festival més compromès i avantguardista. Toca picar la cresta a l’autocomplaença. Durant tota la meva carrera he pensat molt en el públic. Ara m’agradaria tenir un compromís més fort amb els llenguatges artístics contemporanis, que és el que penso que també pot estimular Barcelona; portar noms que s’han de veure independentment de si agraden o no als espectadors.   

¿L’escena teatral és autocomplaent?

— T’ho dic d’una forma molt simple: jo veig el que ven i no ven entrades. Hi ha grans artistes internacionals que portem a Barcelona i que no interessen. I és perquè ens falten molts referents. No tant en dansa, però estem molt enrere pel que fa a teatre internacional.

És que són molts anys sense programar creadors internacionals.

— Ens hem de conjurar per arreglar-ho. Ens hem d’afanyar a tapar aquest buit, és necessari i urgent, perquè si no tampoc no ens compraran perquè no parlem el mateix llenguatge. I, en canvi, tenim artistes d’una nova generació que triomfen a Europa: La Veronal a Avinyó, els Serrano a Venècia, el Txalo [Toloza-Fernández]a París, la Núria Guiu a Lió... Crec que hem de triar, apostar per certs creadors, perquè puguin treballar en condicions i fer-los el nostre segell internacional. Si tens artistes potents a davant, despertes interès.   

¿Pensar en teatre avantguardista vol dir atreure menys públic al Festival? ¿Són vasos no comunicants?

— Una aixeta va més a poc a poc que l’altra. Potser omplim més a poc a poc, però ara no ens ha de fer por. La societat ha canviat, està més formada i desperta, i les formes de comunicar són diferents, més ràpides, el ritme ha canviat. 

Avui la diversitat al teatre és un tema troncal i, de fet, el Grec tractarà l’Àfrica i els afrodescendents. 

— Jo crec que en l’escena ja tenim aquesta consciència. El gran repte és que les platees també reflecteixin la diversitat de la societat. 

¿Que el director de l’espectacle inaugural del Grec sobre l’Àfrica sigui un home blanc [Julio Manrique] és una oportunitat perduda?

— En vam parlar molt. I penso que és més important fer arribar el missatge que la forma de fer-ho. Si el director hagués hagut de ser negre i el protagonista, marroquí, s’hauria perdut l’impacte: avui no hi ha perfils amb la força de la trajectòria que li permeti fer un inaugural del Grec, i jo no crec en les quotes. Crec que pot ser polèmic, però és més valent fer això, perquè hagués sigut fàcil posar com a inaugural el Trio Da Kali i hauria complert amb l’estètica. Però crec que Carrer Robadors pot tenir més impacte. És delicat. Debatem-ho.

stats