Liu Jiakun guanya el premi Pritzker, el 'Nobel' de l'arquitectura

BarcelonaQuan un terratrèmol devastador va assolar la regió xinesa de Sichuan el maig del 2008, l'arquitecte Liu Jiakun (Chengdu, 1956) s'hi va desplaçar per donar suport i assistència a les víctimes. Es va trobar amb una família que havia perdut una filla de 15 anys. Després de sentir la seva història, es va oferir a dissenyar amb maons extrets de les ruïnes un memorial públic anomenat Memorial per a Hu Huishan. Va convertir un lloc tràgic en un lloc per a la contemplació. Per aquesta reivindicació del que és comú i de les tècniques tradicionals, i també per la càrrega emotiva i de memòria del seu edifici, Liu Jiakun ha estat distingit aquest dimarts amb el premi Pritzker, el Nobel de l'arquitectura. "Valorar les vides normals i corrents serà la base del renaixement de la nostra nació", va dir Liu Jiakun en una de les seves cites més conegudes.

Entre les obres més conegudes de Liu Jiakun hi ha el Museu d'Escultura en Pedra de Luyeyuan (2002), el Museu dels Rellotges de la Revolució Cultural (2004), el Museu d'Art Contemporani (2010) i el West Village Courtyard, totes quatre a Chengdu, (2015), a més del primer pavelló de la Serpentine Gallery fora del Regne Unit, a Pequín (2018).

Segons el jurat del premi Prtizker, "mitjançant un treball excepcional de gran coherència i qualitat, Liu Jiakun imagina i construeix nous mons, lliures de limitacions estètiques o estilístiques". "En comptes d'un estil, ha desenvolupat una estratègia que no es basa mai en un mètode recurrent, sinó en avaluar de manera diferent les característiques i els requisits específics de cada projecte –continua el jurat–. És a dir, Liu Jiakun agafa les realitats actuals i les manega fins al punt d'oferir de vegades un nou escenari de la vida quotidiana. Més enllà del coneixement i les tècniques, el sentit comú i la saviesa són les eines més poderoses que afegeix a la caixa d'eines del dissenyador".

Escriptor abans que arquitecte

Liu Jiakun és el tercer arquitecte xinès a rebre el Pritzker, després d'I.M. Pei (1983) i Wang Shu (2012). Segons Jiakun, va haver-hi moments en què la idea de dedicar-se a l'arquitectura trontollava, però l'interès va revifar mentre es dedicava a la meditació, la pintura i l'escriptura. Es va graduar a l'Institut d'Arquitectura i Enginyeria de Chongqing el 1982 i va treballar durant dos anys a l'Acadèmia de Disseny Arquitectònic de Chengdu, cosa que el va desanimar a continuar la seva carrera com a arquitecte. Així que va marxar a viure al Tibet, Xinjiang i l'oest de la Xina, on va meditar, va pintar i va escriure ficció durant uns deu anys. De fet, tenia previst convertir-se en escriptor. Jiakun va recuperar l'interès per l'arquitectura el 1993, quan va visitar l'exposició d'un col·lega. Va obrir el seu propi estudi el 1999. "Hi ha molts problemes que em preocupen, com ara la juxtaposició de la utopia i el dia a dia, la modernitat i les tradicions, la memòria col·lectiva i la individual, així com la sostenibilitat", assegura Jiakun.

Tot i la seva reflexió sobre la modernitat i la tradició, Jiakun ha explicat que no vol estar lligat a un únic "gest arquitectònic" i que fa servir les diferents tècniques depenent del projecte. També creu que els edificis reflecteixen un moment concret, per la qual cosa reconeix que pot penedir-se d'aspectes dels seus treballs, i admet imperfeccions. "M'agraden els edificis que poden tenir lectures alternatives. No m'agrada l'arquitectura que pretén ser perfecta. En altres paraules, els edificis imperfectes es podrien veure com una bona arquitectura. Puc acceptar les imperfeccions perquè és un esforç per a la perfecció que condueix a la rigidesa", diu Jiakun.

Alejandro Aravena, premi Pritzker el 2016 i president del jurat de l'edició del 2025, explica que, en un món en què "les ciutats tendeixen a segregar les funcions, Liu Jiakun adopta l'enfocament contrari i manté un delicat equilibri per integrar totes les dimensions de la vida urbana". "En un món que tendeix a crear infinites perifèries avorrides, ell ha trobat la manera de construir llocs que són edifici, infraestructura, paisatge i espai públic alhora. El seu treball pot oferir pistes impactants sobre com afrontar els reptes de la urbanització, en una era de ciutats de ràpid creixement", conclou Aravena.